A La economía política del rendista, un llibre de 1919, Nicolai Bukharin parlava del sector més parasitari de la burgesia. Feia una crítica duríssima de la seua naturalesa improductiva. Es referia, als rendistes, que lluny de contribuir a augmentar la riquesa serien simples consumidors o, millor encara, autèntics destructors de l’excedent.
Només es preocuparien pel luxe, l’ostentació, el ‘carpe diem’. Disposarien de béns prohibitius i dedicarien els seus dies a disfrutar de “cavalls de carrera, tapissos de luxe, puros aromàtics, bons vins”.
Com han canviat les coses. O no tant. Des dels temps de Bukharin, els béns de luxe, aquestos que menciona, són ara productes a l’abast de les classes mitjanes, o almenys del que queda de les classes mitjanes. Això no significa que tots tinguem cavalls, però disposem d’automòbils. Això no vol dir que caminem per tapissos perses, però sí per una bona catifa, sense grans ostentacions, ja no és un luxe prohibitiu. El mateix podríem dir dels puros aromàtics i dels vins bons: que un dia és un dia i que per a certes celebracions no tenim problema.
Hui, per contra, el poder i el luxe es manifesten amb un Ferrari, amb grans caceres, amb viatges de somni, amb la capacitat estricta de destruir diners, amb la gràcia de no importar el preu de les coses. No es tracta que u siga rendista i l’altre gran capitalista. Del que es tracta és de la conducta ostentosa, sense manies. Els pobres són això: pobres. La gent de ‘mig pèl’ és això: gent de ‘mig pèl’. I després estan ells: els que no reparen en gastar, els que viuen per damunt, molt per damunt, de les nostres possibilitats.
Miguel Blesa va ser el màxim dirigent de Caja Madrid, quan aquesta entitat estava a punt del col·lapse. Per això, per enviar-la a fer punyetes, ja va arribar Rodrigo Rato. Blesa va ser durant anys el seu principal gestor, dubtós gestor, i pel que ara s’està sabent regnava al capdavant de la corporació com un sàtrapa oriental. És a dir, ordenava i manava envoltat de luxes inimaginables. Sembla que repartia favors, atenia els amics i, excepte algun cas, els donava satisfacció.
Li sobrava el líquid i no temia ser objecte d’enveja. Tot el contrari: es burlava amb el seu Ferrari i els seus ‘desfalcos’. Era un home de dilapidació, no un simple home de treball. Era un consumidor adobat. Aquestes expressions no són meues. Pertanyen a Thorstein Veblen, qui les va encunyar per al seu llibre Teoria de la classe ociosa (1899).
Si són certes les coses que investiguen els jutges, Miguel Blesa va ser responsable de l’engany de les participacions preferents i deute subordinat a Caja Madrid i, pel que revela algun correu privat, es descollonava d’això. Targetes a part… M’imagine que això el feia sentir-se bé, sentir-se fort, sentir-se el més llest: ell, que havia començat com a inspector d’Hisenda, quan José María Aznar començava també la mateixa ocupació tributària.
Els dos van iniciar el seu camí en una ciutat de províncies, a Logronyo, i eren tan amics, però tan amics, que es van jugar a sorts els habitatges que les respectives famílies anaven a ocupar. Després, de funcionari, un va passar a la política; l’altre, també.
Si la política és la continuació de la guerra per altres mitjans, la gestió financera és la continuació de la política amb les arts o les males arts de la guerra. Encara que, ben pensat, el conflicte bèl·lic va ser sempre cosa de dos, d’Aznar i de Blesa: van estar batallant a Madrid o a Bagdad, a Nova York, o a Matalascabrillas del Duc (Forges dixit). Van estar batallant per fer-se els seus respectius patrimonis i per fer ostentació de les seues riqueses sobrevingudes.
És el que té ser ric: no només pots lluir amb més gràcia la roba d’entretemps; pots també dutxar-te cada jornada, menjar de calent cada dia, comprar alguna joia a la teua dona i fer-los un regal als teus fills, com la Play Station 2. La 2? Ells van ser així de rics i així d’esplèndids.
Aznar es va convertir després del seu pas pel Govern en un assessor, conferenciant, professor i mediador. Els seus ingressos es van incrementar de manera vertiginosa. D’ací que va decidir tindre una segona joventut: amb aquells pèls llargs que es va deixar com un hippie endarrerit o com un yuppie ‘casual’.
Per la seua banda, Blesa després d’administrar la barraca de Caja Madrid es va comprar una ramaderia d’amics instrumentals, d’amics materials, de socis, de rics amb els quals freqüentar. Bàsicament per no estar amb els ‘mindundis’ i amb la puta base, aquests que no es netegen. D’altra banda, Blesa va poder continuar la pràctica d’una de les seues aficions favorites: la caça major.
Jo no sé si l’activitat financera de Blesa serà finalment conceptuada, processada i condemnada per delictiva. Jo no sé si la seua gestió al capdavant de Caja Madrid va ser tan desastrosa i atrabiliària com sembla. El que sí que sé és que la seua figura i la seua cara em fan feredat. Un home d’aspecte crepuscular que s’injecta botox, un galant tan ostentós que presumeix amb els seus cotxassos, un caçador tan pagat de si mateix, tan presumit, sembla reunir els pitjors trets de l’home primitiu, de l’home rústic.
El millor serà que se’n torne a la barraca d’on va sortir, al llogaret del qual procedeixen els seus ancestres abans que l’envien a la presó. Aquesta possibilitat, que el tanquen entre barrots, no fa gens de pena.
