Res m’agradaria més que no haver de dir qualsevol de les coses que a mi també em posen de mal toc només de pensar-les. No sóc politòleg, ni tan sols analista dels moviments i partits polítics. Sempre he fet de periodista, i amb l’objectivitat (subjectiva, és clar) que he aplicat durant anys d’ofici, he escrit i parlat en diversos mitjans informatius sobre polítics, pràctiques públiques, personatges que exercien com a polítics, naixement, ascensió i desaparició pràctica de partits i militants, alcaldes, diputats…
I mai com ara comprove, igual que el lector, el desinterés dels ciutadans i un creixent descrèdit dels polítics que s’està barrejant amb daltabaixos que no paren –contradiccions que ens deuen ser inherents– d’anunciar-nos que el canvi està al girar la cantonada. Canvi polític, de què si no els hauria de parlar? El tan desitjat canvi per milers de valencians que perseguiria un objectiu central, el de fer fora de les institucions, de l’Administració, el Partit Popular.
Canvi, destitució amb tots els pronunciaments dels vots dels electors; dels qui, en la seua majoria, han capgirat com en un maleït exorcisme el País Valencià, on la ciutadania s’ha vist al llarg de dos dècades robada, maltractada, privada del benestar de què disposava en Educació, en Sanitat… I sobretot, per damunt de tot, ignorada i menyspreada. ¿O cal fer memòria, una vegada més, de l’accident del metro de FGV, del veïnat del barri del Cabanyal, del cas Emarsa, de la Ciutat de les Arts i les Ciències, del tancament ‘manu militari’ de Ràdio Televisió Valenciana i de la seua permanent utilització propagandística des que el PPCV i Zaplana arribaren el poder? La nòmina de casos, inflada fins a límits que mai no se sap on acaben, com ara tota la merda de Gürtel, el robatori organitzat a «ca Blasco», Brugal, i molts altres, no han arribat a convéncer els electors en els darrers vint anys ?
Sembla que no. El clientelisme, la xarxa inacabable d’interessos teixida pel Partit Popular (i en menor mesura també el PSPV) ha derivat la responsabilitat de l”statu quo’ als valencians que en estes dos dècades els han votat cada quatre anys en un exercici de (encara!) pensament uniforme i la creença que tots són iguals.
En vespres de les eleccions aparentment més mogudes –i previsiblement, amb resultats més insòlits- sóc dels que mantenen que a pesar dels grans i inèdits moviments polítics i ciutadans que observem i, en alguns casos, protagonitzen nombrosos grups, per a aconseguir el ‘big bang’ desitjat podríem quedar-nos amb un no res.
Les organitzacions de l’esquerra continuen (no podria ser d’una altra manera) cada una pel seu compte. Sumen opcions noves, com ara la ja veterana Compromís i la irrupció de Ciutadans i, sobretot Podemos. I qui sap si encara sura algun remanent del partit de la senyora Díez.
Podem estar caminant, i no frivolitze gens, ans al contrari em preocupa, cap a un ball de cadiretes previ al 24 de maig que potser siga un element a afegir perquè els electors continuen dipositant les paperetes de la més lletja, però ja coneguda. I això només serà culpa nostra. I l’enfonsament serà molt més cru i dolorós que el que hem viscut fins ara.
Escèptic? I tant!
