Recorde que quan, fa ja molts anys, vaig fer el servei militar en la caserna andalusa que em va tocar en sort (en mala sort), solien anomenar els catalans amb el pejoratiu malnom de “polacos”; però als valencians —que també, segons els castellans, solíem parlar rar—, ens anomenaven senzillament “polacos del sur”. Ben clar que ho tenien, doncs, qui érem els valencians: polonesos del sud, és a dir, catalans meridionals.
Per descomptat que els mallorquins serien catalans de les Illes o de l’est.
També recorde que anys abans, durant el viatge de fi de curs de 8è, vam anar a Barcelona, després de fer una visita a Andorra, i allí, nosaltres, els xiquets valencians, solíem relacionar-nos entre nosaltres, lògicament, en valencià. I recorde alguns treballadors, no sé si de la construcció o de què, d’origen clarament andalús, que se’ns adreçaven convençudíssims, de la nostra identitat catalana. És a dir, ens sentien parlar i per a ells no hi havia cap dubte que els parlàvem en català i que per tant érem catalans.
No són gens banals aquestes anècdotes, ja que, posteriorment, he viatjat sovint a Catalunya, sobretot a l’anomenada Catalunya Vella, i moltes vegades si m’he adreçat a gent catalana, quan m’han sentit el meu, per a ells, accent estrany, han cregut que era un castellà esforçant-se per parlar el seu idioma, i no sé si per allò que anomenen bona educació o simplement per estupidesa, m’han contestat en castellà. Realment, la ignorància de les diferents variants de la nostra llengua que palesen molts catalans, em sembla espaordidora.
Per tant, la conclusió és la següent, mentre nosaltres anem barallant-nos per petites diferències lingüístiques, ells, ben sabedors de la nostra veritable identitat nacional, van fregant-se les mans amb cobdícia i satisfacció i fomentant aquestes mateixes ridícules i esquifides diferències. Ens diuen: “Vigileu, que teniu dalt el Perill Català! Vos volen furtar la terra, els fills, les falles i l’orxata”; però la realitat és: “Fora corredors mediterranis! Fora inversions en infraestructures! Vosaltres a treballar i mut!”.
Per descomptat, però, que no tots els mals vénen de Madrid. Ací al País Valencià, i dins de la Generalitat teníem un ppartit —fidel servidor dels interessos de la capital del Reino— que està disposat a fer el que siga per acabar amb nosaltres. De quina manera? Prohibint la nostra llengua (quants xiquets no es poden escolaritzar en valencià? Quants canals públics de televisió i ràdio tenim en la nostra llengua? Quantes publicacions?) i folkloritzant totes les nostres tradicions fins convertir-les en la cosa més coenta del món. Transpiren franquisme ranci i espanyolista per tots els porus de llurs pells.
L’eliminació de la nostra llengua els és primordial; on ja s’ha perdut per complet, no existeix el nacionalisme.
Així doncs, que quede clar, si no fem tots els possibles per oposar-nos a aquest mateix ppartit, tenim, com a poble i nació amb llengua i identitat pròpies, els dies comptats.
A per ells —democràticament—, que no en quede cap! Ens hi juguem la supervivència.
