Però sobre tot, Doménech, és un entusiasta pedagog. Mestre i professor vocacional tot allò que te a veure amb l’ensenyament esdevé per ell manament ètic, moral i vital. Des de les investigacions al voltant de l’interés escolar del valencià (que ens va permetre assabentar-nos de la transcendència fins i tot en els alumnes castellanoparlants), a la publicació de textos de didàctica res que estiga al voltant de l’escola no li passa desapercebut.
“Principi i final (Xúquer, escola i pau)” se’ns presenta com un intent d’acostament al món de l’ensenyança a partir de tres elements essencials: l’aigua, referència al Xúquer com eix vertebrador d’un món i una comarca; l’escola, lloc bàsic per la formació (i d’ací el record històric de l’educació franquista i de la democràtica); i la pau, no solament com necessitat de convivència també com insoluble fonament de la plenitud humana (i per tant formativa). Doménech però introdueix la poesia com llenguatge articulador. El poema és un vehicle singular que permet la introspecció de l’autor però , al mateix temps, possibilita al lector una més personal aproximació i aprofundir en el transmés.
En definitiva, Josep Lluís Doménech, en eixa constant i perseverant tasca d’autor, ens presenta un nou llibre en el que conjumina les seues dos grans passions, segurament , més estimades: la pedagogia i el vers. El poema com òrgan i la pedagogia com base. Paga la pena acostar-se a textos com eixe, especialment en estos moments on la reflexió sobre la formació humana ens és tan imprescindible.
