Por a viure en un món de radicals. Perquè a radical sonen noms i cognoms com Carmena, Colau, Oltra, Ribó, Iglesias, Puig o Sánchez. Uns es porten la palma a l’altar i uns altres comparteixen el pòdium. El Partit Popular ha arribat a situar els socialistes en els braços de l’extrema esquerra, per tot seguit interpretant aquesta circumstància com una oportunitat per a situar-se ells en el centre de l’espai polític.
Titulars de premsa, àudios radiofònics i seqüències televisives ens deixen entreveure l’eterna acusació del tu més. Per un costat ens volem fer creure que ens trobem davant la nova política d’un nou temps i per un altre els vells polítics continuen surant el vell discurs del temor. No es cansen en recordar que radical és sinònim de perill, un conte tan desfasat com el llop que vol berenar-se la caputxeta blava de la prosperitat.
Rajoy s’ha atrevit a dir que el PSOE pretén que ‘Espanya’ torne a viure moments com la terrible crisi que hem viscut i que ell no vol que no torne a repetir-se mai més. És com per espantar-nos que torna l’espectre de Zapatero, un expresident socialista culpable de la crisi mundial i de tots els mals de la humanitat.
Recorrent a exemples més pròxims, el reincident president popular de la Diputació de Castelló, soltava en el ple de constitució de la corporació provincial, entre altres coses, que per moltes postures radicals que sorgisquen, ningú els traurà (als populars) de la centralitat i moderació que els posiciona en l’epicentre de la societat, i que ningú defensarà Castelló amb tanta força. Lloat siga Moliner en l’altar de la centralitat.
El mateix dia que Moliner es quedava més ample que llarg, Rajoy acusava Pedro Sánchez de pactar amb els radicals i independentistes. I mentre que aquestes acusacions s’abocaven a Madrid, ací a casa, la també popular Isabel Bonig vaticinava que Puig serà un president emmanillat pels radicals de Compromís i que Oltra portarà el comandament del govern valencià. No per qüestió de poder o caràcter sinó per ser radical.
La profecia de la Bonig, va tenir resposta de Ximo Puig – el president presumptament emmanillat- qui es donava pressa a aclarir que ajudar a la gent que no pot pagar l’aigua o la llum no és ser radical. Un gest de bondat dialèctica. Però com que la paciència és finita, dies després, en el discurs d’investidura, Puig reivindicava ser radical per a lluitar contra la corrupció i per la transparència. I per si algú no s’hi havia adonat ho reafirmava en la pressa de possessió.
Sense pèls a la llengua, el seu company de partit, Oscar López va recordar-li a Rajoy haver destruït el disc dur de l’ordinador de Bárcenas i haver-li enviat missatges a l’extresorer quan ja se sabia que tenia comptes a Suïssa. Per a López, Rajoy és un radical i a més és un antisistema. Es va passar vint pobles. Però l’efecte bumerang -el que va torna- té aquestes coses en la política que fan que ara Rajoy siga també un radical.
Rajoy ha arribat a referir-se a Podem com “Syriza-Podem” per sostenir que el PP va guanyar les eleccions però que el PSOE els ha lliurat als radicals el govern de les principals ciutats com és el cas de València. Cada vegada que Rajoy pronuncia la paraula Syriza esquitxa la pantalla de la tele de radicalitat, precisant de la baieta netejavidres.
Abans que Mariano tirés per la boqueta tanta intimidació i López li contestara, la vice Soraya Sáenz de Santamaría, ja havia llançat un dard enverinat contra el líder socialista. El Govern, va amollar, està molt preocupat per la deriva de Sánchez cap a l’esquerra extrema. Diumenge passat, Sánchez va estar a València i el vam veure dret i ferm, més aviat estava encantat per tanta sol·licitud de fer-se ‘selfies’.
Troia del pancatalanisme.
Per embolicar més el puzle del radicalisme, en el si del socialisme no tot és igual. Valga com a mostra Andalusia, perquè allí se és més o menys radical en funció de les afinitats, per exemple, si la relació té a veure amb la Junta els de Podem són populistes. Si en canvi les aliances són en el consistori gadità el dilema és un altre diferent, alguna cosa així com el kichi o quillo que és com dir xiquet però en andalús. No hi ha qui els entenga.
Un dels titulars que més m’ha cridat l’atenció és aquest: “Cospedal desempolsa el seu mocador palestí per a reunir-se amb els populistes i radicals de Podem”. Estic en condició d’afirmar que és el mateix mocador que havia utilitzat en la campanya de 2011, per donar la imatge que el seu partit estava pròxim als joves més ‘hipsters’. El de Cospedal, és més paregut al que la gent es posa en falles, nugat al coll a l’estil ‘cowboy’ valencià. El de l’expresidenta castellana manxega té més de faller que de palestí, per la proximitat dels territoris, pel color -entre gris i blau fosc- pel teixit i la trama del dibuix.
Precisament la ‘kufinya’ és la imatge del disseny de la portada del llibre ‘Palestins’ editat per Planeta. L’autora és la periodista i escriptora Lola Bañón i també representant en el Consell Ciutadà de Podem. Lola sap i molt dels relats humans, dels viscuts a Gaza i Cisjordània, Israel, Benetússer o València. Històries que alguns polítics obliden mentre les seues paraules sonen fortes i afilades encara que estiguen buides d’esperança.
La memòria i llegenda del mocador palestí es remunta a molt abans que Yasser Arafat ho popularitzara com a símbol de la causa palestina. Molt abans que Saéz de Santamaria i Rajoy- per no esmentar Esperanza Aguirre o Rafael Hernado- bramaren sense èxit per la causa popular d’atemorir l’electorat. Tornant al mocador, hi ha qui l’usa com complement de moda, igual que s’utilitza la cartera de mà cartera en forma de sobre o les sabates de tacó d’agulla. I també qui se’l posa per a immolar-se.
Què radical és aquesta Lola. És clar que vull dir la Cospedal!
