El PaF s’havia creat uns mesos abans amb la unió del PPD/PSD (Partit Social Demòcrata) i el CDS-PP (Centre Democràtic Social i el Partit Popular). La unió d’aquests partits agrupa tota la dreta portuguesa en una candidatura única.
El líder del PaF Passos Coelho estava segur que el partit socialista li donaria suport i es podria formar un govern conservador a Portugal. Però el 19 d’octubre, el líder del PS (Partit Socialista), Antonio Costa, feia pública la seua negativa a una coalició amb la dreta portuguesa.
Tot i així, el president de la República, Cavaco Silva, va decidir oferir al PaF la formació del nou govern i va ignorar la possibilitat d’un govern d’esquerres.
Portugal és una República i, com a tal, té un president de la República que es nomena en eleccions directes per un període de cinc anys i un govern elegit cada quatre anys que nomena el Primer Ministre.
El 30 d’octubre Passos Coelho prestava jurament i formava el govern més breu de la democràcia portuguesa. Deu dies després, el PS (Partit Socialista) va presentar una moció de censura i va posar fi al govern conservador del PaF.
El 26 de novembre, Antonio Costa va ser nomenat primer Ministre de Portugal, amb el suport del CDU (Partit Comunista Portugués i els Verds) i del BE (Bloc d’Esquerres). El BE és un partit liderat per l’eurodiputada Marisa Matías, que comparteix grup al Parlament Europeu amb Podemos i Siryza.Mentre que a l’Estat espanyol discutien la formació d’un nou govern, Portugal anava aprovant lleis socials amb el rebuig de la UE (Unió Europea) i del FMI (Fons Monetari Internacional).
Miguel Morgado, líder del partit conservador PSD, explica la seua visió d’aquest primer any de legislatura: “El govern s’ha dedicat a desfer el que havia fet l’anterior govern. Ha desfet privatitzacions, la reforma educativa, la reforma judicial, la sanitat… sis mesos desfent el que estava fet”.
D’altra banda, Pedro Nuno Santos, Secretari d’Estat per Assumptes Parlamentaris i diputat al parlament pel PS (Partit Socialista), entenia la gestió del govern d’una forma diferent: “Hem trencat el cicle d’austeritat i retornat drets als ciutadans. I, tot això, sense trencar amb les exigències de Brussel·les. La base de l’èxit és localitzar els punts de convergència de cada partit. Així cap partit ha perdut la identitat ni tampoc l’autonomia”.
El govern portuguès ha signat una pujada del salari mínim interprofessional del 5% i una jornada laboral de 35 hores per a tots els funcionaris. El diputat del BE (Bloc d’Esquerres), Pedro Filipe Soares, considera que aquest increment salarial permetrà augmentar el consum intern del país i, al mateix temps, ajudar les persones més afectades per la crisi econòmica.
En temes socials, el nou govern portuguès ha ampliat la llei de l’avortament i ha creat un programa de reproducció assistida. Ha permés, també, l’adopció de xiquets i xiquetes a parelles homosexuals i ha retallat el finançament de l’Estat a les escoles concertades per poder ajudar millor a les públiques.
En termes econòmics, s’ha produït una baixada de la producció industrial i del comerç a tot el país, així com un augment de l’atur. El banc públic més important del país, Caixa Geral, es troba en una situació difícil i necessita una capitalització urgent. El deute de Portugal equival al 130% i la previsió de creixement econòmic per enguany és del 2’8%.
Tota aquesta explicació ens parla d’un país germà que ha estat ignorat pels mitjans de comunicació i que, sense l’ajuda de l’UE, ha anant aplicant polítiques socials i pagant el deute econòmic del país.
Des del discurs conservador que ens administren cada dia per televisió, sembla impossible que un partit socialista puga formar govern amb els antisistema, ni tampoc que puga bloquejar, des del govern, la problemàtica dels desnonaments de les famílies sense recursos.
Els mitjans de comunicació al nostre país prefereixen parlar de Veneçuela o dels incendis forestals de Portugal a informar a la ciutadania de l’existència d’un govern socialista i d’esquerres que està ajudant les persones necessitades a fer front a la crisi. El primer ministre de Portugal, Antonio Costa, sap que no ho té gens fàcil i que necessita buscar acords per aprovar cada llei, però, com explica el nou president de la República, Rebeldo de Sousa: “com més junts anem, més forts serem”.
Al nostre país, no ho tenim fàcil. El PSOE (Partit Socialista Obrer Espanyol) escolta la pressió dins i fora del seu partit, per forçar l’abstenció del seu partit i donar suport a un altre govern conservador.
Ciutadans, que a les passades eleccions intentava formar govern amb el PSOE, ha decidit ara negociar un possible pacte amb el PP (Partit Popular) i com explica el portaveu al Congrés, Juan Carlos Girauta: “Si nos tenemos que tragar lo que hemos dicho hasta ahora, nos lo tragaremos”.
No és fàcil acceptar que el Partit Socialista puga donar suport al partit més corrupte de la nostra democràcia ni tampoc que estiga disposat a anar a unes terceres Eleccions Generals sense intentar formar un govern progressista.
Les pròximes setmanes seran decisives i aniran definint si ens preparem per a unes noves eleccions o comencem a treballar per a crear un govern progressista d’esquerres com a Portugal o com el que ja tenim al País Valencià.
