Perill i bellesa

Tinc el plaer d’acudir amb assiduïtat a la flamant i castelldefelenca Biblioteca Central, nom amb el qual ha estat rebatejada des de la inauguració del nou edifici. Abans es deia Biblioteca Ramon Fernández Jurado, però el cas és que deixant de banda qüestions de nomenclatura -tot i que molt se’n podria parlar- es tracta d’un equipament lluminós, diàfan, modern i sembla que ben construït. Més enllà, no obstant, d’apreciar-ne les evidents virtuts arquitectòniques, el més important és que està força ben dotada. Precisament en una d’aquestes visites, fa poc, vaig entropessar amb un llibre -literalment, tot siga dit, perquè era a una d’aquelles tauletes en què exposen puntualment un cert gènere temàtic- sobre l’apassionant món del periodisme que portava un suggeridor intítol: El perillós ofici d’informar. No cal dir que me’l vaig emportar, juntament amb d’altres, i ara reposa de dia a la tauleta de nit i es desvetlla a la fosca, instants abans que Morfeu em prenga entre els seus braços, per il·lustrar-me sobre els casos crus i verídics que s’hi exposen: els de sis professionals de la comunicació a diversos indrets del món, des de Colòmbia a les Filipines passant per Rússia -un parell-, Bangladesh o l’Iraq. El seu delicte, ser periodistes; el seu càstig, la mort: tots sis assassinats.

De fet el llibre es diu Matar un periodista i està escrit per Terry Gould, nord-americà resident al Canadà que s’ha destacat els darrers temps -l’edició té un lustre- per la denúncia constant de tots els entrebancs amb què es troben els seus col·legues per fer la seua feina, sovint amb perill de la pèrdua de la pròpia vida. El capítol més destacat dels que hi exposa, en una exhaustiva tasca d’investigació, el de l’assassinat de la reportera russa Anna Politkovskaja, va fer córrer rius de tinta i fou notícia de primera pàgina en el seu dia però, com la gran majoria de crims d’aquest estil, va quedar en l’oblit amb el pas del temps i no es va investigar fins les darreres conseqüències. No interessava. Màfies totpoderoses, polítics sense escrúpols, estats corromputs fins la medul·la n’avalen, a mig món, el silenciament a través de l’eliminació de tots aquells que intenten explicar la veritat perquè els incomoden en destapar-los merda i misèries. Fan nosa, per tant els fan desaparèixer. Els agraïts, els panxacontents i els dòcils solen sobreviure. Sense un periodisme lliure de debò no hi ha democràcia real i el poder, l’autèntic, el dels diners que tot ho podreixen, el que transcendeix opcions polítiques i formes d’organització d’estats, ho té fàcil comprant voluntats i plomes.

Malament quan el periodisme és connivent amb segons qui -en pose exemples?- i no fa de necessari contrapès. Perquè aquesta censura imposada des de fora és terrible, sobretot quan arriba al dramàtic extrem de segar vides pel simple fet d’estar treballant, però què me’n dieu de l’autocensura, de no voler anar més enllà per por a mossegar la mà que t’alimenta en forma de subvencions, publicitat o favors diversos? Qui estiga lliure de pecat que tire la primera pedra… Les ramificacions dels mitjans i els interessos econòmics que hi ha al darrere -molts encara no saben que La Razón i la Sexta, sense anar més lluny, pertanyen a la mateixa empresa- fan reflexionar i molt. A tall d’exemple del que he dit abans, certs periodistes barcelonins molt coneguts s’han apressat aquests dies a demanar disculpes per haver-se cregut, sense tenir la iniciativa d’investigar-la a fons, la versió oficial dels fets del 4 de febrer de 2006, escampats per l’imprescindible documental Ciutat morta. Repassar aquests dies portades, cròniques i articles d’opinió de llavors fa vergonya. L’anomenat quart poder és essencial en un estat realment democràtic, no en la pantomima aquesta on vivim, o a molts altres de pitjors. No hi ha terme mig: o estàs amb la veritat o amb els que no volen que se sàpiga.

Al pròleg del llibre amb què obria l’article, signat pel director executiu del Comitè Internacional per a la Protecció de Periodistes hi diu: el llibre de Gould ens recorda que el periodisme pot ser un ofici bell i carregat de significat, que la seua capacitat de combatre la injustícia és enorme i que en tot el món segueix havent-hi periodistes disposats a donar les seues vides per contar la veritat. Encara me l’he de llegir tot, en porte aproximadament la meitat, però el que ja he devorat m’ha aborronat. En recomane la lectura. Llegir, en definitiva, com no. No només als aspirants a periodistes sinó a tothom, especialment als que encara es pensen que vivim a un món en què això que hi explica només passa a les pel·lícules. La realitat, prou que ho sabem, supera amb escreix la ficció. No, no és fàcil ser periodista; sovint és un ofici perillós com ens mostra Gould, per ser-ne cal anar lleuger de prejudicis personals i ideològics -quasi res!- i tenir al sarró suficient honestedat personal i professional -com qualsevol ofici, ara que en pense-, però és molt gratificant sentir que es realitza un servei únic i insubstituïble. Sí, potser no és el més antic, potser té -en massa ocasions- moltes similituds amb el que tradicionalment és considerat el primer, però per a mi, malgrat tot, és i serà sempre un dels millors.

Salut i país, xiquets, i fins la setmana que ve!