Problema històric

El 9N, ha estat un fet incontrovertible. El conflicte actual ve a reproduir un vell contenciós històric, que no amb la Constitució vigent ni pels pactes de transició. Podem citar molts papers, llibres, esdeveniments històrics, que evidencien que estem davant d’ un problema que es ve arrossegant des de fa prou de temps, al menys present durant la història contemporània.

Carlos M. Rama des de Montevideo fou un sociòleg que va estudiar els arrels dels problemes que condicionaren la guerra civil, la seua era una visió externa, no interessada, diferent de la d’ altres intel·lectuals espanyols, així, remarcava com a Espanya existien dos oposades concepcions de l’ organització de l’ estat; tinc a ma un estudi seu el qual conté unes notes prèvies on se podia llegir” Nada més español, en efecto, que el pleito Castilla-Cataluña…”(Ideologias, regiones, y clases sociales en la España Contemporánea.1963).

Des de la constació del professor Rama han passat moltes coses, ja no estem en dictadura, hi ha autonomia, però, el fet tan “español” com ella deia continua en peu, fixeu-vos, Rama parlava del “pleito Castilla- Catalunya” i no a l’ inversa, posant l’ accent en Castella com primer generador del conflicte. Altre pensador, en aquest cas espanyolista, Ortega y Gasset, ho feia al revés, llegiu unes farses del seu llibre “España Invertebrada”: “España es un cosa hecha por Castilla, y hay razones para ir sospechando que, en general,solamente cabezas castellanas tienen órganos adecuados para percibir el gran problema de la España integral”.

Aquestos dos textos evidencien la singularitat del problema i el seu origen, que no es altre que el domini d’ una concepció arrelada al centre geogràfic peninsular, igualment, el fracàs de l’ uniformitat que s’ ha volgut imposar. Vistes les coses des de la meua òptica, que no hi és independentista, hi ha l’ espai de confrontació política, que és més visible, en la qual el poder i la força estan d’ un costat, i els sentiments de l’ opinió majoria d’ un poble que vol fer la proba de les urnes, tal i com a esdevingut a Escòcia o Quebec, tot i considerant que el resultat és incert, però, que confia en les vies democràtiques.

Aquest és un problema que no es pot resoldre a curt termini, això no és un secret, tenim la història com mestra; tant per la gent que es considera independentista, com aquella altra que optaria per altres alternatives. Existeix un terreny de controvèrsia, lluny de la passió, però, hi ha el camp de la reflexió, d’ exportar el problema, de fer-se entendre, de buscar aliats.

S’ obri una fase que demanaria espais universitaris, intel·lectuals, o d’ altres formes d’ intercanvi d’ opinions generadors d’ idees, on es parle, es deba, donant a la ciutadania visions i opcions no marcades per la passió o l’ immediatesa de la política quotidiana. El problema encara no te un final proper, ni querelles, ni sentencies, van anul·lar “el problema”. Tampoc el grau de confrontació que vivim pot donar un resultat satisfactori a curt termini. Mentrestant, podem insistir, en la qüestió de les consultes, tenint clar com dret de participació no es pot limitat sols al del model d’ estat, sinó a diversos camps de les decisions polítiques, als diferents nivells territorials (barri, municipi, comarca…).

Prima,doncs, més la resposta directa i fàcil, estar o no per de l’ independència, o tot el contrari, constatem el tancament numantí que encapçala el govern, la reafirmació de l’ unitat de la nació espanyola ignorant que altres pobles també volen ser nació. Tanmateix no podem deixar de pensar en la perspectiva d’ una Europa en la qual es dissolgueren els estat-nació, donant cos a una entitat supranacional que accepte la diversitat real existent. Vicent Álvarez