José Vicente Santaemilia, director de la Galeria “Paz-Comedias” va fer de moderador del debat “Passat i futur de l’Horta. Una mirada des del present”, va presentar Antonio Montiel, secretari general de “Podemos”, Javier Canales, arquitecte i membre de Per l’Horta, Jordi Belver, llaurador de Per l’Horta i afectat per la deportació de la Punta, José Juan Martínez i Daniel Marquina, membres d’Artxiviu de l’Horta.
Antonio Montiel va matisar que no anava en representació de Podemos perquè aquest partit polític encara no existia aleshores, tot i que considerava que el seu esperit de rebel·lia, de lluita i d’indignació davant les injustícies defensant les persones, hi estava; hi hagué una iniciativa legislativa popular en defensa de l’horta que no va prosperar perquè el PP va llençar a la paperera més de 120.000 signatures; llavors, quan passaren els fets de l’agressió i la desfeta de La Punta no vaig poder veure el vídeo “Tornallom”, m’ha costat veure’l per les persones mortes que donaren suport a La Punta (Josep Vicent Marqués. Joan Brusca), per les ferides, per les persones que no han pogut sobreposar-se a les agressions de La Punta.
Hi hagué gent que va participar en el crim de La Punta i no ix al vídeo, posem per cas, com el ‘senyor’ Aznar, director de l’Autoritat Portuària, Francisco Camps (delegat del Govern central), Enrique Múgica (defensor del “pueblo”, que podia haver fet alguna cosa i i no va fer res, Rita Barberá, senadora reial, després de 24 anys de poder absolutista, Carmen Vila, presidenta de la federació de les associacions de veïns, al servei de Rita Barberá i girant l’esquena a l’associació La Unificadora de La Punta… Per què tant de dolor i tant de sofriment, expulsant de l’horta de La Punta més de 100 famílies?
La Universitat de València va fer un estudi que va arribar a l’ONU, xifrant en 730.000 m² l’expropiació forçosa, tot i que no tenia cap utilitat social, fou infligir un dolor i una crueltat sense cap sentit, per carregar-se unes terres fèrtils i tornar-les solars buits, abandonats, sense cap utilitat ni demanda, només crueltat, sadisme institucional, supèrbia, prepotència; res no compensarà el mal causat, ni diners ni res la destrucció d’una horta insubstituïble que feia 4 collites a l’any; no es pot desfer impunement i reconstruir una horta mil·lenària, pròxima al temps dels romans, amb més de dos metres d’aportacions de matèria d’adob, com deia Vicent Martí i que configura la singularitat identitària del poble valencià.
Javier Canales va remarcar que hem de donar suport al poder popular, a la lluita ciutadana davant les deportacions de La Punta. El “progres” és destrucció, com es diu al vídeo “Tornallom”, des de l’Horta hem de tractar d’impedir que es destruïsquen centenars i centenars d’hectàrees d’horta, com hem fet els moviments socials de l’Horta, unint-nos davant el PGOU en la mateixa direcció per a impedir una desfeta integral que va en contra del nostre poble, i es preguntava qui té les armes, els braços i els recursos per a acumular diners des dels plantejaments urbanístiques, amb una gestió tecnòcrata que prioritza l’acumulació econòmica sense tenir en compte els valors ecològics, culturals, etc. de l’Horta, ja que l’horta no és cap barrera a la ciutat sinó un espai imprescindible per sobreviure. Malauradament, el provincianisme de València i dels governants “valencianos”, per comparar-se amb Sevilla, Barcelona o Madrid, destruint l’horta, construint palaus de congressos, ciutats de les arts i les ciències, la ZAL… amb aquests projectes de destrucció, des del provincianisme, s’intenta pujar València al nivell d’altres ciutats “espanyoles”, i han deixat un paisatge fantasmal, carrers asfaltats a La Punta, fanals, un paisatge en guaret, sense res, no lloc, buits, en espera del no-res, després de carregar-se l’horta carregada de futur; gent desplaçada forçosament, destruint les terres d’horta; hi ha batalles que es guanyen i d’altres que es perden, sobretot si no ens organitzem continuaran matxucant-nos i destruint l’horta i les nostres pròpies formes de vida.
Jordi Belver, va declarar que era la 2a vegada que veia el vídeo i va voler precisar que els llauradors i llauradores de l’Horta estaven resistint, no calia anar a buscar moviments socials fora d’ací perquè des dels anys 50 es van produir expropiacions forçoses a l’horta, la del nou riu, la del Saler, la de la depuradora de Pinedo, les vies del tren, la de Mercavalència… infraestructures imposades, durant la dictadura o la democràcia, sense comptar amb les persones afectades, resistència i lluites en contra inclús empresonaments; a la pedania de la Punta hi havia una idiosincràsia especial, com des del franquisme i el principi dels postfranquisme havia hagut una impunitat absoluta, les autoritats institucionals pensaven que això de la destrucció de la Punta ja estava feta, que arribarien i destruirien sense massa resistències; però s’equivocaren molt perquè la gent de la Punta a més de treballar la terra, estava vinculada amb els moviments socials de València, i quan els arracones, els pressiones i matxuques, hi ha límits, i la gent pressionada i oprimida, salta i esclata.
Aleshores com ara el que ens cal és un apoderament popular en la lluita, la resistència i en l’enfrontament, la companyonia, coses que sovint no es veuen al vídeo Tornallom, per això cal fer-li la volta a una interpretació victimista, nostàlgica, derrotista… Hi ha moltes coses a fer perquè la lluita continua; això no pot tornar a passar i no passarà si els moviments socials i la societat civil està més cohesionada per defensar el que és nostre i no tenen per què destruir-ho.
José Juan Martínez explica que cal posar en valor l’horta, la gent de l’horta, sovint parlen d’objectes de l’horta i de la gent com si foren objectes; que s’havien unit gent de Belles Arts, d’Agrícoles, d’Enginyeria, d’Arquitectura, d’Antropologia i Sociologia per revaloritzar l’Horta; és significatiu que la ciutat de València estiga a la comarca de l’Horta; els fenòmens lligats a la globalització ens duu a soterrar l’Horta a la Punta o a Campanar per portar productes de lluny, amb un increment de la contaminació; l’Horta s’ha parat perquè hi ha problemes de recanvi generacional, molts fills de llauradors no volen ser-ho, però hi ha gent que fa agricultura ecològica, horts particulars, urbanites que fan horts urbans i s’està reprenent l’Horta; hi ha també africans que han vingut a viure a l’Horta i la treballen, el que cal és posar en valor el que ja s’està fent; nosaltres des d’Artxiviu tractem de prendre els testimonis de la gent de l’Horta, perquè no desaparega, amb entrevistes, reportatges, inclús artistes fallers que viuen a l’Horta i fan els seus ninots a les alqueries, descobrint l’horta soterrada i desconeguda perquè volem valoritzar-la més enllà dels tòpics i els estereotips hegemònics. Hi ha dones africanes de Paterna que treballen l’Horta i nosaltres registrem el que hi ha, és un treball creatiu de futur, amb activitats artístiques d’intervenció, amb fotografies, paisatge, inclús la sonoritat de l’Horta.
David Marquina explica que tracten de descriure l’imaginari cultural de la gent de l’Horta; conviden les persones de l’Horta a participar en aquest arxiu perquè la ciutat de València ha viscut d’esquenes a l’horta que és l’eix vertebrador de la nostra identitat com a poble; potser se li ha girat l’esquena per autoodi, que explicava Josep Vicent Marqués a “País perplex”, però, el cert és que no hem sabut fins ara posar-ho en valor, projectar les potencialitats de l’Horta. Nosaltres des d’Artxiviu volem ordenar i registrar la cultura de l’Horta davant el tall generacional, ja que es tracta d’un patrimoni immaterial de la humanitat que hem de valorar; ens hem centrat en el treball de material audiovisual que us passem perquè el veieu, és un treball en construcció, on tractem que la gent de l’Horta siga la protagonista; com a creadors tenim responsabilitats ètiques i polítiques i les institucions han de pensar que les coses no tenen només un sentit economicista, hi ha altres valors a conservar i reivindicar a l’Horta.
Hem fet ‘converses de vida’ amb la gent de l’Horta que hem registrat en vídeo i us les mostrem:
Onofre Sandro ens parla de les cebes, dels fesols, de les creïlles, les carxofes, del cacau, que es plantava de finals de maig al 15 de juny, la humitat de la terra, llaurar, plantaves el cacau sense regar la terra, després eixia una floreta groga, a la segona florida calia regar-lo, ens parla del cavallons i de les enemigues del cacau, les rates.
Els meus amics Juan i Milagros, de Campanar, parlen del rec, de saber regar, dels torns que cal fer per regar de bon matí o de nit; Milagros parla de l’amor que el seu home li té a la terra, com la treballa com si escrivira, com si fóra un indígena d’Amèrica que creu en la “Pacha Mama”, la mare Terra, un amor per la terra, que per a Juan i Milagros ho és tot, han viscut tota la vida des que es casaren a l’Horta; Juan tota la vida, des que va nàixer, ha viscut tota la vida a la mateixa alqueria on vol morir, als seus noranta anys encara treballa la terra. A pesar de la seua edat, Juan, es troba molt bé de salut, tant ell com Milagros són una biblioteca viva de coneixement, informació i saviesa sobre la terra i l’Horta de València; forjats en una valencianitat a prova de bomba.
Vicent Mocholí, critica aquells que es fan una foto davant l’Albufera de València i passen de l’agricultura i diuen “ja t’apanyaràs”, perquè cal tenir els peus a terra; cal treballar i sentir la terra com a teua, conèixer-la, com la goteta malaia que picant picant travessa les pedres… M’he cansat de veure gent que diu que no es pot fer res… Al remat ens diu de memòria els versos de Vicent Andrés Estellés, allò de “seràs poble, seràs per a sempre poble”, unint agricultura, poesia i passió per la nostra terra.
David ens conta l’experiència d’un berenar on gent que havia deixat l’Horta es retrobava amb gent nouvinguda que ara viu a l’Horta, ens parla de la biodiversitat natural i cultural que hi ha a l’Horta, de restaurar la part comunitària de la vida a l’Horta, de tornar a relacions properes de coneixença, de desvetllar la veritat de la natura i dels éssers humans, del pas de la universalitat a la multiuniversalitat, de les multiveritats, de la pluralitat, de la diversitat, de les diverses maneres de viure amb una relació més equilibrada per fer les paus amb la terra. Un treball horitzontal, de proximitat, de cara a cara, de l’Horta viva, de la necessitat d’apoderar-nos com a poble.
Al debat, parlem de la lluita en defensa de la Punta i de l’Horta de València com una lluita anticapitalista i contra el canvi climàtic, de la sobirania alimentària perquè el capitalisme destrossa les nostres formes de vida especifiques, singulars, uniformitza, contamina, esdevé agricultura química, que fa emmalaltir la terra i la gent i ens mata fins a l’extermini; parlem de la necessitat de tenir una visió de l’Horta transversal, interdisciplinar, de la UE i el TTIP, controlada pels grans poders mundials; parlem de les grans superfícies comercials que destrossen els botiguers i el preu de les collites de l’agricultura; es critica, l’expropiació de cases per a fer l’IVAM o l’expropiació de terrenys d’Horta per a fer les Universitats de València, la Politècnica i la Universitat de València de Tarongers. Parlem de les espigoladores, dones que se centren en el paper de les dones a l’Horta, sinergies que s’estan generant, temporers, persones que habiten al camp… del capitalisme que sembla que ho arrossega i ho destrueix tot, però després de les destrosses del capitalisme hi ha vida; remembrem la destrucció del Pouet de Campanar, les manifestacions fent cadenes humanes perquè no derrocaren masies centenàries, la gent que hi vivia abans que la gran boca s’ho engolira tot tot, la necessitat de posar per davant de tot les persones, els drets humans, una visió de l’art que no és la dels museus colonialistes, que redueixen l’art a mort, sinó vivificar les coses i els objectes d’art en el seu context; cal portar el museu a les cases, anar a l’horta a fer reportatges del propietari de l’objecte, de l’aixada, de les relíquies, dels vestits de casament, fer un intercanvi perquè l’aixada i la lligona es coneguen i després servisquen per continuar treballant el camp sense matar l’objecte ni posar-lo en un altar de veneració.
Hi ha també al debat una certa crítica a “Tornallom” perquè dóna una imatge massa derrotista, quan es diu que a l’Horta hem viscut en “tranquil·litat”, ací no s’ha viscut mai en tranquil·litat, la gent de l’Horta treballa més de 14 hores al dia per a guanyar 120 euros a la setmana; cal pagar moltes despeses, no hi ha prou suport ni per banda de la societat ni per banda de les institucions de l’administració, sense ajudes, sense subvencions per a fer el procés de transició a l’agricultura ecològica… Sovint a les tires de comptar, les parades públiques dels llauradors a Mercavalència s’insulta el treball quan paguen una misèria per un producte que costa molt de fer. Per això, treballar la terra en condicions tan adverses és una forma de lluita política per alimentar la gent abans que tot se’n vaja a pastar fang… parlem de la massificació i la individualització, de la robotització de la uniformització i de les resistències, de la necessitat de conscienciació i de lligar sinergies perquè done fruits la transformació de la societat valenciana, de la necessitat de canviar les formes de vida de producció i de consum, capitalistes, per altres molt més sostenibles, canviar els hàbits, del pensament global des de la situació local, de no anar a comprar a les grans superfícies comercials, de fer propostes perquè l’Horta siga rendible econòmicament i socialment, de l’Horta com una barrera mil·lenària que protegeix i alimenta la gent que viu a l’Horta de València, de no perdre ni un pam més de terra, perquè la necessitem tota, de les bombolles especulatives que han destrossat l’Horta, de la responsabilitat dels polítics, de la necessitat d’organitzar-se per continuar lluitant i defensant l’horta, una horta ecològica i viva.
Membre de la Plataforma Pel Dret a Decidir
