La redacció d’aquest article se’m va ocórrer ja fa molt de temps, mentre mirava, en la televisió pública espanyola, un debat a sis entre les diferents forces polítiques del país de cara a les últimes eleccions europees. Encara com, des d’aquell moment han passat moltes coses i el panorama polític pareix que està canviant. L’espectacle que ens oferiren les dues forces polítiques majoritàries va ser dantesc. Mentre la resta de representants intentaven explicar, de manera més o menys encertada, les seues idees i propostes, els senyors del PP i del PSOE ens delectaven amb un altre episodi meravellós del “I tu més”, o com dirien els xiquets a l’escola, “rebota, rebota y en tu c… explota!”. Per descomptat, la presència dels altres participants passava totalment desapercebuda per a ells, ja que la seua era una guerra de dos, una guerra on els recursos eren intentar convéncer-nos que l’altre ho fa pitjor, intentar amagar els draps bruts i tractar de dissimular el cinisme amb què deien les coses sabent que estaven fent totalment el contrari. Corrupció, mentides, influències i recomanacions… sense cap dimissió, amb defenses aferrissades de coses que no tenen defensa i tot quasi sempre justificat de mil maneres diferents i surrealistes. I, per increïble que parega, açò no és el pitjor. El pitjor és que aquest problema el tenim arrelat a la societat. El pitjor és quan sents la famosa frase: “que si tu estigueres ací, no faries el mateix?”
Per a mi el problema naix en el moment en què es tira un paper al terra. Sí, heu llegit bé. Quan un xiquet pregunta als pares on tira el mocador de paper que acaba d’utilitzar i els pares li diuen que el tire a terra. La manca de consciència social en aquest país és enorme. Comencem amb un paper en terra i acabem intentant evadir impostos i trobant d’allò més normal que els representants polítics donen llocs de treball a dit a familiars i coneguts. La manca de sensibilitat social és terrible i així, és realment complicat millorar. Necessitem una democràcia cultural, no és suficient amb una democràcia política. Perquè la democràcia política, sense el suport d’una vertadera consciència social, acaba corrompuda i es converteix en una ferramenta en mans dels diferents interessos personals. I dins de tots aquests interessos qui s’imposa? Com sempre, els més poderosos. Com sempre, i parafrasejant la meua iaia, que ha viscut situacions de tots els colors, mana el capital. Mana qui, al final de la correguda, té pocs interessos socials i molts de personals.
Un país que no inverteix en educació, que no fa el possible per millorar al màxim aquesta parcel·la i que, a més a més, no ho fa garantint sense cap tipus d’esquerda que aquesta educació es proporciona a través d’una veritable igualtat d’oportunitats per a tothom, és un país mal educat. I ara per ara, aquesta és la nostra situació. Som un país mal educat, ple de fills mal educats que tiren els papers al terra. La solució, doncs, no és trivial. Com confiar en els nostres dirigents per iniciar i aconseguir un vertader canvi cap a la millora educativa si, massa vegades, aquests tenen una estreta relació amb els que tenen pocs interessos socials i molts de personals? Com confiar, si existeix una manca notable de representants socialment ben educats als órgans de govern? Per què després de tants i tants anys de democràcia política hem sigut incapaços d’aconseguir un pacte educatiu? Potser no els interessa? Amb aquesta situació, és realment complicat aconseguir-ho. Així, potser, en lloc de començar amb l’ou de la millora educativa, hauríem d’intentar escollir les gallines més preparades per a pondre’l. O bé, podríem pensar que si no tenim un bon ou, no poden nàixer les gallines adequades. Què fem doncs?
