Quan va treure el sobre de la bústia, va estar a punt de llançar-lo a la paperera del vestíbul. Li va frenar el que pogués ser alguna cosa oficial. Portava diversos escuts i segells en l’anvers i el seu nom complet Josefa María Pastor Moscardó, escrit en lletra gran i amb majúscules. I dins una carta en forma de targeta de noces. L’adreça correcta, la porta, el carrer Beata Agnés i el codi postal 46018 de València.
Aquell dilluns, com tots els de la seua vida, havia estat pesat com el plom. Com tots els dimarts, dimecres, dijous i divendres. Dues escales fetes en apuntar la primera llum de dia i després la casa dels Blasco.
Sense donar-li major importància l’escrit va quedar sobre el moble del rebedor on acostumava a deixar el penjoll de claus, un bolígraf de punta fina per les signatures i un encenedor etern de quan fumava.
Des de fa uns anys que la casa és tota per a ella. “Ben ampla que m’he quedat” sol dir sovint. Pau, el seu fill, viu a França on treballa a una important empresa aeronàutica i Macu se’n va anar a Amposta des que va aprovar les oposicions de mestra en Catalunya, aquí ho tenia molt fos. Com l’altre dia va dir un reporter de La Sexta, “més negre que l’aixella d’un grill.”
Tota una vida llevant la merda dels altres d’alguna cosa li havia servit i més quan la pagueta de viduïtat es queda tan curta. Mitja vida amb les mans cremades i les ungles rosegades pel lleixiu, des que el seu marit va morir ben jove en un accident al camió quan les criatures portaven bolquers.
Els ha tret avant i se sent orgullosa però trista i cabrejada de veure que els dos estan fora de casa. Per culpa dels polítics i de la crisi. De polítics com Rajoy, Montoro, Fabra i la ministra de treball, d’ella creu que és més lletja que un pecat, però té més pecat quan parla en la tele de miracles. Aquesta gentola no mereix que Déu els faça miracles, cavil·la sempre Pepica.
Viu a Patraix des de principis dels seixanta. Havia nascut al carrer Sagunt, però la riuada de 1957 se l’hi va emportar tot, el forn de la família, la planta baixa contigua i fins la salut dels seus pares que van morir un darrere de¡’un altre quan ella tenia poc més de cinc anys. La tia Conxa, la va criar a l’altra punta de València com una filla i d’aquella època a penes li queden imatges en blanc i negre.
La seua habitació és la que més a prop estava de les parets del forn, la més calenteta en hivern, i cada nit entre somnis escoltava que el seu pare endollava la ràdio, i s’escoltava sempre el mateix, “aquí radio Espanya independent, estació pirinenca, l’única emissora, sense censura de Franco.”
El tramvia, l’olor a pa acabat de coure, la coca de llauna, els rotllets d’aigua ardent i els pastissets de moniato. Tot, tot li agradava. D’algunes coses no sap ben cert si ho recorda en veritat o és que ho ha construït en la seua imaginació a força de sentir-ho una i mil vegades. A sa casa no faltava el pa després de les misèries i sofriments de la guerra. Si les parets de San Miquel dels Reies poguessin parlar quants laments s’ecoltarien, també les del seu avi.
Estem davant d’una dona feta i dreta, senzilla, valenta i lluitadora. Sap d’on ve i que cada dia el seu paper és com interpretar la pel·lícula criades i senyores, i també sap que això és solament un paper i que la vida és molt més que guanyar-se el jornal. Dóna la cara pels demés. Les seues amigues al parlar d’ella diuen que Pepa la de Patraix és una gran activista social.
Dissabte, cinc dies després de la sorprenent missiva, es va topar de nou amb la carta de la Junta Central Fallera. Va sospitar que igual seria com un sorteig o que com venien eleccions l’alcaldessa volia aprofitar per convidar a un berenar i dir-li xiqueta meua que del carrer eres l’ama per culpa teua tinc el cor encés en flama. Però res li casava i ho va tornar a rellegir. Una i deu vegades més.
Va netejar la pols del moble del rebedor i es va mirar en el mirall en forma de sol o flor de gira-sol. Complits els seixanta, els seus ulls semblaven més xicotets, els seus llavis més fins i les seues orelles més caigudes. Serà pel pes de les arracades, es va dir. El 6.66 vermellós intens, amb el qual tintava els seus cabells li donava un toc atrevit. Gens de cardatges, ni rínxols, ni melenetes de catequista. A ella li afavoria curt, molt curt i amb la rebel·lia dels pèls desfilats en punta.
No es podia ni imaginar amb les pintes de plata al cap que encara guardava de la tia. Quan Pau era molt xicotet plorava en veure les falleres perquè creia que les agulles anaven ficades dins del cap. Pepica era de les que pensava que per a tot hi havia solució per als descosits. Li va venir a la memòria que una veïna li va dir que hi ha perruques que ho porten tot inclòs i que per res es nota que és un postís.
L’any després de prendre la comunió, Conxa la va vestir de valenciana per anar a l’ofrena, i quan la seua Macu tenia uns deu anys també la va apuntar a la comissió de la falla del carrer Fontanars amb altres amiguetes de l’escola. A Macu no li agradava gens, no es veia afavorida.
El que seria capaç de pagar el senyor Paco perquè la seua Lorena fos fallera major de València! Ell que sempre diu això dels diners i els collons per a les ocasions mentre es fuma un bon puro. Collons… però diners, en aquesta casa hi ha per omplir cabassos de bitllets de cinc-cents amb una pala de forner. Tenen negocis amb no sé quins càrrecs de la Diputació i amb altres d’empreses de depuradores.
I no volia ni figurar-se el que diria Enriqueta, la senyora de Blasco -que així ho posa a les targetes de presentació- si ho sabés. Pepita, la xica de servei com li agrada dir, la que cada dia li passa l’escombreta per l’excusat. Tres banys, habitació de convidats i escala també en la cuina per treure les escombraries i quin saló més bonic per celebrar el nomenament de Lorena perquè ho graven els de la tele.
Pepica ho celebrarà a la plaça de Patraix, amb les amigues i amics de l’associació de veïns, del grup de dones dels tallers de ioga i de la plataforma contra els desnonaments. Faran uns entrepans, cacaus, olives i encara trauran alguna cosa per a la propera campanya de Nadal, la de cap xiquet i xiqueta sense joguets.
La senyoreta Lorena sempre li diu en perfecte castellà, això de parla’m en valencià a veure si jo perd la vergonya. Pepica, parla una miqueta apitxat, com sol postil·lar com em van parir, i com van parir a ma mare a ribera del Xúquer. El dia que ella pronuncie la frase de senyor pirotècnic, pressent que la balconada de l’ajuntament estarà plena de gent com la que cada dia puja a l’autobús a les sis del matí, d’homes i dones que veu cada vesprada a les portes de les escoles o que van a les associacions de jubilats i quan mire a baix veurà a la plaça els polítics i els que s’agraden que els anomenen famosos.
Tanca els ulls i es veu amb aquest vestit en tons morat, violeta, la mantellina en lila i joies d’ametista, en fallera feminista davant la imatge de la Verge, a pas solemne i amb la figura alçada. Entre els llavis solament una pregària per clamar justícia, justícia divina per a aquest poble condemnat a la mesquinesa. Suplica a la mare dels desemparats que el Partit Popular no puga governar, encara que mane un tripartit de la Santíssima Trinitat.
Quan el dilluns 25 ha despertat, ha tret el cap a la finestra, ha mirat al cel de Patraix i ha donat les gràcies. Pepica encara no s’ha espavilat del tot i no sap si ho ha somiat o ha estat un miracle.
