Aquest país, aquest espai afectiu i vital, tan lluny de les vaguetats nacionalistes, místiques i bèl·liques de la Castella excloent i madrilenya, ha superat segles d’intents de doblegar-nos. De vegades (ai!) amb la traïdoria dels dèbils compatriotes nostres. Però, a hores d’ara, aquesta fauna rapinyaire ja no mana ni roba a la Generalitat. Només cal que la gent que governa alce el cul i es pose a treballar. No per cobrir l’expedient, sinó per a fer brollar la il·lusió d’una col·lectivitat resistent. El País Valencià no demana llàgrimes, demana un imaginari col·lectiu que el cohesione, uns mitjans de comunicació públics i privats que no diguen bestieses, un esperit crític i fresc, una formació per a totes les edats, una eixida pels carrers i carreteres per a recompondre llocs devastats i lligams… i una vida que encoratge.
