Treballe a l’ensenyament i la primera resposta que em ve a la ment és que ensenye poc. Gran part de nosaltres ens hem preguntat alguna vegada si fem la nostra feina ben feta i, sincerament, estic convençut que qui té la certesa que la seua feina és immillorable, qui no té cap tipus de preocupació perquè pensa que ho fa molt bé, no la realitza com cal o podria fer-la encara millor.
Complicat. Molt complicat avaluar la tasca dels docents. Com a tots els llocs, hi ha de tot. Hi ha qui es preocupa moltíssim, hi ha qui té una capacitat de treball enorme, hi ha qui s’ho tira tot a l’esquena i hi ha qui, simplement, compleix. Hi ha de molt lluitadors, que donen exemple a les aules i, a més a més, defensen com i on faça falta l’educació en la qual creuen. Però també hi ha qui mostra una indiferència del tot incomprensible, hi ha qui se les dóna de treballador però aprofita qualsevol excusa per escapolir-se’n, hi ha qui diu defendre l’educació però, lamentablement, tan sols li agrada figurar i pretén donar exemple sense donar-ne i, finalment, en els casos més extrems, hi ha qui no fa vaga per tal que no li descompten sou però eixe dia en concret tampoc no assisteix al centre educatiu a donar les seues classes o qui, directament, deixa la seua aula abandonada perquè prefereix anar a regar el seu camp.
Efectivament, hi ha de tot. Però hi ha actituds que no tenen les mateixes conseqüències en tots els llocs. I jo, com a pare d’alumne i com a familiar i amic de professors dedicats i esforçats, no puc entendre com és possible que determinats casos extrems puguen ocórrer sense que cap responsable prenga mesures. Com és possible que es deixe entrar dins d’un sector de tantíssima importància social persones amb la cara tan dura? I com és possible que, una vegada ens hem equivocat, i han pogut entrar, les seues actituds no tinguen cap tipus de conseqüència? No se n’adonen que, malgrat que la gran majoria del personal docent s’esforça i fa la seua feina el millor possible, tan sols amb uns pocs exemples extrems de tirar-li morro s’espatlla gran part del funcionament i tota la confiança dipositada en el sistema?
La possibilitat de poder avaluar el treball dels professionals de la docència no hauria de ser menyspreada ni molt menys rebutjada. La reacció del professorat davant d’estes proposicions sol ser molt negativa i no acabe d’entendre per què. Sabem que als sistemes educatius més avançats del món és absolutament normal que s’avalue la tasca dels docents. Per descomptat, s’han de buscar formes adients de fer-ho, però l’experiència ens diu que al nostre país el personal es tanca en banda. Quina és la seua reacció quan se’ls comenta, per exemple, la possibilitat que un altre docent entre a les seues classes per tal de després poder comentar les coses que pot millorar? La gran majoria s’hi neguen, quan a Finlàndia, on en saben molt d’aquests temes, és una pràctica habitual. Com podem millorar la nostra formació si no som conscients dels punts a millorar?
L’altre dia, ma mare, jubilada després de més de trenta anys a l’ensenyament, em va donar la seua resposta al títol d’aquest article i, em va agradar tant, que l’he redactada tot seguit:
Treballe a l’ensenyament i la primera resposta que em ve a la ment és que ensenye poc. Voldria ensenyar molt però no sé, o no puc, o no em deixen. Em sentiria realment feliç si tinguera la sensació que faig molt bé les meues classes. Però eixe sentiment no l’he tingut mai.
Moltes vegades he pensat que l’alumne intel·ligent aprén sense mi i el que no ho és no aprén amb mi. I, és molt trist no vore resultats tangibles del teu treball. Com es valora o qui valora si estàs fent bé les coses? Les famoses proves d’avaluació diagnòstica valoren realment el meu treball? Estan ben plantejades, ben estructurades, ben realitzades, ben corregides? Tots sabem que no.
Jo vull saber si faig bé el meu treball, vull que m’avaluen per poder millorar, per sentir-me satisfeta o preocupada. Demane als responsables de la Conselleria que invertisquen el que faça falta en uns equips de científics, tècnics, enginyers… capaços de solucionar el problema de l’avaluació dels ensenyants.
Si els meus alumnes s’alegren si treballem menys, si entre companys no ens felicitem mai pel treball ben fet, si la majoria de pares no acaben d’entendre quan treballem bé o quan no, per favor que la Conselleria ens avalue com cal!
Tinc l’esperança que algun dia, unes proves objectives, evidents i inqüestionables em diguen que he fet la meua feina ben feta.
Complicat. Molt complicat avaluar la tasca dels docents. Però ben bé que mereixeria la pena. Pels que tenen la cara dura, per descomptat. Però per damunt de tot, pels docents preocupats, pels qui volen saber com millorar la seua tasca i sentir-se satisfets perquè ho han fet tan bé com han pogut.
