Pasolini, però, fou un intel·lectual incòmode per a quasi tots, poeta, assagista, novel·lista, dramaturg, i columnista de premsa, com testimonia la pel·lícula pensava que calia no baixar la guàrdia i ser sempre crític, a les seus declaracions fetes vespres de la seua mort, indicava que els valors imperants eren “poder, posseir i destruir”. Tanmateix, no va ocultar la seua homosexualitat, cosa que encara el feia més difícil d’encaixar en un país catòlic i a l’esquerra “moralista”. Un detall que evidencia aquest perfil provocador és el capítol de la seua expulsió del partit comunista italià que la justificaria dient que Pasolini, al igual que altres intel·lectuals pseudo progressistes com Gide o Sartre, adoptà els aspectes més degradats de la degeneració burgesa. El seu assassinat no ha quedat encara aclarit, la versió oficial ho redueix a una agressió passional, d’homofonia, tal i com es veu a la pantalla, algunes opinions, però, apuntaren a la intervenció feixista.
El dia de la projecció vaig observar molts caps amb el cabell blanc, com el meu, possiblement les noves generacions, aquells que s’han apuntat la indignació i la critica al sistema, no sabran gaire res del cas Pasolini, per això, considere que aquesta història a més a més d’aproximar-nos a un figura del món de la cultura compromesa, amb una obra creativa important, igualment, pot resultar bastant útil per entendre el món capitalista i les experiències truncades. Figures com la de Pasolini, o les esmentades de Sartre o Gide, marquen una línea crítica gens dogmàtica que considere positiva per l’esquerra. Cal dir, salvant distàncies i tarannà personals, com en aquestes latituds altres personatges ens han deixat eixe sentit de “qüestionament” de l’ordre existent i dels dogmes, a la fi gent incomoda, a la qual es vol oblidar, així citaria entre altres Fuster, Aranguren o Sampedro.
Si teniu, doncs, ocasió compreu l’entrada, amb l’IVA corresponent, i assistiu a la projecció de Pasolini, és una recomanació .
