Per a argüir que Mònica Oltra dega ser la presidenta, i no Ximo Puig, fugirem dels arguments que s’han usat fins ara. En efecte, no ens basarem en la pèrdua de 182.000 vots i 10 escons per part dels socialistes. Ni en el guany de 276.000 vots i 13 escons per part dels valencianistes. Ni defendrem que, a Europa, qualsevol líder d’un partit seriós, hauria dimitit immediatament després de perdre el 27% dels vots, en comptes de demanar impúdicament una presidència que no ha obtingut per mèrits propis.
Tampoc plantejarem que el PSOE forma part del problema, del desastre, de l’hecatombe –com el PP. I que la sort que té el PSOE valencià és que ací les matemàtiques encara els salven. No com ocorre, per exemple, a Navarra, on podran fer un govern d’esquerres i renovador sense el PSN, el qual, després d’anys i anys d’anar sense rumb i de donar suport per acció o omissió a Yolanda Barcina, ha caigut fins a la insignificança amb un 13,4% de vot.
No recorrerem tampoc els precedents. No recordarem, per tant, que el PSOE, l’any 2003, es va coalitzar amb el PRC de Miguel Ángel Revilla per a governar Cantàbria. Aleshores, els socialistes comptaren 13 escons i els regionalistes 8. Però era una altra època, un altre temps. Era un temps en què en el PSOE pensaven que, posant-se dos voltes els pantalons de pana, podien tornar a governar on volgueren.
No se’ns ocorrerà, de cap de les maneres, utilitzar arguments matemàtics més enllà dels que atanyen PSOE i Compromís. És a dir, no exposarem que Pablo Iglesias, el líder Podemos, la tercera pota sobre la qual s’ha de fonamentar almenys el pacte d’investidura, ha donat suport explícit a Mònica Oltra, de manera que la correlació de forces seria 23 contra 32. No els utilitzarem perquè ja sabem que el PSOE no té vergonya de recordar que, si s’uneixen a Ciudadanos, ells en tindrien 34.
No afirmarem que Ximo Puig no pot ser president arran de cap d’estos arguments. Ho farem exposant dos motius que no s’han comentat suficientment i que es relacionen directament amb la que haurà de ser la tasca principal del pròxim president de la Generalitat Valenciana. És a dir, dos quès –com diu Oltra– que qui ostente la presidència haurà de dur a terme sí o sí.
El primer és passar comptes amb la corrupció. Ximo Puig insisteix dia rere dia que el poble valencià “ha decidit passar pàgina”. Ho diu reiteradament, no sé si irreflexivament. Mònica Oltra ja el va corregir en el debat televisat: “la gent no vol passar pàgina, la gent vol que tornen hasta l’últim cèntim.” Este és un què que Ximo Puig no està capacitat per a liderar. Ell i el PSOE volen que els anys de disbauxa del PP s’obliden. Fer un esborrall i avant. En canvi, Mònica Oltra i Compromís volen passar comptes. Que tornen els diners furtats. És una diferència substancial, abismal.
El segon què és encara més important. El PSOE és aquell partit que, darrere de la reivindicació constant d’un finançament just plantejada per Compromís, se n’ha pujat al carro. Ara. Quan manava Zapatero, el PSOE valencià callava amb el cap catxo. “Que són els nostres”, devien dir-se entre ells. Algú s’imagina a Ximo Puig plantant-se davant del ministre d’Economia de torn (siga del PP, del PSOE o de Podemos) i exigir el finançament i les infraestructures que necessitem els valencians? O reclamant el deute històric? Algú se l’imagina? Com ho faria? Amb el somriure forçat que gasta en les entrevistes? Amb el discurs que deixa anar amb més forats que un colador?
Canviem el protagonista. Algú s’imagina a Mònica Oltra plantant-se davant de qui siga i amenaçant-lo amb accions judicials si no ens donen el que és nostre? Veritat que no costa? No, no costa gens. Perquè tots sabem que Mònica Oltra, això, ho farà. I parlarà amb la claredat que la caracteritza. I, en canvi, Ximo Puig retrocedirà. Retrocedirà com ho han fet sempre els socialistes quan han arribat a Madrid. I més encara ho farà ara, que sabrà que ha perdut 10 escons i 182.000 vots, i que forma part del problema, com el PP.
Estos dies han aparegut un fum de professors i periodistes, partidaris que el PSOE encapçale el govern de la Generalitat, demanant arguments als fanboys (sic) de Compromís. A banda de fílies i fòbies, a banda de matemàtiques, suports i precedents, ací els n’hem donat dos de molt de pes. De veres s’imaginen a Ximo Puig forçant que tornen tots els diners sostrets corruptament? De veres se l’imaginen reivindicant amb solvència i contundència el finançament valencià? Ho han pensat? El futur del nostre poble es juga veritablement en eixos dos quès. I la pusil·lanimitat ens deixarà tan prostrats com ho estem ara.
