Quan van assassinar Miquel Grau, viviem dies d’il·lusió que es barrejaven amb un poc de temor. Majoritàriament, la societat alacantina, la valenciana, es preparava per a celebrar de manera normalitzada, o quasi , la que és Festa Nacional del País Valencià. El 9 d’octubre adquiria així la seua carta d’identitat, des d’alguna institució i des dels principals partits parlamentaris i extraparlamentaris.
Recorde ben bé, i tu Josep Maria millor perquè la professió l’exercies anys abans que jo ho fes, que des dels mitjans informatius veiem l’albir d’un nou temps per a la ciutadania i per tant, per a nosaltres, els periodistes, que, com tu, te l’havies jugat molts dies des d’una secció prou minúscula a la delegació a Alacant del diari La Verdad . Estaves anys , en aquell moment de dolor, escrivint píndoles informatives serioses, plenes de rigor i mig clandestines, perquè de vegades ni et deixaven firmar o t’obligaven a no posar noms o només consentien des de la direcció del diari que especulares amb personatges quasi anònims.
Nosaltres, a la ràdio, no podíem dir ni això. Res fins que fou aprovada la Constitució l’any 1978 . I poca cosa. Torne a eixos personatges.
Polítics que, temps després ,serien els protagonistes , amb noms i cognoms, de la democràcia que anava quallant a poc a poc, com un riu soterrani i que va eixir a la superfície, primer, amb la convocatòria d’eleccions generals, que féu l’aleshores president Adolfo Suárez i, segon, i com un fet substancial, la legalització el Dissabte de Glòria, el 10 d’abril de 1977.
Mesos més tard, eixa il·lusió s’esvaïa com un fum negre i espés entre tots els demòcrates. La mà assassina que va acabar amb Miquel Grau, posava un punt; però pensàvem que no seria mai un final. Perquè teníem por , temíem els efectes dels 40 anys de dictadura franquista dels quals acabàvem d’eixir. Però teníem més ganes de llibertat, d’amnistia i d’estatut d’autonomia. Els crits que repetírem mesos i anys després, de manera insistent i convençuda.
La memòria, estos dies, quan vaig acceptar (a la primera) parlar de tu en nomenar-te 3er. Premi Miquel Grau instituït per la Coalició Compromís, m’ha dut a moments que igual ni recordes: Hores i hores a l’ajuntament d’Alacant, al costat dels regidors que feien comissions que crec que es deien en aquell moment Permanents. Allí, i llegint les teues cròniques, vaig aprendre i molt, a ser periodista. He tingut mestres a banda de professors dels quals he pres moltes notes per a este ofici. Tu, “Pepe Maria”, n’eres un d’ells. I n’estic ben orgullós de dedicar-te estes paraules.
Com que te l’has guanyat sense demanar-lo, este premi que atorga Compromís, és teu i me n’alegre molt per tu. Enhorabona.
