Em vaig llegir aquest manifest sobre educació i hi havia moltes coses que estava d’acord, em semblaven molt bé les critiques al sistema educatiu espanyol, a la llei Wert, a les privatitzacions, a la devaluació i als intents de degradació de l’educació pública, estava d’acord amb la proposta de Podemos d’una educació de més qualitat i més crítica… No obstant, després de repassar-lo -per si se m’havia escapat- observí que no deia res sobre el reconeixement del plurilingüisme de l’estat al sistema educatiu, sobre la possibilitat d’introduir les altres llengües (català, èuscar i gallec) a l’escola monolingüe castellana i d’introduir l’èuscar i el gallec a les escoles del domini lingüístic catalanoparlant. És impresentable que als Instituts i als Centres de Formació Professionals de l’Espanya castellana, no s’aprenguen també les altres llengües, cultures i literatures de l’estat; és un insult que a les universitats alemanyes hi haja més assignatures i matèries en català que a les universitats castellanes. En no trobar cap petjada entorn al reconeixement del plurilingüisme, com -des de fa més de vint anys- es ve reivindicant a sindicats de l’ensenyament com l’STEPV-USTE, li vaig dir a la meua amiga Lola que, tot i que no podia signar el manifest tal com estava. Perquè volia donar-los l’oportunitat -als de Podemos/Podem- d’incorporar i incloure el plurilingüisme al sistema educatiu.
Segons em va mostrar, Lola, en un correu, Santiago Alba Rico li havia dit que el que jo plantejava era molt ‘raonable’ i que es llençaria a les places públiques de Podemos/Podem per al debat i perquè es decidira el més convenient. Em va agrair que haguera fet notar una qüestió tan bàsica com la del reconeixement del plurilingüisme, que és clau per superar el model de la dictadura anterior i la seua continuïtat en una democràcia, deficient i monolingüe que tracta d’exterminar les altres llengües i cultures distintes a l’espanyola o castellana. I tanmateix, sembla que les places, per ara, no ho han recollit; això del reconeixement del plurilingüisme potser encara els ve una mica gran o pensen que és millor mantenir una posició d’ambigüitat.
Per això, més enllà del contingut i els màrqueting brillant de les assemblees de Podemos a Madrid amb la cançó final de “L’estaca” de Lluís Llach, que molts dels assistents no sabien cantar ni tan sols l’estrofa principal de “Si jo l’estire fort per aquí i tu l’estires fort per allà, segur que tomba, tomba, tomba i ens podrem alliberar” , potser per la seua joventut i per no haver estudiat el català amb una escola monolingüe que ignora les altres llengües tret del castellà, hem de demanar-los a Podemos/Podem que clarifiquen el seu model lingüístic d’escola al sistema educatiu de l’estat espanyol per poder cantar “L’estaca” sencera entenent tota la lletra i podent-la expressar amb plena consciència. Finalització dels privilegis de la casta primacista del nacionalisme unitarista espanyol que discrimina les altres llengües i cultures distintes del castellà? Reconeixement del plurilingüisme, sense cap discriminació, a tots els nivells de l’estat, educació, mitjans de comunicació, administració, etcètera, seguint el model de Bèlgica o Suïssa? O continuïtat amb una casta de tradició monolingüe i unitarista espanyola que tracta d’exterminar les altres llengües i cultures de l’estat? No obstant, llegesc la proposta electoral de Podemos, observe que parlen de ‘reconeixement’ dels països del Tercer Món, de la integració i del reconeixement dels pobles d’Europa, però no esmenten el reconeixement dels pobles, llengües i nacions, en peu d’igualtat, que configuren l’estat espanyol, acceptant el dret a l’autodeterminació, no només d’El Sàhara i Palestina, sinó també dels Països Catalans, Galícia i Eus kal Herria. No obstant, m’agradaria equivocar-me i que ho hagueren deixat escrit més clar en algun document sobre el dret a l’autodeterminació i el plurilingüisme i que jo no ho haguera llegit.
Una altra cosa, des del País Valencià, que no m’agrada de Podemos/Podem és que s’haja acceptat també, d’alguna manera, la denominació de la casta reaccionària, el nom de “Comunitat Valenciana”, que és “el projecte de la casta”, com reconeixia el candidat de Podem, José Mª Copete, a una entrevista a El Temps, 28 d’octubre d’enguany. Aquest nom de CV fou imposat per Emilio Atard, Abril Martorell i Alfonso Guerra, en contra del nom de País Valencià, que reclamaven tots els sectors democràtics, d’esquerres i progressistes, tot i que sembla que els de Podemos/Podem, inicialment, no sols acceptaren el nom de País Valencià sinó també l’oficialista de CV i davant la possibilitat d’afegir-se a les mogudes de la Comissió Nou d’Octubre s’inhibeixen i es queden al marge, tot i que sembla que hi hagué un ‘malentès’.
Al meu parer, no qüestionar del tot el nom CV i no sumar-se a les reivindicacions socials, polítiques, ecologistes, econòmiques, culturals i lingüístiques del PV és continuar, una mica, -simbòlicament- en la tradició nominal de la casta corrupta de la “transició” que va imposar els sectors més espanyolistes i reaccionaris del nostre País Valencià i de l’estat espanyol, en contra de la visibilització i del reconeixement polítics del País Valencià, que, de segles, pateix una casta que només aspira a arribar a Madrid, oportunísticament, en contra dels interessos econòmics, socials, culturals i lingüístics del País Valencià. Massa sectors polítics al PV tenen a Madrid coma referència final, com tots els presidents de la Generalitat Valenciana, acabaren al parlament de Madrid o a les entitats bancàries, tret de Josep Lluís Albinyana; les elits polítiques “valencianes”, imiten les polítiques de Madrid i només aspiren a posar-se al servei de les elits polítiques, socials i econòmiques de Madrid; inclús de les “alternatives”. Estic d’acord, amb qüestions socials, (no nacionals), amb els sectors de Podem que vénen de l’esquerra anticapitalista, però si és per a un canvi cosmètic, “regeneracionista”, per deixar l’estat espanyol sense que es puga exercir el dret a decidir, que no compten amb el meu vot ni el meu suport.
Més coses. Interrogat Juan Carlos Monedero de Podemos, a la TV, per un periodista de la dreta extrema, què faria Podemos si arribara al Govern per a impedir el referèndum sobre el dret a decidir a Catalunya, va respondre, que, si ells estigueren al Govern, els catalans no voldrien marxar de l’estat espanyol. Per què decideix per tots els catalans? Per què ens substrau la nostra pròpia veu, paternalment, com fan els dèspotes? Per què no reconeixen el dret indiscutible a decidir, el dret a l’autodeterminació, de tots els pobles de la terra, també els d’ Euskal Herria, Galícia i els Països Catalans? Si diuen que accepten el dret a decidir, haurien d’admetre’l del tot, inclús reconeixent el dret a l’autodeterminació, el de Palestina i El Sàhara, però també el d’ací; alguna gent amiga del Principat pensa votar a Podem o Guanyem pensant que respectaran el dret a decidir íntegrament, inclús a la independència; jo no ho tinc tan clar.
Per últim, en un debat a Brussel·les, al parlament europeu, entre el líder de Podemos, Pablo Iglesias i Juan Fernando López Aguilar, del PSOE, ambdós, nacionalistes espanyols, preguntats per un personatge polític que admiraren, assenyalaren a Juan Negrín com el polític “més exemplar” i admirable. Remembrem que José Calvo Sotelo clamava que preferia una Espanya “roja antes que rota”, i Juan Negrín, el 1938, a l’altra banda dels feixistes, en teoria, deia, en espanyol una posició molt semblant a la de Calvo Sotelo; deia Negrín en coincidència nacionalista amb el feixisme: “No estic fent la guerra contra Franco perquè rebrote a Barcelona un separatisme ‘estúpid’ i ‘pobletà’. De cap manera. Estic fent la guerra per Espanya i per a Espanya. Per la seua grandesa i per a la seua grandesa. S’equivoquen els qui altra cosa suposen. No hi ha més que una nació: Espanya! Abans que consentir campanyes nacionalistes que ens porten a ‘desmembraments’, que de cap manera admet, cediria pas a Franco sense cap altra condició que la que es desprenguera d’alemanys i italians”.
Com podeu comprovar a Negrín, donar-li l’alternança al feixisme espanyol, per mantenir la “unitat d’Espanya” no li semblava malament, sinó una alternativa excel·lent. Que els líders de Podemos admiren a Negrín, la seua proximitat nacionalista espanyolista amb el feixisme i la seua catalanofòbia és molt preocupant almenys des del País Valencià i des de la resta dels Països Catalans. Perquè mostra, potser, la seua tria a favor del nacionalisme unitarista espanyolista que ha escurçat sempre els drets de la ciutadania catalana [balear i valenciana], per a deixar-nos sense dret a tenir drets, com denunciava Hannah Arendt. Reproduint així l’exterminisme d’un llast feixista monolingüe que es nega a reconèixer la diversitat, el plurilingüisme, fet i fet, nostra especificitat lingüística, cultural i nacional catalana; igual com una República espanyola, tant la Primera com la Segona, alguns que s’emmirallen en la República Espanyola, que mai ens va reconèixer els nostres drets lingüístics, culturals, de ciutadania catalanoparlant, drets polítics i nacionals, al mateix nivell que l’espanyol. Més propostes estatals espanyoles per a oprimir-nos? No, gràcies! Ni monarquies ni repúbliques espanyoles; repúbliques catalanes [valencianes i balears] dels Països Catalans [Valencians i Balears] que accepten el plurilingüisme i la plurinacionalitat i el dret a decidir del tot, sense cap coacció perquè ens continuen oprimint, espoliant i anorreant des de l’estat espanyol.
