El rector Esteban Morcillo a proposta del Departament d’Història Contemporània, va dir que havien deliberat i decidit fer doctor honoris causa Paul Preston, un dels més destacats especialistes en la història d’Espanya, pel seu reconeixement internacional i la dimensió social de les seues recerques així com la seua vinculació amb la Universitat de València. Es va seguir la solemnitat acadèmica prevista per la Universitat de València per a aquestes ocasions.
Ismael Saz Campos va fer la ‘laudatio’ a Paul Preston, en castellà, va dir que estava molt desvanit per tenir l’honor de presentar tots els mèrits científics i morals per a fer doctor honoris causa Paul Preston; va agrair al professor Anaclet Pons, a tot el Departament d’Història Contemporània i a tots els qui han aprovat la candidatura de Paul Preston amplament mereixedor d’aquest doctorat per raons científiques, acadèmiques i personals. Va Remarcar el seu enorme prestigi i condecoracions britàniques, espanyoles i catalanes, com el premi Ramon Llull el 2005, l’Acadèmia de la Història de l’Institut d’Estudis Catalans. Va dir que era l’hispanista amb major projecció internacional.
Paul Preston, va tenir de professor a l’hispanista Raymond Carr, va investigar sobre els drets durant la II República i sobre la Guerra Civil, va aprendre el castellà i després el català, amb l’ajut del seu deixeble, amic, historiador i monjo de Montserrat, Hilari Raguer, per submergir-se del tot en les cultures i llengües hispàniques sobretot quan li van lliurar el premi Ramon Llull, des de Catalunya, va entendre que havia d’aprendre el català perquè li feia vergonya no saber-ne encara. Li ho va dir a l’Hilari que li va enviar una caixa amb els materials del ‘Digui-digui’ i els cassets adequats per aprendre’l i ho va aconseguir ràpidament, cosa que molts espanyols i ‘valencianos’ que viuen als Països Catalans tota la vida són incapaços de fer, a causa del supremacisme monolingüe que s’ha impulsat durant el feixisme franquista i la ‘democràcia’ posterior insensible respecte a la diversitat, el plurilingüisme i la plurinacionalitat d’un estat al·lèrgic a les diferències en un intent, sistemàtic, de genocidiar-les.
Preston va fer la tesi el 1978 la destrucció de la reforma democràtica a Espanya, l’estratègia de la dreta per acabar amb la democràcia a l’Estat espanyol. La seua recerca és clau per eixir del llarg túnel de la dictadura, Espanya en crisi, la lluita antifranquista i l’evolució de la dictadura; democràcia a Espanya, 1986, una aproximació a la democràcia a Espanya. La transició és magnificada semblava imposar-se a la ‘democràcia’, amb cants a la transició ‘modèlica’. ‘L’Holocaust espanyol’ és una anàlisi i descripció de les pràctiques violentes durant la Guerra Civil i la primera etapa de la dictadura franquista. Fa critiques als qui volen llençar vels d’obscurantisme sobre el passat. Preston recull el millor de les distintes recerques per ampliar la mirada. ‘La biografia de Franco’ comparada amb les biografies d’altres dictadors (Hitler, Mussolini), ‘Botxins i repressors: els crims de Franco i dels franquistes’, mostra que no és imparcial però sí rigorós; no és imparcial ni equidistant perquè un demòcrata no ho pot ser; Preston té una concepció de la història en què sap copsar els moments significatius, sap ficar-se en la pell dels altres.
Escriu la biografia critica sobre Santiago Carrillo ‘El penediment no existeix’ i l’assenyala com el darrer estalinista; també ‘Idealistes sota les bales: històries de la Guerra Civil’, 2007. Va dir, Saz, que Paul Preston és el millor continuador de la nissaga d’hispanistes britànics i capacitat per proporcionar l’entorn adequat per formar nous hispanistes. Ha tingut deixebles de la Universitat de València a la Universitat de Londres, com Ferran Archilés, Francisco Romero, Sebastian, etc. Va remarcar la relació de Paul Preston amb Pep Coll, de la fundació Cañada Blanch, on han passat professors com Sami Nair, la revista Pasajes, Pedro Ruiz… Va tenir una infantesa difícil, orfe de mare molt prompte, origen familiar obrer, gran capacitat de treball, de relació, de generositat i bonhomia. Escriu la ‘Biografia de Franco’ i ‘L’Holocaust espanyol’ davant l’intent de llençar capes d’insídia i foscúria sobre el passat perquè, va emfatitzar el professor Saz que “l’Espanya plural” és l’única en què ens podem sentir “a gust”. Hem d’afegir una “Espanya plural” que no reconeix ni exerceix el plurilingüisme ni la plurinacionalitat ni admet el dret a l’autodeterminació de les nacions sense Estat propi, a les quals oprimeix i tracta d’exterminar per tots els mitjans com si encara estiguérem a la dictadura feixista anterior.
El professor Paul Preston, va començar la seua intervenció amb unes paraules en català, “Excel·lentíssim rector, abans de dir alguna cosa més, tenia dubtes si parlava en valencià o en castellà, he decidit parlar en castellà perquè el domine millor, d’una manera menys defectuosa, per tant me’n passe al castellà. No obstant, hem d’assenyalar, que respectant la seua sobirana i indiscutible llibertat d’expressió, a la Universitat de Barcelona el senyor Preston va fer un discurs magnífic en català i imagine que des de la Universitat de València, davant els dubtes lingüístics de Preston, no se li ha suggerit (ni se’ls ha passat pel cap, suggerir-li!) que ens haguera plagut moltíssim, davant el procés d’extermini lingüístic i el genocidi cultural que van impulsar els Borbons i darrerament les dictadures de Primo de Rivera i de Franco i que ha continuat una ‘democràcia’ de molt baixíssima qualitat pel que fa al reconeixement de la nostra diversitat i especificitat cultural i nacional, que hagués fet la seua intervenció en català perquè a València cal parlar més encara en la nostra pròpia llengua catalana que a Catalunya, on la llengua està molt més protegida i consolidada institucionalment i socialment.
L’amic Ramon Trullenque, metge jubilat, en iniciar Preston el discurs en català em va dir a cau d’orella, si fa no fa, “molts d’ací no són capaços de dir ni ‘bon dia’ en valencià i, en canvi, ell que ve d’Anglaterra enceta el seu discurs en la nostra llengua… tot i que siga per excusar-se”, però el que no faça la valenciana gent no li ho podem demanar ni molt menys exigir als altres que venen de fora… amb ben poc ens ‘quasi conformem’ els valencians, només amb unes paraules inicials en valencià, ja estem desvanits perquè almenys ha tingut un detall lingüístic bonic amb tots nosaltres d’excusar-se i explicar perquè ho feia en castellà…
Va remarcar Preston la importància que tenia València en la seua vida dins de la seua aventura per Espanya, per les sues col·laboracions amb Pedro Ruíz i Ismael Saz; Espanya, el País Valencià i la Mediterrània tenen molta importància, el 1976 no coneixia encara València, fou quan vaig conèixer a Londres José Ma Coll Comín, gràcies a la seua generositat vaig conèixer “les tres províncies valencianes” perquè aquest fundador de Canyada Blanch, Vicente, fou un exportador de taronges de Borriana que va contribuir perquè joves britànics vingueren a fer recerca a València. Va esmentar Paul Preston a Miquel Dolç i a Pep Coll com a incitadors de recerques a Canyada Blanch que prioritzen ‘temes valencians’; va subratllar que sempre li havia encantat l‘afecte amb el qual havia sigut rebut a València, va esmentar, de nou, les col·laboracions amb Pedro Ruiz, Ismael Saz, Ferran Archiles, com no podia ser d’una altra manera un element d’interés d’ell per aquesta ‘Regió’ a la seua obra sobre la Guerra Civil i l’Holocaust és el sofriment del poble valencià, va esmentar els historiadors Vicent Gabarda, Camil Torres, Eladi Mainar, l’ajut i la informació que li han proporcionat sobre la Dreta Regional Valenciana i Lluís Lucia, la seua relació estreta amb Alacant, València i Castelló, el seu viatge vital des del seu barri obrer de Liverpool fins València; va confessar que no va pensar que seria professor de la Universitat, perquè per a ell era com anar a un altre planeta, els professors anglesos de la Universitat parlaven un altre idioma (quasi); Liverpool de la seua infantesa era una ciutat especialment bombardejada pels nazis alemanys i ell volia estudiar sobre l’origen i el desenvolupament de la II Guerra Mundial, després de treballar de carter a correus, a un col·legi primari a un barri obrer d’Anglaterra i a un Institut de secundària de professor, va pensar en estudiar història internacional i dedicar-se a investigar a fons els anys trenta i la Guerra Civil a Espanya perquè la història de França no li interessava; en aquest sentit el va ajudar molt Hug Thomas que li va dir que l’estudi de la Guerra Civil era un tema més fascinant que qualsevol anterior, perquè estaven implicats la Gran Guerra, el feixisme, el comunisme, Hitler, Mussolini…
Des de llavors “he fet centenars de visites a Espanya on he trobat l’afecte amb el qual la gent em rebia des dels meus inicis, la classe obrera era molt oberta al meu barri de Liverpool, a Espanya em vaig trobar com si estiguera a casa, quan dominava l’espanyol vaig copsar i m’entusiasmava el sentit de l’humor, el menjar i la cuina ‘espanyola’ que ha sigut “la meua perdició”, va dir, em sembla que… tocant-se la panxa.
Va comentar que, jove encara, va escriure sobre ‘La creuada de Franco i la destrucció de Gernika’ i aquest article el va publicar a una revista senyera, li va enviar un exemplar a un historiador nord-americà, Soffets i va encetar una relació filial amb aquest historiador que va treballar al servei de la República i va exclamar referint-se al seu protector: “quanta saviesa desapareix amb la mort d’un savi”; a Preston li agrada remarcar el paper dels individus en les trames històriques i socials, la relació dels individus i els fets dels grans desenvolupaments històrics, posem per cas, en la destrucció de la democràcia espanyola, el paper de Gil Robles, la relació d’aquest amb Lluís Lucia i Cándido Casanova… El 1982 li proposen “fer una biografia de Franco però no em feia cap gràcia, tot i que l’enigma de Franco té aspectes ‘còmics’ perquè fou un dictador mediocre i cruel que contractava alquimistes o tramoistes per a convertir l’aigua en petroli i afegint-li pols el plom en or, que pensava que Pau VIé era un bolxevic o que Joan XXIII era un Massó… Quan la meua dona em proposa anar a l’Índia, jo li dic que encara em resta trossos d’Espanya per conèixer; perquè es pot saber moltíssim de poc o poquíssim de tot, millor conèixer molt de poc perquè la vida és breu”.
El rector de la UV, Esteban Morcillo, després de glosar al paranimf que la ‘sapiència aedificavit’, una universitat fundada el segle XV fins ara, es va referir a Preston com “u dels màxims exponents de la historiografia espanyola contemporània” i va subratllar la seua “extraordinària producció científica, destacant per la seua condició d’historiador social”: “No oblidem que la funció última de la universitat, que la justifica i dóna sentit, és la seua funció social, la seua contribució –a través del saber– al progrés i al benestar de la societat. Una transferència, un retorn multiplicat de la inversió que la societat ha fet en la universitat. Una societat de la qual ha nascut i a la qual es deu”, ha afegit. Aquest paradigma, ha dit el rector, “es troba admirablement reunit en la persona de Paul Preston i en la seua dilatada i sòlida trajectòria científica i acadèmica”. Ha servit per ajudar-nos a conèixer-nos millor a nosaltres mateixos.
Morcillo també va remarcar “l’ampla projecció” de Preston entre el gran públic, que “ha pogut gaudir de la lectura de la nostra història recent, que ha sigut difosa sense perdre mai el màxim rigor intel·lectual i que ens ha permés conèixer una part del nostre passat que durant molts anys havia estat ocultat i, també, manipulat”.
En aquest sentit, el rector ha recordat “els esforços de la Segona República” per a l’ alfabetització de la societat espanyola que es va veure trencat “per una Guerra Civil que acabà amb els drets i les llibertats civils que havia situat l’Estat espanyol a l’avantguarda europea i mundial”. Així, va reivindicar la recuperació de la memòria històrica: “Hem d’evitar l’oblit”.
“El doctor Preston ha contribuït a eixa justícia i a eixa memòria; i ho va fer ja en vida del dictador, quan ací encara es prohibien alguns llibres pel seu contingut”, va remembrar la Guerra, els milers d’exiliats i assassinats, com el rector de la Universitat de València, Pesset Aleixandre, va esmentar el vaixell Srtamboock que va eixir del port d’Alacant cap al nord d’Àfrica el 1939, altres vaixells van eixir cap a Mèxic, davant el refugiats que vénen cap a Europa cap remembrar els nostres exilis i recuperar la nostra memòria, perquè com cantava Raimon en la nostra llengua, ens la furtaven, ens l’amagaven perquè no s’entenguera res, amb una manipulació ideològica ferotge, assenyalar que Preston havia esdevingut un referent intel·lectual fonamental per a les cultures espanyola i valenciana, va esmentar Canyada Blanch pel seu mecenatge educatiu on la riquesa es posa a disposició de superar les desigualtats socials, reforçant les estratègies intel·lectuals, li va donar les gràcies a Preston “per honorar-nos amb el seu magisteri i per incorporar-se al claustre de la Universitat de València, Enhorabona”, va concloure.
Després, Paul Preston, va rebre les felicitacions, es va posar perquè li feren fotos (amb el cor universitari que encara canta el ‘Gaudeamus igitur’ en llatí i espanyol, com durant el franquisme, encara no s’ha incorporat el valencià-català) i se’n va anar a fer la picadeta que havien preparat al claustre de la Universitat de València, amb els seus col·legues i amics, sota l’atenta mirada de l’estàtua de Joan Lluís Vives que ens adverteix contra les exclusions inquisitorials d’un Estat espanyol que sempre ha perseguit la diferència per exterminar-la es digueren erasmistes, luterans, liberals, ‘afrancesats’, il·lustrats, socialistes, comunistes, anarquistes, republicans, jueus, mossàrabs, valencians o ‘catalanistes’.
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir
