Teatre popular i en la nostra llengua
Pilar Almería tenia dotze anys quan va veure Alias Serrallonga de Els Joglars a la seua ciutat natal. El llegendari grup va passar per Alcoi camí de Barcelona i la futura actriu i directora teatral va mirar de cara un dels oficis més antics del món i, per suposat, li va agradar. Anys després, aquesta llicenciada en art dramàtic va fundar el 1995 juntament Joan Peris i Ximo Solano la Companyia Teatral El Micalet.
Recuperava així aquest grup de creadors un espai mític de representació del teatre independent. Només un any després, l’èxit del muntatge Ballant ballant, amb dramatúrgia i direcció del seu col·lega Joan Peris, els va convertir en una de les companyies més actives del teatre valencià amb una programació estable i un taller de producció a la vora del centre cultural El Micalet.

“Buscàvem una obra i no la trobàvem. Amb aquests temps tan roïns. Un dia diguérem, per on tirem? Millor que parlar de les coses roïnes és parlar de poesia, i ací descobrim que totes les problemàtiques les té Shakespeare”.
“Quan començàrem teníem la intenció de muntar un centre de producció teatral a València. Fer teatre de repertori, una cosa així com un intent de fer allò del Teatre Lliure de Barcelona”.
L’historial de Pilar com actriu és dilatat, des d’Un déu salvatge, fins l’Hostelera de Goldoni, aquesta dona no ha parat de treballar en desenes de muntatges del millor repertori europeu: Molière, Txekhov, Dürrenmatt, Brecht… De fet, ara sembla més entusiasta que mai amb el seu taller de producció.

“Estem treballant a costa de la nostra salut. La gent de la cultura som vocacionals. Si parlem de números seriosament fa temps que hauríem tancat. Allò que passa és que, al teatre, la gent no perdona, al cinema, sí. El cinema es veu a casa, el teatre, no”.
Almería, que també ha dirigit obres –com Marors, d’Isabel Carmona i La Visita de Marta Roig, entre altres– es preocupa pel panorama actual i parla del públic.
“Estem paralitzats per la por. Anar al teatre és un acte de voluntat. Allí cal ser actiu, no pots estar escarxofat. El teatre és molt antic. Parteixes de la condició més bàsica. Si actuant tens l’oportunitat que un espectador s’emocione, aquest s’enganxa per tota la vida”.

“La societat valenciana es mereix una producció teatral que parle el seu idioma i s’interesse en les seues obres per la seua idiosincràsia particular. Ara bé, si no es prenen mesures urgents, el negoci pot acabar. Cada producció que es fa és com una marxa pel desert. De fet, l’espectador és el que salva el problema, però allò cert és que si s’haguera de pagar allò que costa, una butaca de teatre costaria seixanta euros”.
Així de cru està el panorama i malgrat tot, la CTM, sota la direcció artística de Pilar, continua pegant fort. Els seus plantejaments no deixen lloc a dubtes. A la seua pàgina web es pot llegir aquest manifest rotund:
“En aquests temps difícils, hem de seguir fent la nostra feina, ara més important que mai (…) Seguirem lluitant per oferir una oferta cultural heterogènia en la nostra llengua i per tot tipus de públic”.
