Tres paraules importants per les persones de bé però que ajuntades pel Partit Popular i alhora separades per punts, sembla que responen a una perversa intencionalitat. Són com una bomba de rellotgeria, o millor com una mina terrestre que ja ens ha anat mutilant el dret al treball, a la il·lusió de fer i a l’esperança de créixer. Un cartell que per cert pocs s’han vist en valencià, algun en les estacions de tren de Xàtiva o Carcaixent. En lletra més xicoteta, el tri lema popular prossegueix dient “coneix les 25 mesures estel·lars del programa marc autonòmic”. Això d’estel·lar sona a les gales de dissabte a la nit amb José Luis Moreno i els seus ninots que respiren arna de l’any de la picor.
No hi ha dubte que els populars creuen sense parpellejar que són la millor opció del passat, del present i de futur, entre altres coses per la gran habilitat que han adquirit, tanta que sense obrir els ulls poden comptabilitzar els feixos de bitllets. Escoltar les gravacions de so, en les quals es percep el repartiment del cofre del tresor, produeix cabreig i angoixa, mentre que els actors de l’atracament ni s’immuten. Malgrat això les enquestes i altres prospeccions sobre la intenció de vot, ens revelen que eixa opció gens recomanable per la salubritat democràtica i la salut de les persones decents pot tornar a guanyar les eleccions municipals i autonòmiques.
Convé no perdre de vista que el PP va triomfar fa quatre anys en un moment en què part de la societat es va afartar. Milers, m’atreviria a dir que milions de persones omplírem places i carrers, però l’empatx no va ser suficient per a fer un gir electoral. L’anomenat 15 M es va haver de conformar en dir prou als polítics instal·lats en la política i en fer una demostració que la democràcia és més democràcia quan s’exerceix, quan es qüestiona i es rebat des de la participació de la gent.
La finestra al canvi polític es manté oberta en un escenari divers però limitat. Si com diu el CIS el PP de Fabra guanya, demà necessitarem una sobredosi de xarop que ens cure tant de dolor, sabedors que en la farmàcia no venen aquesta medicina. Si els populars baixen prou i no tenen majoria suficient veurem com reclamen el sospitat auxili de la ciutadana marca blanca. De fet, Carolina Punset – que es proclama hereva de Suárez- forma part del govern municipal a l’ajuntament d’Altea regit per un alcalde popular. Per tant, res li és aliè en el seu quefer polític encara que a última hora l’hem vist immolar-se dient que no pactarà però que acceptarà acords de govern. El traç de la línia divisòria entre PP i Ciutadans és borrós . I el tercer escenari, és el que contempla que entre PSPV, Podem, Compromís i EUPV, tots plegats puguen sumar, entendre’s i governar.
Els desitjos formen part de la il·lusió. Una altra cosa és somiar i una altra el que demà ens podem desdejunar. Cal acordar-se que el 1995, quan Zaplana va guanyar les eleccions autonòmiques, la majoria no s’ho esperaven. L’anhelat crit de «no passaran», consigna prestada de temps de guerra ‘On ne passe pas!’ – durant la guerra civil, va ser usada per la República en el setge de Madrid- no va tenir fa vint anys efecte barricada i van passar. El setge valencià està fent-se molt llarg, l’artilleria i els atacs aeris els hem patit en forma de trames i corrupció, mentre que la resistència a la no resignació ha sigut escassa però valenta.
Resignar-se és sinònim d’abandonar, renunciar, conformar-se, sotmetre’s, condescendir, consentir, aguantar-se o sacrificar-se. I cap d’aquestes paraules és aconsellable per a la salut i per la higiene democràtica. Si hi ha abandó, no es podran paralitzar els desnonaments, ningú demanarà perdó a les famílies i les víctimes del metro i les persones dependents seran més pobres i més dependents. Si la solució a tot açò i altres qüestions de vital importància, passa per l’enteniment i l’acord, la paraula diàleg s’ha d’escriure en majúscules i la de generositat amb lletres més grans que el lluminós d’atracció de fira.
La situació és d’emergència i això ho sap fins i tot Rita la cantadora. A l’espera d’esdeveniments busque oxigen per respirar en l’expressió. De tot el que ens ha deixat el Nobel de Literatura, Gabriel Garcia Márquez, hui em vull quedar amb una frase, solament amb la que diu:«-La il·lusió no es menja -va dir ella -No es menja, però alimenta -va replicar el coronel.»
Permeteu-me que hui m’alimente d’il·lusió.
