Fa molt de mal perdre un fill, molt, molt! Ja ho sé… Però només tenim una mort (i una vida) segura: la nostra. La resta dolen, molt, moltíssim, però no ens maten. De vegades encara s’hi adopten les lletanies i els comportaments de les dones d’abans, el cos embolicat de negre i enclaustrat a casa. Sense ni deixar respirar la vida. És comprensible, però, el capficament en aquell fill que se’n va a deshora. L’atomització exagerada de les nostres societats no col·labora a diluir el dol. Així i tot, a prop de nosaltres hi ha humans que moren per no poder cobrir les primeres necessitats. Conec gent que s’hi ha lliurat i han contingut la seua desolació de perdre un fill. Potser un matí futur recordaran qui se’n va anar massa prompte, acompanyats pels que van poder retenir ací, nous afectes humans.
