Fou un documental sobre Botifarra que es va passar a la televisió catalana el propassat dijous 8 de gener per la nit, dirigit pel valencià Albert Montón. Ha fet molts altres documentals de gran qualitat per explicar què és això del País Valencià, “Del roig al blau”, que és el valencianisme polític, qui és Joan Fuster i qui són els nazis al País Valencià fabricats pels “grans demòcrates” del Partido Popular de la CV.
S’iniciava el documental amb Botifarra cantant dalt d’un escenari a pobles de les comarques de la Costera i la Vall d’Albaida del nostre País Valencià. La Granadina. El Cant de les arrels.
Pep canta les cançons que li ensenyaren perquè si mor la cançó moren els qui li l’ensenyaren. Explica que després de la mort del dictador, el 1975 comença a cantar albades, molt jove, als 17 anys, decideix anar a recórrer pels pobles de la Vall d’Albaida i la Costera arreplegant les cançons tradicionals en una cassette.
Mentre veig el documental recorde que a la mateixa època, l’actual bisbe de Tortosa, Enric Benavent Vidal, de Quatretonda i jo mateix, de Benigànim, quan estudiàvem COU a València, férem un treball de recollida de cançons tradicionals valencianes a la Vall d’Albaida i a la ciutat de València. Fou per a l’assignatura de castellà, per al professor de francès i director de teatre Juli Leal al CEU Sant Pau del carrer Trinitaris. Per desgràcia no férem còpia d’aquell treball i li’l lliuràrem al professor, però hi havia cançons valldebaidines i del cap i casal sobre el carrer de la Bosseria, sobre el marqués del Túria: “Si el Marqués de Campo tornara a la vida/veiera a València, com ha canviat/ segur que diria,/ torneu-me a la fossa perquè és preferible estar soterrat”/, també “La dança del vetllatori”, de Moixent, “A la vora del riu mare”; “A la vora de la mar hi ha una princesa/ que brodava un mocador/” etc.
Feliu Ventura, entrevistat, des de dalt del castell de Xàtiva, explica que Pep Gimeno “Botifarra”, arreplega cançons que pràcticament havien desaparegut i aconsegueix que allò que es considerava una antigalla, sense cap valor, arribe al segle XXI. Per això, va exclamar Ventura. “Botifarra és una fonoteca que camina” i és capaç de cantar cançons reivindicatives de país a cants de batre, contarelles , etc., toca tots els pals; diu que no sap de música, però -no és veritat- el seu cap és un disc dur que té registrat centenars de cançons i versos.
Pep recorda els seus orígens socials, és fill i nét de llauradors, la seua iaia Otília de Benigànim.
Després ix el tio Carrutxa. Botifarra confessa que quan era jove tenia com a referent el grup valencià Al Tall. Vicent Torrent i Manolo Miralles d’Al Tall i Miquel Gil, diuen que al 1976 el panorama al País Valencià era un paisatge en ruïnes, després del pas de “Los Coros y Danzas de la Sección Femenina” i els dolçainers del règim.
La tia “Rulla” de Vallada. Cant de batre; les dones canten cançons de bressol, de batre, d’’enblanquinar’ les façanes amb calç, als llavadors… La cançó forma part de la nostra vida quotidiana, d’oficis, faenes i quefers.
La tia “Emília” de Genovés. Cançó a magatzem.
Miquel Gil explica que la cançó valenciana integra tres vessants, la tradició europea, l’andalusí i la música modal o de Mediterrani.
Botifarra conta com Pep Verdú, a l’inici de la seua afició a cantar, li va dir que es posara en contacte amb Vicent Xàfer que tocava la bandúrria a Lloc Nou d’En Fenollet. La tia Milieta Seguí de Barxeta, el 1981, li ensenya “La Malaguenya de Barxeta”: “Mira si he conegut terres”… que ha esdevingut l’himne alternatiu del País Valencià junt a la Muixeranga. Ix Botifarra quan cantava al Grup Sarau per la comarca de la Costera, amb Àngel Roca, comentant quan eren joves i anaven pels pobles cantant i ballant. Ix Botifarra al “Forn Mahiques. Pa i Dolços” de Barxeta, explicant la fornera que
la seua família eren abans carnissers i formatgers…
Vicent Torrent explica la faena de recopilació de cançons que va fer al seu llibre “Fonoteca de Materials”, publicat per la Generalitat Valenciana als anys huitanta, Manolo Miralles adverteix que no hi havia cap coordinació i Miquel Gil diu que no ens havíem adonat de les grans potencialitats que tenia la tradició de cançons orals.
Pep Gimeno va a la Llosa de Ranes perquè li conten el succeït del “salvado” (segó) i la confusió amb el Salvador (Jesús Crist), són històries semblants a les que escriu Eduard Escalante a “Un senyoret de Madrid”, on es remarquen les coses que passen per no saber castellà; autoodi i burlesca. Es xifra el 1924 l’última vegada que a la Llosa és ballà la Dança del Vetllatori pel Grup “Els soldaets”, que es ballava quan moria un albat.
Ix el monument al pelotari, en memòria a tots els jugadors de Genovés, però sobretot al que més ha destacat de tots, Francesc Cabanes “El Genovés”, de qui Toni Mollà ha escrit un llibre sobre la seua biografia de jugador i ciutadà. Ixen les fotos de la Tia Nievetes i Leonor. Pep Gimeno va a dur-los una corona de flors al cementeri de Genovés en agraïment a tot el que li han ensenyat.
El musicòleg, Josep Vicent Frechina, explica que en un moment determinat a final de la dictadura i principi de la “transició” hi ha la sensació que es perd tot; hi ha la substitució d’una música per una altra. Per sort, s’han recollit moltes “perletes” que s’estaven morint, la ràdio, el cinema i la TV ajudaren a trencar la tradició de cançons orals. A més de l’escletxa que obrí el franquisme, la música moderna fa un trencament amb la tradició, inclús, posem per cas, la Nova Cançó de Raimon són cançons rupturistes de la tradició valenciana oral anterior.
Leonor de Genovés cantava cançons per a ballar i cançons de batre. Botifarra reconeix que el Grup Sarau li va ensenyar molt. Posen en escena “El ball anglés”. Pep ens mostra, desvanit, el seu “xicotet tresor”, la gravació de cançons que té a una caixa plena de cassettes.
Va a visitar la tia Carmen de Vallada i el tio Batiste Punxes de la Llosa de Ranes i el seu cant de batre. Després se’n va a Roglà i Corbera a vore el tio Alfredo i el tio Adrià, cançons de blat “L’assot i la ferradura,/ la ferradura i l’assot,/ trosseja la palla a poc a poc/” , cançons al llavador, cançons picants de sexe: “Una xica m’ho ha dit/ que li pose la mà al ventre/ i al cul a la mitjanit/ quan estiga de bon temple/ (bis).
La tia Carmen i el tio Adrià (Roglà Corbera). Va a visitar la seua parella de cant, “Lola, la de la Torre d’en Lloris” i van a veure la tia Maria, i recorden el seu pare tio Genaro, el tio Polit, canta Maria i Lola dues versions de “La meua xica és l’ama del corral i del carrer, de la figuera i la parra i de la flor del taronger”. Després se’n va a Canals a veure la iaia Rosario i recorden la versà amb guitarres i “El dotze i u” de Canals cantat per la tia Rosario.
La tradició és un ressort per al futur: per a fer feliços els del voltant. Vicent Torrent, d’Al tall diu que la música nova i tradicional serveix per a contar les nostres coses. Miquel Gil lloa Pep Gimeno Botifarra perquè ens retorna al nostre jo valencià i dels valencians més primitiu, és com si sentírem cantar la nostra mare. És un xut de dignitat.
Botifarra va a l’escola de Danses de Xàtiva als 13 anys, més tard es posa en contacte amb Vicent Xàfer de Lloc Nou d’En Fenollet i serà membre destacat del Grup Sarau de Balls i Cançons de La Costera, 1985. Passa de crac de la cantonada a l’escenari, explica Frechina i ens conta els seus CD, de l’oralitat a la tecnologia: “Si em pose a cantar cançons”, “Te’n cantaré més de mil” i “Botifarra a banda”.
El defineixen com una bona persona, que ha col·laborat sempre on l’han cridat, que compagina cançons, treball de ferrer, l’agricultura i els animals que té a la caseta de camp on es distrau i fa paelles els diumenges. No ha volgut professionalitzar-se perquè això de la cançó té molts alts i baixos; té clar que la cançó és del poble. Un company seu, ferrer, explica com una vegada va muntar l’escenari a Xàtiva, per la Fira d’Agost, on després anava a actuar ell mateix.
Les cançons de Pep Gimeno “Botifarra” són per a expressar els nostres sentiments, passions, històries, emocions i formes de vida. En valencià. Ha col·laborat amb Al Tall, amb Obrint Pas i amb moltíssima gent. Miquel Gironès i Xavi Sarrià diuen que ens calia un artista de les dimensions de Botifarra. Ix acompanyat de la seua dona, que conta com el va conèixer després d’una actuació i es va fer fan de Botifarra fins ara, també ix la seua filla en imatges de quan era més xicoteta i cantava amb el seu pare, però a l’adolescència ha fet un parèntesi, el seu jove fill es declara seguidor del seu pare, el seu primer fan. Els agrada el que canta Pep i serveix per a fer feliços els del seu entorn, la seua família i el seu poble, el País Valencià.
I, al remat, es dedica el documental a tots els vells cantadors i cantadores que li van llegar les cançons que Botifarra ha sabut adaptar-les perquè expressen el desig de supervivència i de resistència del país dels valencians al segle XXI.
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià
