Feia temps que els meus pares tenien la intenció de convidar-nos a unes vacances i, després de més d’un intent fallit, finalment, amb ocasió de l’aniversari de la meua dona, aprofitaren –bé, en realitat aprofitàrem tots- per fer una escapada. Com que jo era una peça molt important en la conxorxa, em vaig encarregar de triar lloc, i ho vaig fer en un dels emplaçaments més agradables i que més bons records em porta: la Vall de Laguar. A tots vos recomane visitar aquest racó de la Marina Alta, l’últim reducte de la revolta dels moriscs valencians que, envoltats pel Barranc de l’Infern i la Serra del Cavall Verd, allargaren la seua estada a les nostres terres fins que van ser expulsats definitivament cap al Nord d’Àfrica.

La meua intenció en triar aquest indret, a més de gaudir de la tranquil·litat i la bellesa de l’entorn, era aprofitar l’ocasió per poder fer alguna ruta de muntanya amb la meua dona, una afició que, per un motiu o altre, hem hagut de deixar en un segon pla durant aquests últims anys. Així, hem aprofitat per alçar-nos un parell de dies a les set del matí i, fins a l’hora de dinar, mentre els nostres fills dormien i passaven el matí amb els iaios, hem fet alguna de les rutes que ens ofereix la vall. Sempre ens ha satisfet enormement aquest tipus d’activitat i, com sempre comente quan en tinc l’ocasió, desconnecte i em relaxe molt més amb un parell de dies així que no amb una setmana de vacances en algun emplaçament urbà. El segon dia, mentre crestejàvem el Cavall Verd, meravellats pel paisatge que ens oferia la caminada, amb el Montgó, la Serra de Segària i l’illa d’Eivissa davant nostre, Lorena em va fer una pregunta que va ser l’inici d’una conversa que ens va entretindre durant una estona, mentre pujàvem i baixàvem les roques que anàvem trobant-nos pel camí.

– No creus que seria més fàcil, més bonic i, molt probablement, més útil per als alumnes tractar d’ensenyar-los basant-nos en el nostre entorn immediat? Els expliquem que el Mulhacén és la muntanya més alta de la Península Ibèrica, que en el nord d’Espanya tenim clima atlàntic, les varietats dialectals del valencià, els diferents accidents geogràfics… No estic dient que açò no siga important, però, no seria un al·licient per a ells i molt més motivador poder ensenyar-los-ho d’una altra manera, amb un contacte molt més gran amb el que els envolta? Com a mínim, segur que li trobaven més utilitat…

Potser, que els alumnes puguen ensenyar-se llengua parlant amb la gent dels pobles i zones que ens envolten, història i geografia visitant els nuclis vells de les nostres ciutats, geologia i ciències naturals visitant les nostres muntanyes o física i matemàtiques, ajudant-nos de les situacions que ocorren al nostre voltant immediat, seria més engrescador per a ells. I potser, ajudaria a despertar el seu interés per aprendre, l’expectació per conéixer coses del seu voltant o, si més no, a augmentar el seu respecte per la nostra cultura.

Parlar és molt fàcil i, enraonar d’aquest tipus de coses en un ambient absolutament distés, també. Fer projectes d’aquest tipus segurament requeriria molta feina, interés social, ajudes de l’administració i moltíssimes altres coses, però no em negareu que seria ben bonic i engrescador. De fet, si alguna vegada els meus fills m’expliquen que la catedral de Lleó és una obra mestra dels començaments del gòtic espanyol, la seua història o les seues característiques estaré ben pagat, però si em demana que anem a la Vall de Laguar, que vol vore les escales i rastells que feren els moriscs per poder fer els seus conreus, que té curiositat per saber per què anaren a viure a la vall, que vol pujar al Cavall Verd per admirar la nostra geografia o que, simplement vol tornar a anar a aquell baret de Benimaurell, on aquell iaio, que parlava amb aquell accent i expressions tan especials de La Marina, ens va contar algunes històries, em sentiria molt, molt feliç i satisfet.

Andreu Ahullana projectes educatius

Comparteix

Icona de pantalla completa