Perquè s’ha blocat el procés independentista al Principat?

Vist des de lluny des del País Valencià, la imatge d’entusiasme i de força aclaparadores, de ferma unitat i de victòria com la V de la diada de l’11-S que transmetia el procés independentista al Principat fins fa poc menys de tres mesos, sembla haver-se esfumat per transformar-se en sotsobre i desànim, en cansament, en tot un seguit d’incògnites i, sobretot, el que més es percep des de fora, en una total desunió.

Perquè allò que més ha temut el nacionalisme espanyol articulat en una ideologia, l’unionisme, ha estat sempre la unitat, la del sobiranisme i la de la ciutadania i els partits polítics pel dret a decidir.

Què queda d’aqueix procés que va posar en evidència internacional al govern espanyol pel seu obstinat tancament mental en no voler negociar una solució democràtica amb Catalunya, el mateix que havien estat negociant Gran Bretanya i Escòcia? Què queda d’aqueix procés del què es parlava amb una barreja d’admiració i de preocupació, dia sí, dia també, a les portades dels diaris més prestigiosos del món; d’aqueix procés que estava sobre la taula de les cancelleries dels països més influents del món?

La foto d’aquell matí del 12 de desembre de 2013, quan Artur Mas anunciava la pregunta i la data de la consulta, ben acompanyat dels màxims representants d’una bona part de l’arc parlamentari català, va ser l’inici del malson de l’unionisme espanyol.

Aquella fotografia va disparar totes les seues alarmes, perquè destil·lava força i determinació, fermesa i decisió, però sobretot evidenciava unitat, la unitat dels representants del poble al Parlament català i, al seu costat, la societat civil, el propi poble català, tot ells units per exercir de manera determinant el Dret a decidir.

L’esperit d’unitat transmès en aquell acte no només es va mantindre, sinó que va ser acreixent al llarg dels següents mesos en què les iniciatives i els preparatius per a realitzar la consulta del 9 de Novembre van anant succeint-se.

Des aquell matí l’unionisme, confús i desconcertat per aquesta imatge, va començar a greixar tots els mecanismes legals, al-legals i fins i tot il·legals per frenar tot aquesta insultant manifestació de força, de convicció i d’unitat. Tots ho sabem a hores d’ara; la guerra bruta, la propaganda, la insídia, les desqualificacions infundades i les mentides es van posar en marxa. Les clavegueres de l’estat s’havien obert de bat a bat per combatre un moviment que estava desafiant fins la pròpia essència i concepció de l’estat centralista i jacobí. Qualsevol arma era vàlida per frenar-lo i per intentar trencar aquesta temuda unitat que semblava monolítica.

Passen els mesos i arribem a l’11 de setembre. Els actes institucionals i cívics de la Diada i la convocatòria formal de la consulta que va seguir poques setmanes després, en un acte en què es va tornar a evidenciar la aparentment robusta unitat dels partits del pacte nacional pel dret a decidir, esdevingueren un nou cop de gràcia per l’unionisme espanyol que, malgrat tots els diners i els esforços invertits per frenar i desprestigiar el procés, no ho havia aconseguit.

L’unionisme semblava derrotat, quasi bandejat del panorama català quan el 12-O amb prou feines va aconseguir reunir uns quants milers de persones a la plaça de Catalunya. La comparació d’assistents amb l’enorme manifestació de la V a la mateixa Barcelona tot just feia un mes resultava humiliant.

Però tota aquesta imatge d’unitat indestructible va començar a esquerdar-se el matí del 14 d’octubre quan Artur Mas va anunciar que desconvocava la consulta i anunciava una nova fórmula de participació a la ciutadania. “És una excel·lent notícia que no hi haja referèndum. Si es confirma seria una excel·lent notícia”, anunciava ben satisfet i alleujat Rajoy. L’unionisme espanyol guanyava la seua primera batalla sense moure un sol dit.

La nova consulta del 9-N va mantenir amb prou feines aquella modèlica unitat que havia perdurat durant deu mesos.

Passat el 9-N, i quan tots esperàvem unitat d’acció per part dels actors polítics del independentisme, la polèmica sorgida amb els fulls de ruta contraposats de CiU i d’ERC van reduir tota aquella formidable revolució democràtica ciutadana a una simple partida de mus de dos únics jugadors, Artur Mas i Oriol Junqueras, tirant per la borda tot aquella imatge d’entusiasme popular, de ferma unitat i de transversalitat, de fusió entre societat civil i els seus representants al parlament. Tot malgrat la gran quantitat d’independentisme polític i ciutadà existent fora d’aquest cercle viciós de dos, què ara ha quedat reduït a simple espectador d’aquesta partida de cartes.

El procés es troba a hores d’ara en un moment molt delicat, en què els dirigents polítics i també els socials que van estar al capdavant de la immensa marea groga del moviment independentista semblen trobar-se completament desorientats i, el que és pitjor, en el que aquella unitat monolítica de mesos anteriors s’ha esquerdat per tot arreu i s’ha transformat en desconfiança, en divisió, en desqualificacions i en atacs velats dels uns cap als altres, i dels altres cap als uns. Per adonar-se’n no cal més que pegar una ullada cada dia als titulars dels principals diaris catalans, o veure el què es diu i es discuteix acaloradament a les xarxes socials entre independentistes partidaris d’un jugador o de l’altre de la partida de mus, arribant a sovint fins als retrets, les desqualificacions sense arguments i fins i tot als als insults cap als que, fins ara, han estat els caps més visibles i compromesos del moviment.

Els ciutadans comencen a estar cansats de fer grans “performances” en forma de manifestacions, vies, cadenes, formes geomètriques, etc… Aquest temps sembla estar ja esgotat, mentre estem assistint bocabadats a veure com tot aquell gegantí moviment ciutadà cap a la independència sembla estar frenat, esquerdat i, el que és pitjor, encadenat a dinàmiques exclusivament partidistes, amb tics més propis d’un altre temps que semblava ja superat.

El nacionalisme espanyol no ha necessitat armar-se ni trobar grans aliats. Ni tan sols al partit de moda, Podemos. La dolenta dinàmica en què ha entrat el procés i el propi “autoesquerdament” d’aquella unitat que semblava monolítica, han estat els seus més ferms aliats.

Si aquesta situació no canvia ràpidament i no es recompon almenys en una part la unitat i el rumb perduts, el procés anirà perdent gas a marxes forçades i la desmobilització i la desmotivació prendran en l’altre temps imparable onada groga.

L’abstenció i l’unionisme guanyaran bona part de l’espai social que abans ocupava aquest moviment i es portaran per davant una part de les persones que havien apostat per la revolució democràtica que suposa l’independentisme. I, el que és molt pitjor, hauran aturat la imparable i exemplar revolució democràtica que semblava haver calat en el Principat.

El temps que abans semblava jugar a favor del procés, ara ho fa totalment en contra. Esperem esdeveniments…