Umbilical retirada, perdre pes millor que agafar-ne, embranzida, contagi i neteja, camí obert en canal, regata de l’energia, corrent de fons, sang i oxigen nostre, equilibri que ens prepara reparant-nos, boia, dansa horitzontal, balança i pes vertical, soll, música, partitura i tara.
Pes net a l’hivern, estiu pes brut, som, sóc, és, som apunt per a la batalla. La taquigrafia encara indesxifrable, com la vista aèria i forastera mirant el brancatge de la pota de l’ocell, del tabac grisenc i arrugat de l’elefant, el tronc de l’arbre al paradís perdut de la infantesa, mà com pota cendrosa, mà d’obra de fada intel·ligent, de bruixa cansada o mussa angelical, salvatge memòria i essència, l’arbre al fons del riu sec, com una pota d’elefant…com desdoblada. Edats i tempos, presagis…motius. I ens ajuntem per morir, tots en manada, cant salvatge, ballet solitari, crit, cigne jove i vell, llàgrima i ploma, pàncreas, antifaç de pel blanc, pirata i arlequí, alfabet, geometria, ceguesa i timpà, i fre, mineral, punt negre forat i pou i font que reverbera i fita i neguit i brúixola i força i nissaga del ventall de l’ossamenta i epidermis i orgasme de la terra. Viatge, mitologia i planeta. Cosmos i jo …i tu, i multitud, nosaltres som, i jo i elles sóc…
Si alguna teoria del viatge és certa, és aquella que cadascú/na viu en primera persona, la que palpa i regenera, la suma de la llum i la força, la que batega, s’arrela i arrapa, dóna gravetat i ales, ens fa avançar o créixer a pesar de la pèrdua; s’estaciona en cercles discontinus sedentaris bramant el descalç caminar nòmada en les urbs; de vegades fa mal, però estructura a base de cops i confecciona el ritme i el traç interior i el de la mirada: també el de la mirada dels objectes que abracem i ens abracen antics i moderns, com la gent; l’experiència en cascada ‘intertextual’, en el caminar d’una identitat, la nostra identitat, la meua identitat, la d’ell/a, la de l’altre/a…la meua.
Aquesta teoria del viatge que sent ara en mi, com un riu pell i pes i saliva, orgànica, és aquella més aplomada i equilibrista, contundent, per poètica femella sublimment paona promíscua argelaga i llamp de l’ambre i regalèssia, corall i xarxa, àguila, rata realista i escèptica i mol·lusc i crisàlide, i serp…serp de serps i gavina…saliva.
El camí del viatge es fa sense manual previ, fent-se, vivint-lo, descobrint els animals que som, les profunditats i les pells que ens fan alga i tarquim, oxigen, i els tactes que ens desfan i la textura, les profunditats alienes que ens afecten; l’estructura que ens sosté, les dimensions, som. I cada minut el temps ens erosiona, ens viu.
Som i som els sentits que perdem; cavernes de saber, forats negres curats per a la propera travessia, i som calma i pau i guerra i erotisme, i ego i bellesa, religió pròpia, estètica sostenible en vida, els animals que som, drets i fets, i arrupits, i fent-se, i ens arrosseguen i ens creixen, domesticats i folls, sense voler o expressament …volent: les històries, el mite, la dalla, el fluir, la ferida, la crosta i el brot, la mirada d’ara només, l’empelt i el record sense fre, a escenes o vagons, caos que ens ordena i som matèria, i ombra, i llet i humus i soja, presència quan som i quan no hi som i som en l’altre o en l’altra, mercuri, fang, sang, vitamina, multitud contemporània, i solitud efervescent o malparida, líquida perenne i serena, accelerem i acceptem o no, però som animals en l’ossamenta i en l’olor, traduïm i acceptem la ruta del viatge fora de les elits, som i a dintre volent o sense voler, som els personatges que ens fan. Som.
Una dona fregant la trentena, una jove adulta del segle XXI, que marxa com tantes ara per a una setmana a viure l’aventura a la ciutats de les llums, la viu dos anys i mig o més, i ara no com a estudiant, sinó com a viatgera, com a immigrant, sense aturada, amb alts i baixos, i no avortarà, no encara no; però sempre cap endavant, desig de mare el buc de dins, seguint el fil i aprenent sense oblidar les arrels, bevent dels llocs comuns i dels no llocs, (que l’atreuen que la banyen, encenent-la i nodrint-la o cremant-la configurant la seua cartografia, la seua història personal) de les bones mirades i de les que lapiden. Són de vegades les oportunitats que ens fan romandre on hi arribàrem, però que tanmateix inherentment gesten i congratulen com a embrió i premi, accidents i misteris i missatges que ens arriben del lloc que deixàrem, i d’aqueix que petgem. Un riu o una mar, fins i tot lluny de la mar; un mirall que ens garbella i ens obliga a escalar sense peus de gat ni arnés i a despenjar-nos, i retrocedir, de tant en tant a mirar-nos pels passadissos i replanells del temps, laberints. Mirar-nos en els altres rostres i retrobar-nos o perdre’ns pels horrors vacuis i clarobscurs pels passos de vianants i per l’altra vorera, la d’enfront, o la d’un altre temps, la del vermell o verd o ambre del cercle intermitent.
Hi ha qui prem el botó perquè s’ature el trànsit, i se sent important respectat per un moment una tolerància relativa… Actor/iu del drama o la comèdia, i segueix amb l’empatia al volant. Però val el sospir, l’alè d’aquella que no atura el temps, que el rep tal i com li ve, i espera i observa els de l’altra banda, en dos minuts podem inventar mons, i no sempre encertem… podem acceptar-nos o canviar si volem. I mai no sabrem que encertem, però per un moment ens marquen el traç i la vida en el reportatge o film del nostre crani…del mapa d’escombraries i ganes de sentir plaer, sempre buscant-nos…entre el cos i l’anima.
Un contratemps i un marcar el temps en un silenci inexistent, una cruïlla amb fites dels qui van i vénen; pur soroll, silenci només en la nuesa, la que ens habita o la que voldríem, la que ens ofereix la paraula, el gest i la mirada d’algú a qui donem conversa. Un aprenentatge quan esdevé amistat… un assimilar quan esdevé només coneixença o també repte si esdevé comiat o enemistat, indiferència… un pes que se’ns esborrarà després, però potser hi romandrà encara en somni… caldrà un cert temps per oblidar sense pastilles, psicoanàlisi, hipnosi o mort…decadència… psicodèlic balancí del record…sinuós i romàntic…pintoresc, minimal i bohemi, híbrid. Però Silenci només, com deia en la nuesa, la que ens habita o voldríem_ nua fins i tot en la intimitat més observada, la que ja no és tant nostra, la de la mirada aliena i poc atenta , curulla de tot i de no res, estratega, que ens escarba des del seu prisma el nostre món enfitada i fugitiva, la nostra simfonia de dins, pensant que sap que hi veu i quin és el secret o la misèria d’allò que escodrinya, el seu objectiu depredador; però mai no tenim la certesa ni el detectiu la té, ni l’advocat ni el diable, interpreta juga bé el nostre roll, el que ella o ell s’han marcat analfabets del nostre llenguatge, que ens viu i no sap res d’un apuntar i suposar d’un tir indiscret, prejudicis, de vegades encerts o complicitats però sols de tant en tant la darrera, exòtica i compàs aquesta espurna intersecció de la màgia dels deus, de l’agraït cosmos del mateix existir en el viatge_ potser, fins i tot a dues bandes, entre columna i nervi, entre sospir i múscul, entre olor i gust, i bes i buit, i capitell vegetal i carnívor:
Pas barrat, llinda, renaixement, esprint d’atleta, de remor de dits sobrevolant la tecla del piano, la corda de l’instrument de vent, la corda que ens lliga i ens deslliga la cintura, que ens cus i descús la comissura dels ulls i dels llavis, la boca de l’estómac, trencar aigües cap a dins , de vegades… I paga la pena no veure ni pronunciar certes imatges i mots… nova etapa, pintura rupestre i marató tecnològica, esgrima, cursa vident i pel·lícula antiga, en blanc i negre. Temps moderns. Roda i línia, punt de fuga, engranatge, brots de mugró, far i contrapunt, sènia, música barroca, escultura clivellada i noctàmbula, eufòrica discreta, grisa i lluminosa, perfecta a l’ull del dia, dansa en cadena amb menys pells assimilada, autèntica, improvisació, en directe, més àgil, assajos, claustre, veu més segura amb més cos, fauna agraïda.
Cicle o gest reposat i essència d’un solatge greu, assaonat: el clivellar d’un desésser i un ésser prudent o carnavalesc, dramàtic, alfarer, feliç a contratemps, melancòlic, femení, una geografia còsmica de líquens de contorns nostres i dels qui i les que se’ns creuaren, potser tocant-nos, creuant-nos, penetrant-nos, fregant-nos, en crits o en silenci. Un assaig sense guió. Buscar-se. Caravana, al cos, un jeroglífic o ramatge de circulació latent, que roman en nosaltres i ens fa cada matí en despertar-nos el fruit dinàmic de viure honestament, un grafitti trenca-closques que ens reserva l’esguard, i el sabem, aquell que ens ordena l’ergo, teatre i jardí a la italiana, un tant francès el jardí, mediterrani… 14-18… 41-45… París, París, passatges… cadàvers… i passa i passe i passes…passar… encara respiren. L’assassí també pintava abans de la barbàrie.
l pes humà i civil –passos- poètica, gimnàstica del viure també salvatgement el cràter, l’unicorn, el volcà l’animal primitiu racial que ens actualitza depurant-nos o destruint-nos, la intuïció que germina la fosca cal·ligrafia del gest i la memòria, el rostre, la malenconia, el llit del nostre cabal i el tarannà…el pulmó àgil. Respirar encara. Una al viatge recorda les dues grans guerres, i n’era tot una…continuada. M’hi ature…com la gossa d’aquells que perderen sense motiu, i bec. Frontera, i reg, saba, i llavi a la llum a l’iris, llum que ens tatua en cada mos de present honest i canalla, fugitiu que ens roba per trobar i trobar-nos.
París, 12 rue Cadet, 15 d’aôut 2014.
Final de la Partida
Desenllaç francès.
