No li falta raó al representant de la benemèrita -en una actitud tan sorprenent com exemplar- i a més posa damunt la taula un tema d’interessant reflexió al voltant de la manera com els valencians anomenem de forma espontània este acte comunicatiu: cridar, telefonar i, al meu parer, el més precís de tots: tocar.
Caldria fer un estudi de camp per a valorar quantitativament els usos que hi ha a hores d’ara sobre eixos tres verbs entre el Sénia i el Segura, però pareix que la tendència situa com a primera opció el verb cridar (amb les variants quirdar i quidrar, segons la zona). És ben sabut que eixe verb, d’entre totes les accepcions que té des d’un punt de vista normatiu, mai no ha previst cap significat relacionat amb la comunicació telefònica, fins que el DNV l’ha situat com a variant col·loquial de telefonar. Doncs bé, diem cridar quan parlem a crits, quan pronunciem un discurs solemne en veu alta (com la famosa Crida fallera) o quan donem algú per al·ludit per la raó que siga (“seu a la sala i espera que et cride el metge”) i per extensió l’hem aplicat a la interpel·lació telefònica, tal com fa el castellà amb el verb llamar (hacer un llamamiento ; espera a que te llamen; llamar por teléfono) cosa que explica una més que probable interferència de la llengua veïna.
D’altra banda tenim el verb telefonar, que és el verb que la normativa ha aplicat per als textos formals en comprovar que el verb trucar, d’una amplíssima acceptació a Catalunya, no ha triomfat en absolut al País Valencià. Nosaltres hem reservat eixa paraula exclusivament al seu ús en el nostre joc de cartes més popular, el truc, i rarament l’usem en el sentit telefònic, com tampoc usem el substantiu que se’n deriva(trucada). La creació moderna del verb telefonar a partir del substantiu –telèfon- no fou una mala idea, però qualsevol parlant percebrà que el seu ús continua sent massa forçat. Telefonar i telefonada són paraules inequívoques i vàlides, però tenen un embolcall artificial que les allunya encara massa de la llengua del poble.
Per últim apareix el verb tocar. És una llàstima que no s’haja potenciat més este verb en l’accepció de què parlem des dels àmbits més cultes, tenint en consideració que ja apareixia en el diccionari de l’IIFV l’any 1995 i apareix també ara en el DNV com a sinònim de telefonar. Tocar per telèfon té una gran acceptació entre els nostres parlants i és el més adequat per raons de pes. L’ús de tocar en el sentit que estem tractant respon a una qüestió semàntica relacionada amb l’alerta que fem al nostre interlocutor: a partir de l’acte (i de l’expressió) de “tocar a la porta” per mitjà del tacte –significat primari de la paraula tocar- produïm sons acústics que alerten el receptor de la nostra presència. A partir d’eixe punt, els avanços tecnològics han fet que passàrem de tocar a la porta a tocar al timbre i, finalment i de forma paral·lela, a tocar per telèfon. El verb tocar ha tingut sempre el matís semàntic d’avisar algú per a establir-hi una comunicació a través de senyals acústics. Ja en el Blanquerna de Llull apareix l’ús descrit: tocà a la porta e volc entrar en lo palau. L’esmentat matís –transmés de generació en generació- és el que no conté el verb cridar, que respon a un ús raonable però imprecís, a més d’haver-se desnaturalitzat amb la influència del castellà.
Seria molt positiu que el verb tocar s’emprara en l’àmbit valencià de la mateixa forma que s’empra trucar a Catalunya. Al capdavall, són dos paraules germanes sorgides d’un ètim comú: l’onomatopeia toc, que reproduïx el so que s’esdevé quan un cos dur entra en contacte o en colpeja un altre. Així doncs, s’hauria d’aprofitar l’ús i acceptació popular de tocar com a verb intransitiu en el significat que hem descrit i fer-lo servir en qualsevol registre de la llengua. Del verb tocar deriven substantius de gran vitalitat com toc, en la locució col·loquial pegar un toc, i altres una mica més estranys a la parla quotidiana, com el que prenem del participi per tal de fer referència a una acció acabada: la paraula tocada. Hauríem de dir tocada perduda?…toc perdut? El procés més lògic ens porta a la primera opció. En tot cas, tot és posar-se a difondre el seu ús a poc a poc, espaiet i amb bona lletra.
