Què fer quan una editorial no paga els drets d’autor

Per quins motius una editorial no paga els preceptius i legítims drets d’autor? Més i tot si l’editorial ha tramès a l’autor la corresponent liquidació perquè en done la conformitat (una altra cosa és que l’autor, si és crèdul de mena o ignorant per comoditat, se la crega) i cobre, com és de dret. Amb més raó —cobrar— si la liquidació presentada a l’autor és positiva, és a dir, s‘han venut exemplars.

Si reiteradament no cobra, l’autor pot sospitar que l’editorial potser passa per un mal moment econòmic (no obstant continue, en algun cas, publicant nous títols). L’autor, si fóra aquest el lamentable supòsit, podia entendre la situació i assumir, solidàriament, el mal tràngol. Amb els temps que corren, potser no li ve de nou a l’autor. Per desgràcia.

Però l’editorial no s’ha posat en contacte amb l’autor ni per a pagar-li ni per a explicar-li els motius de no pagar-li. Simplement no li paga i punt. Què cal fer en aquest cas? Podríem tirar l’afer als tribunals, pagant i tot la disuassòria taxa Gallardón. I passar-se anys pleitejant. Fins que a la fi hi haja una resolució del cas. Però, és clar, parlem de quantitats modestes. Seria contraproduent posar-se en mans de jutges i advocats: no batríem ni per palla. Més val perdre que més perdre.

Així doncs, només li queda a l’autor el camí de denunciar el contracte de publicació i tirar-ho tot pacte. Trencar palletes amb l’editorial, bo i assumint que mai no cobrarà els llibres venuts que li deuen ni els que es vendran en el futur. Perquè l’editorial pot continuar distribuint i posant a la venda aquests exemplars, mentre li’n queden de les edicions vives, o fer-ne reimpressions a esquenes de l’autor:si abans tant li feia informar-lo, menys l’informarà ara, atès que, de més a més, seria un reimpressió il·legal. La decisió més digna, doncs, si més no per a l’autor, és, com deia, trencar palletes, i perdre-ho tot.

Trencar palletes: això és el que he hagut fer amb l’editorial 3i4. En exhaurir-se el termini legal d’explotació de 10 anys de la novel·la Quina lenta agonia, la des ametlers perduts (premi Andròmina 2003), vaig comunicar a l’editorial la meua negativa a renovar-ne el contracte de publicació. Mesos més tard, he hagut de comunicar a la mateixa editorial que considerava vulnerats els contractes d’edició dels llibres Heretaràs la Terra, L’última paraula i Hòmens i falagueres per no haver rebut les corresponents liquidacions econòmiques. No he obtingut cap resposta. Entenc aquest silenci com una forma de menyspreu. Menyspreu reiterat, conscient.

Hi ha editorials que consideren que fan un favor a l’autor quan li publiquen un llibre. Hi ha autors que així ho consideren també, i pagats i satisfets amb el llibre publicat, tant els fa quina promoció puga fer-ne l’editorial, quants llibres n’ha venut o quants li diu que n’ha venut, deixant-hi de banda si rebrà o no els corresponents drets d’autors. Aquestes editorials tenen el convenciment que la vanitat de l’autor de veure’s publicat i reconegut, ni que siga només en el seu rogle, ja és suficient remuneració. I se n’aprofiten. Com si la literatura només tinguera per innoble objectiu alimentar la vanitat de qui escriu. Almenys això supose jo que deuen pensar els propietaris de les editorials que actuen amb aquesta prepotència. Arriba a cansar aquest menyspreu. Fins i tot a fer-se insuportable. Insuportable la sensació d’impotència. Insuportable tanta falta de respecte.

No us demanaré que deixeu de comprar els llibres que he publicat a l’editorial 3i4. Només volia que sabéreu el pa que s’hi dóna. I perquè crec que no tinc cap altra manera de defensar els meus drets legítims i la meua dignitat com a escriptor que explicar aquesta situació. Encara que cal suposar que no servirà de res. Més i tot, encara hi haurà que m’escarnirà: encara qui haurà qui m’acusarà d’haver fet un mal servei al país per haver tret aquests draps bruts al sol. Tant se me’n dóna: no tinc res a perdre. Us estalvie l’exabrupte final (d’impotència).