L’episodi em va dur a buscar xifres. Vaig començar pel meu poble, Carlet. Allí, revisant expedients, vaig descobrir moltes sol·licituds d’ajudes d’emergència social denegades per tindre deutes amb l’administració. Vaig descobrir de la mà de les treballadores socials, unes grans professionals que pateixen en carn pròpia la realitat social, com s’han d’enfrontar a l’actual legislació i a l’actitud dels actuals governants del Partit Popular. Els vaig posar cares, noms i dades a la gent del nostre poble que pateix vertaderes dificultats per menjar i donar-los de menjar als seus fills i filles. Quasi totes les peticions d’ajuda, majoritàriament de dones, reflectien casos dramàtics. Entre totes sumaven 35 peticions d’ajuda, on se’ls havia denegat la ridícula quantitat de 30, 60 o 90 euros, segons el número de membres de la unitat familiar. Del total, a 26 famílies, se’ls havia denegat per tindre deutes, com a una dona que amb dos fills tenia un deute de 139,23 euros de l’IBI 2012, o a un home per tindre un deute d’un impost de circulació pendent del 2009.
Després vaig preguntar pel Banc d’Aliments de Carlet. Un projecte proposat en el seu dia per la Coalició Compromís. Vaig descobrir que l’àrea de serveis socials desconeixia les dades. Només sabien que un dia es va signar un conveni amb Consum, i que un funcionari de l’ajuntament anava tots els dies a recollir els aliments per portar-los a Càritas o a una de les esglésies evangèliques del poble. L’Ajuntament, com a institució més propera a la ciutadania, i que hauria d’estar especialment compromesa amb els serveis socials, no sabia quina quantitat de menjar es recollia, quina es repartia, quin número de famílies estaven rebent l’ajuda, i tantes altres sorpreses que em vaig endur que em van abocar a dir: PROU.
En tornar a casa, em vaig trobar una mare amb el seu xiquet al carro escorcollant dins d’un contenidor. Es va trobar una barra de pa sencera, dins de la bossa com les venen als supermercats, que segurament algú hauria tirat al fem perquè estava massa dur… Ella s’ho va guardar a la cistella del carro com un tresor. Vaig pensar que ella era una de les persones a les qui les institucions estem donant l’esquena.
Aquesta és la nostra realitat, i ara, després de molts anys, recorde que el meu avi quan jo li deia que no em podia acabar el berenar, que ja no podia més, ell es disgustava molt amb mi. Em deia que no sabia què era patir fam, i que ell havia conegut com es buscava menjar als femers, i haver de furtar per donar menjar als fills. I seguidament venien els contes (de total actualitat) de com amb un ou afegien farina per fer una truita per a quatre fills, com anaven a comprar “de fiat” a la botiga i acabaven pagant-ho amb verdures de casa…
Aquesta setmana eixia a la premsa que al més de juny s’ha duplicat el número d’usuaris del Banc d’Aliments de Valencia. Si al 1995 ajudaven 1500 persones al mes, al 2013 n’ajudaren 51.800, repartint més de 60.000 tones d’aliments.
Davant aquestes xifres que ja es coneixen, ha arribat el moment que les persones que ens dediquem a la política fem un exercici de reflexió. Obrim els ulls a la realitat, estenem la mà i canviem les lleis que dia a dia estan fent al ric més ric i al pobre allò que ja no és ni pobre. En política estem per servir a les persones, i sobretot per generar-los més benestar i protecció alhora, ja no val un exercici de caritat i una subvenció a una ONG per tal d’alliberar consciències. Cal justícia i no caritat. Calen persones dedicades a servir el poble i no per a servir-se d’ell. Calen persones que diguem: PROU.
