Tinc uns veïns fantàstics. Per la música que posen els del costat –i el seu volum, i l’hora– conec l’activitat humana que realitzen. Per això i pels envans, que com a tots els habitatges moderns, no són precisament un prodigi de l’arquitectura. Doncs bé, la banda sonora d’una certa seua ocupació és aquella hindú que si en sents poca té la virtut de relaxar-te, però que si l’escoltes ara i adés és ben capaç de despertar els teus instints criminals. La inquilina de dalt, per contra, és doña tacones –parla en castellà, high class ella–, i no us podeu imaginar a quines hores se li acut a la bona dona –això sí, té un caminar regi, pausat, de model de passarel·la– anar amunt i avall del pis. Fins i tot sembla que el seu siga el doble de gran! I per últim tenim el matrimoni de baix, pares d’un pàrvul que cada nit –no exagere– deu somiar que el maten, pobret. Al principi pensava que estava malaltet, però porte any i mig vivint-hi i, evidentment, ho he descartat per improbable. Els infants –i les infantes, però això és un altre compte–, sempre tan delicats… Ai, un pis. Si hi vius t’has d’adaptar, t’hi has d’acostumar. I ells a tu, perquè també els puc molestar de tant en tant, sense adonar-me, quan augmente el volum de la meua música, que requereix sovint d’uns adequats decibels per apreciar-la comme il faut. Enfront d’una casa, en aquest aspecte, un pis ix sempre malparat, però també és cert que hem arribat a un punt en què, per les causes que siga, ens molesta tot de tots, justificadament o no… Exagerem? Pensem-hi!
II
S’atribueix al gran escriptor Josep Pla allò de “El meu país és aquell on, en dir bon dia, la gent em contesta bon dia”. La màxima, fóra pronunciada mai o no pel de Palafrugell, té una superfície i un fons preciosos i diu molt entre línies: llengua, país, educació… Fet i fet, el problema ve quan dius bon dia en entrar a una reunió, un establiment o un local públic o privat, i et trobes amb la indiferència com a resposta, que ningú no es digna a contestar-te, i sovint ni a mirar-te a la cara. Aquesta evidentíssima manca de l’educació més elemental sempre m’ha fet molta ràbia, fins el punt d’aconseguir activar-me el mode irònic o directament sarcàstic amb autorespostes com el “no contesteu tots a l’hora” o el “ha entrat un gos”, quan ets tu qui és a la sala i qui hi accedeix no té cap gest de cortesia amb els presents. Que cada dia es veja més no és cap bon senyal… I això, com tantes coses, es mama a casa. O no, en el cas dels mal educats de tot signe, edat, o condició. Recorde quan no alçava encara dos pams de terra i mon pare, que m’ha donat la millor educació del món tot i els seus orígens humils i proletaris –potser és per això, ara que pense– em deia “quan entres a un lloc, digues sempre bon dia, i continua dient-ho encara que no et contesten, que ningú diga mai que no tens educació”. Ho seguisc fent i mai no he deixat de fer-ho, a la ratlla dels quaranta anys. I és que no tots som iguals, encara que ho semblem. Hi ha els que donem importància a allò important i aquells als quals els importa tot un pebre. I encara diuen que ja no hi ha classes!
Amb el mes de març, si és que arriba a marxar mai, torna a la meua vida –i a la dels meus alumnes de literatura de batxillerat– el personatge cabdal de Pere Calders, aquest geni de la narració en la nostra llengua. No vaig a glossar-lo ni a difondre les virtuts de la seua imprescindible obra literària –que sempre, això sí, recomane amb un veritable entusiasme–, però me n’aprofitaré d’un dels seus microrelats –alguns d’ells telegràfics, com aquest– inclòs a Invasió subtil i altres contes, que em vindrà a tomb per acabar les reflexions d’aquest article meu d’avui; es tracta de “Discreció” i fa: “Van convidar-lo a pensar i digué que no volia molestar, que ja ho faria a casa”. Ben poques paraules i tant com diuen! Potser aquest és el problema, que no pensem el suficient quan actuem d’una o d’una altra manera, quan ens posem sabates de taló i caminem a altes hores de la nit o a primeres del matí i despertem els que encara dormen plàcidament; que no pensem en les persones, que tenen uns sentiments i una manera de veure la vida, quan les obviem i passem d’elles no oferint-los dos miserables segons de les nostres vides amb un “bon dia” cortès, educat, amable, acompanyat d’un somriure –o d’una cançó, bé xiulant-la, bé cantant-la– que això sempre va bé i espanta els mals; que no pensem en la resta del món ni en les hores de descans del personal quan posem la música que ens agrada –gustos a part, alguns d’ells denunciables– a tota virolla quan som a casa, però també els brètols que ho fan al tren, al parc, a l’ascensor… Potser no pensem suficient, com dic, potser ens molesta tot, qui sap. Pla i Calders ens donen pistes. Diguem “bon dia”, fem l’esforç de posar-nos en la pell dels altres. Potser, així, no donaríem tantes molèsties…
Salut i País, xiquets … i fins la setmana vinent!
