En dissoldre’s la URSS en 1.991 i amb ella el seu braç militar, el Pacte de Varsòvia, l’OTAN es va quedar òrfena d’enemics i es trobà davant el dilema d’autodissoldre’s també (la qual cosa ens hauria fet molt feliços als pacifistes), però en comptes d’açò va optar per cercar altres enemics per a no haver de desaparèixer i perquè les grans corporacions que es lucraven amb la carrera armamentista no perderen el suculent negoci que sempre va ser la guerra freda i l’intervencionisme nord-americà. Així, els talibans van deixar de ser amics per a convertir-se, a poc a poc, en terroristes islàmics, esguitant d’atemptats els dominis de l’imperi USA.
Un parell de mesos després, els USA i els seus aliats, inclosos els països europeus, envaïen Afganistan per a enderrocar els talibans, inaugurant una nova guerra en el país que ha provocat altres 150.000 víctimes, la majoria civils, i encara avui prossegueix amb atemptats, corrupció, la població depauperada i les dones privades dels seus drets més bàsics. De manera que els afganesos viuen ara molt pitjor que fa trenta o quaranta anys.
I un parell d’anys després, justificant-se amb simples fotocòpies dels superagents de la CIA, els USA i una altra coalició internacional envaïren l’Iraq governat per Saddam Hussein, que havia sigut aliat mentre va mantenir una guerra de 9 anys amb Iran (1.000.000 de morts); els que havien llançat bombes atòmiques sobre dues ciutats indefenses acusaven l’altre d’estar fabricant armes químiques de destrucció massiva i ser un perill mundial. Mai es trobaren les armes de destrucció massiva, perquè no existien, però sí derrocaren el tirà i l’executaren, paral·lelament destruïren el país i s’apoderaren dels jaciments petroliers, l’or negre dels quals va servir per a pagar durant anys la reconstrucció, que per descomptat s’autoadjudicaren els mateixos que havien ordenat la invasió violant totes les lleis internacionals, una gesta que ha costat la vida a un altre 1.000.000 de persones, civils en la seua majoria, com sempre. Avui l’Iraq és un país enfonsat, amb diverses sectes religioses en guerra, amb atemptats diaris i la població arruïnada, atemorida i sense esperances, sens dubte estan molt pitjor que abans amb Saddam.
A Líbia, en 2011, una milícia composta per diferents grups, entre els quals es trobaven els talibans d’Al-Qaeda (de nou aliats per a Occident), fou recolzada pels USA junt amb alguns països europeus i s’enfrontà contra el Gadafi. Quan aquest hi va reaccionar durament, la nova coalició internacional els ajudà a “alliberar” el país. Després d’una sagnant guerra, els grups que prengueren el poder s’enredaren en lluites intestines i avui Líbia es pot considerar un Estat fallit, enfonsat. No se sap bé les víctimes que hi ha hagut, segurament per sobre de les 100.000, el que resulta indubtable és que els libis viuen, sobreviuen, ara molt pitjor que amb el Gadafi.
De seguida li va tocar a Síria, on el govern de l’Assad es defensà sense contemplacions d’una lliga de grups fanàtics que originaren l’Estat Islàmic, coalició que sense el suport dels USA i de les monarquies feudals d’Aràbia Saudita i els Emirats del Golf no seria res. Síria era un país quasi modern i avui és un país destrossat per la guerra civil que dura ja quatre anys, una guerra criminal que ha provocat la mort d’unes 300.000 persones i la destrucció de gran part del país. Quasi 6 milions de xiquets pateixen allí tot tipus de penalitats i 4 milions de persones han hagut de fugir de les seues ciutats bombardejades, refugiant-se la majoria en els països veïns.
Encapçalat pels USA, seu del capitalisme més depredador i sanguinari (han viscut algun any sense guerres o invasions els USA?), Occident ha incendiat països sencers per a explotar-los a sac. I després rebutja els qui vénen fugint de les massacres i la fam que el mateix Occident provoca. Els tanca el pas amb murs, reixes, filats i pistolers en les fronteres perquè no passen. S’excusen que ací hi ha crisi i no hi cap més gent, encara que la nostra crisi té unes causes i culpables molt semblats. Si Occident els deixara en pau i no incendiara els seus països d’origen sols vindrien de turisme, però quan corren perill de mort no tenen més remei que fugir, i vénen.
Les imatges de la tragèdia són terribles. A mi em recorden la d’aquells companys que en 1939 hagueren de fugir de l’Espanya colpista per a salvar l’últim que els quedava: la vida. I la manera rastrera, inhumana, amb què generalment els acollim també em recorda com acolliren els nostres avis a França: tancant-los als camps de concentració d’Argelès sur Mer, en les platges, en ple hivern. Encara que també hi haguera altres països, com Mèxic, que els reberen amb els braços oberts. Igual passa ara. La història es repeteix, perquè les causes dels problemes no s’han resolt i seguim cometent els mateixos errors…
I que no vinguen que no hi ha diners per ajudar a més gent. Que reduïsquen les despeses militars i la subvenció a l’església catòlica i les despeses de la corona i les grans obres públiques (encara insisteixen alguns que fa falta més AVE!), llavors sobraran milions per a ajudar els nostres ciutadans i el contingent de refugiats que ens toque acollir.
