El coltan emmagatzema l’electricitat al mòbil; sense ell, per exemple, no sonaria.
Amb l’estany es solden els circuits.
Amb or es cobreixen els cablejats.
Aquesta renovació excessiva es deu a diferents causes, les més importants de les quals són les agressives campanyes publicitàries de les grans companyies de mòbils que ens inunden els sentits amb atractius canvis estètics o la introducció contínua de noves funcionalitats inútils.
El Congo té el 80% de les reserves mundials de coltan, un mineral del qual s’extreu el tàntal, component indispensable per al funcionament de la majoria dels dispositius tecnològics.
La seua extracció està controlada per grups armats, que exploten la població i utilitzen els diners recaptats per alimentar els seus escamots amb armes i promeses. El Congo és un país ric en recursos naturals, però està en conflicte des dels anys 1960. Des del 1998 han mort més de cinc milions de persones a causa de la seua riquesa del subsòl. Paradoxalment, açò que hauria de servir per a millorar el benestar i la riquesa de la seua població, ha esdevingut la raó de la seua misèria i mort.
Amb l’obtenció de recursos provinents d’aquestes zones de conflicte o d’alt risc, les multinacionals europees i nosaltres mateixos com a consumidors estem alimentant un cicle de violència que soscava els drets humans, la pau i el desenvolupament del països d’origen.
A la mina de Rubaya, a l’est del Congo, s’arriben a produir 20 tones de coltan per setmana. Aquest mineral es ven a 600 euros el quilo, però els miners cobren dos euros al dia. Molta gent mor a la mina, però tots volen treballar-hi perquè és l’única manera d’assegurar-se un xicotet ingrés per a poder menjar.
Allà no hi ha cultius i el mercat mineral és l’única eixida per a molta gent. Tothom treballa a la mina, fins als mestres deixen l’escola. Però les mines no beneficien la població, perquè només en Rubaya hi ha un 60% de xiquets desnodrits.
Van acabar al Ministeri d’Afers Exteriors i de Cooperació, però només van aconseguir que els atengueren dues secretàries que els van prometre que transmetrien la seua petició a instàncies superiors. A la seua marxa van dir que “Ens n’anem sense saber quina serà la posició d’aquest país. Hem escoltat al Parlament que Espanya vol que la legislació siga voluntària. Però ací ningú ens ha dit per què, no en sabem la raó”.
L’OCDE va publicar el 2009 una guia amb una sèrie de recomanacions que haurien d’adoptar les empreses tecnològiques per garantir la transparència en la cadena de subministraments, des que el mineral ix de la mina fins que arriba al consumidor final. Arran d’aquesta publicació, la Comissió Europea va decidir proposar una regulació per la qual les empreses han de verificar la cadena de producció. Però aquesta proposta tenia un serrell: la Comissió va proposar que aquesta regulació fóra voluntària.
Però, el Parlament Europeu, d’acord amb la visió del president de la Comissió episcopal Justícia i Pau del Congo i de 70 ONG europees que fan seguiment del problema, va assegurar que la normativa hauria de ser obligatòria, perquè si els estats no obliguen les seues empreses a ser transparents, no se solucionarà el problema.
Entre la petició de voluntarietat de la Comissió, i la proposta d’obligació dels europarlamentaris està a hores d’ara el joc. La negociació ha entrat en el Consell Europeu. En ell hi ha els representants dels estats membres, que han de votar si volen que la regulació siga obligatòria o voluntària.
El bisbe responsable de Justícia i Pau i el sacerdot secretari de la Comissió, van passar per Alemanya, França, Bèlgica i Itàlia, abans d’aterrar a Espanya. Va dir que “Alemanya és un dels països més implicats. Ens han dit que els ve molt bé que totes les seues empreses treballen amb total transparència” Altres estats, com és el cas d’Espanya, “no es defineixen encara. Evidentment, és perquè hi ha interessos de grans companyies minerals. Sospitem que això és el que passa amb Espanya, encara que no ho han dit clarament”, van dir.
