M’ho ha contat moltes vegades mon pare. Com a un record graciós del seu pas per l’escola. Una escola de frares, és clar. En aquells moments, no li pareixeria massa hilarant, però amb el pas del temps, tot es veu amb una altra perspectiva. Com pràcticament tots els qui tenien sort de poder anar a l’escola, anava a una escola de frares i, com gairebé tots eixos xiquets que tenien tanta sort, algunes vegades haguera volgut ser un poc més desgraciat i no haver de passar per determinats tràngols.
Com tots suposareu, tenia més d’un professor amb la mà una mica llarga. Algunes de les hòsties no consagrades que es repartien hi havia qui, sempre segons mon pare, se les mereixia. Però també n’hi havia, i moltes, de gratuïtes. De les que t’arriben sense temps a preparar-te i també de les intuïbles, de les que et deixen un instant per a pensar-les. Vaticinar si seria amb la dreta o amb l’esquerra, a la galta o al bescoll, d’esquenes o de cara, ha de ser una pràctica insofrible i, els pocs segons que passaven entre que un d’aquells frares et feia una pregunta i la trompada que et queia si no contestaves amb la rapidesa suficient, eren un exercici de temprança absoluta. Per això, un dels seus amics, que si es ficava nerviós tartamudejava i que, en situacions de gran responsabilitat i pressió, era incapaç d’articular la resposta dintre d’un interval temporal adequat a les exigències del frare, s’alçava d’un bot del seu pupitre i corria embogit fins a la pissarra, on escrivia ràpidament la rèplica a la imprecació de l’exigent professor.
De docents decidits a repartir coneixements, per dolorosos que foren, n’hi havia uns quants. Així, els donava classe un altre frare que, a més de ser frare, també era filòsof. I com no podia ser d’una altra manera, s’ajudava de la seua saviesa filosòfica per a fer alguna pregunta que l’ajudara a millorar la ràtio de galtades. El mecanisme era molt senzill i s’activava a la segona pregunta, després de llençar un primer esquer que ajudava a desconcertar la seua víctima.
− “¿Cuántos años tiene?” −primer enigma, gens aparatós i de fàcil solució.
− “Doce” –en aquest moment, l’alumne respirava una mica alleujat. Havia passat la prova amb facilitat. Així i tot, de manera inevitable, desconfiava. ¿Quina pregunta era eixa? Impossible no estar neguitós…
− “Y, ¿dónde los tiene?” –segona endevinalla. Les sospites del temorós estudiant es confirmaven. Haver de respondre amb celeritat i tenir el frare al costat, amb la mà oberta i preparada, feia que les rèpliques foren ben incertes i versàtils.
− “En el calendario!” –deia un.
− “En el alma” –deia un altre.
− […] –res, deia el de l’última fila.
Generalment, l’última resposta era la més comuna i, encara que hi havia qui demostrava una agilitat mental fora de cap mena de dubte, ningú no es lliurava. Tots els qui tenien l’infortuni de ser interpel·lats, acabaven rebent el martiritzador reconeixement del seu professor. En aquella situació, és clar, tots s’ensenyaven a relacionar la unitat de l’església amb la unitat dels órgans del seu cos; si després de rebre el carxot no es desunien els seus engranatges corporals, tan sols podia haver una explicació divina. Però no era l’únic ensinistrament que aconseguien. Lògicament, també aprenien a expressar la gratitud a Déu per la seua amistat, per permetre-los mantenir els esmentats órgans ordenats o, com a mínim, amb uns canvis de localització indolors. Tots sabem que si el canvi és entre iguals, obtenim el mateix resultat; pulmó per pulmó o timpà per timpà, no afecta en res el funcionament corporal general. Després, expressaven amb paraules pròpies l’admiració per allò que Déu fa –el cor no s’ha mogut! O potser sí, no ho sé… però gràcies a Déu que encara continua bategant!− En eixir al pati, amb els seus companys, memoritzaven i reproduïen fórmules senzilles d’agraïment, mentre recopilaven i ficaven en comú oracions que la comunitat cristiana utilitza quotidianament –gràcies a Déu –una altra vegada− que els queixals de l’enteniment encara no m’han eixit. Com a mínim me’n quedaran quatre… I gràcies a tu també, Bernat, per ensenyar-me quines postures són les menys doloroses. Clar, com que n’has rebut tantes, ho tens absolutament controlat!
Però la qüestió pedagògica no s’acabava en la institució educativa. Fora de les seues fronteres continuava el procés instructiu. En arribar a casa, tots associaven les característiques de la família de l’església amb les de la seua pròpia família, ja que, qui era suficientment brètol com per a contar-ho, rebia un altre regal deífic de son pare, que l’ajudava a entendre l’origen diví del cosmos i a distingir que no procedeix del caos o de l’atzar. Amb el que havien viscut al llarg de tot el dia, s’asseguraven l’absorció d’un bon grapat de coneixements, però el sistema educatiu estava increïblement ben pensat, i fins i tot a l’hora d’anar-se’n a dormir, continuaven aprenent. Si més no, mentre s’endormiscaven, prenien consciència i agraïen els moments de sa vida en els quals reconeixien la fidelitat a Déu i enumeraven les cures que rebien com a do del Senyor –encara com que ma mare tenia ungüent de maig! I quina sort que en classe en som molts… Gràcies a Déu –sí, una altra vegada− que toquem a micoteta…
Pareix que al Ministeri volen tornar enrere. Més encara si tenim en compte que l’assoliment dels objectius del currículum de l’assignatura de religió molts dels quals hem remarcat amb negreta al text, comptaran per a nota mitjana o per a obtindre una beca. I encara com és optativa, ja que en cas contrari, aconseguirien amb una facilitat sorprenent l’adquisició d’un altre dels seus objectius, que els alumnes reconeguen la incapacitat d’aconseguir per ells mateixos la felicitat.
