La nomenada música popular actual no va més enllà del màrqueting que eleva fins quotes insospitades a cantants que als pocs messos ningú no se’n recorda d’ells, llevat d’unes poques excepcions, clar. La música popular tradicional cala més, pense jo.
Quan a 2008 vaig conèixer al xativí Pep Gimeno, Botifarra, vaig notar que dins de mi alguna cosa canviava radicalment. Escoltar la seua veu, potent i ben curada, dominadora total de tots els estils: l’ú, l’ú i el dos, dotze i ú, la riberenca, la malaguenya, el fandango, l’havanera, la jota i altres pals en que ompli un repertori inesperat, porta a l’espectador, cançò darrere cançò, de sorpresa en sorpresa, com qui a un banquet li van traent plats cadascú més sabrós i el col·loca a una situació d’ansietat esperant impacient el següent per a delectar-se d’una experiència mai no vixcuda anteriorment.
Acompanyat dels seus músics habituals, magnífics, per cert, ara s’ha atrevit a cantar acompanyat també per una banda de música amb un resultat extraordinari, que emociona i posa els pèls de punta. El seu espectacle, Botifarra a banda, pot sonar a alguna cosa còmica, però els assegure que no ho és en absolut, més enllà de les aportacions personals entre cançó i cancó que amenitzen l’actuació fent-la inolvidable.
Vicent Torrent, líder de l’estimat Al Tall, deia fa poc: “Quan nosaltres començarem n’érem apenes una dotzena cantant en valencià i ara n’hi han un munt”. Eixe és el camí i l’exemple a seguir, ells l’encetaren i no hi ha altre: Atrevir-se a fer País, sense complexes, a expressar-se amb els sons dels avantpassats amb reivindicacions noves.
Cal esperar doncs que la veu del País s’aixeque per tot arreu al sò de les cançons més nostres, sense perdre l’arrel, com fa Botifarra i que l’esmorteït esperit valencià revife i alce el vol com la falda d’una balladora girant mentre amb els braços a l’aire repica unes postisses amb un somriure d’optimisme.
