Parlem de democràcia?

Dimecres passat, amics lectors, vaig participar en l’anomenada Via Catalana per la independència. I ho vaig fer, com ja havia comentat el dia anterior a les xarxes socials, per solidaritat amb les –en la meua opinió– legítimes demandes de gran part del país on visc i treballe des de fa vora sis anys, perquè em sent identificat amb una creixent majoria social que vol expressar-se a través de les urnes –com fan les societats civilitzades– i perquè tinc un esperit profundament democràtic que va més enllà de les lleis puntuals que hi ha en vigor en cada moment i que no sempre, pel simple fet de ser lleis –podria enumerar-ne moltes i segur que ens posaríem d’acord– són més justes. En tot cas, l’acte va ser un èxit rotund de participació i organització que demostra, una vegada més, que darrere hi ha un poble madur que vol ser per dret, i no és poca cosa, únic amo del seu destí.

Vaig participar-hi també perquè tinc el convenciment que enfront de les visions que interessadament, principalment des de fora de Catalunya, es donen sobre aquest poble, actualment només hi ha –en paraules d’Oriol Junqueras– dos bàndols de catalans i de ciutadans d’unes altres nacionalitats que vivim i treballem i estem empadronats a Catalunya: 1) els que volem expressar democràticament el nostre punt de vista, la manera com volem organitzar el futur d’aquest territori –siga el que siga el que cadascú anem a votar després, que totes les opcions són exactament igual de legítimes i de vàlides– i 2) els que es neguen a deixar-nos votar, els que s’omplin la boca amb la paraula democràcia, i que després no actuen com a tals quan tenen ocasió de demostrar-ho, a la qual cosa ja ens tenen acostumats.

No deixar votar és ara, més que mai, no creure en la democràcia, en una democràcia que per variar no ve donada de dalt cap a baix, sinó que recorre el camí a la inversa, pressionant la classe política perquè puga satisfer els anhels del poble. Aquesta manera de fer no és entesa en el Madrid més ranci, tancat en banda a acceptar la diferència, la discrepància i la validesa d’uns arguments diferents, però no per això il·legítims. Encara pensen –i la realitat els superarà en breu– que tot és, de nou, com van dir l’any passat, un calentón de verano i creuen que escapçant els dirigents polítics, amb Mas al capdavant, s’acabarà el problema. És allò de muerto el perro, muerta la rabia però no entenen que ara els polítics –per bé que a alguns, al govern Mas principalment, els serveix per a què no es parle d’altres temes– es veuen empesos per una ciutadania organitzada que els està marcant el full de ruta. I és un aspecte novell. I saníssim, democràticament parlant.

Perquè ja que en parlem, anem al fons del que entenem per democràcia: hi ha qui pensa que només és anar a votar cada quatre anys, que amb això ja compleix, i no és ben bé això. O és que és molt democràtic votar un partit per a què governe quatre anys segons un programa concret –Rajoy i els seus, sense córrer molt– que a partir del dia següent comença a aplicar polítiques radicalment contràries? I com que té majoria absoluta, a veure qui li tus! Això és una indignitat, una perversió del concepte, una estafa consentida per una democràcia que és més nominal que real i que ja no ens serveix. Per això iniciatives com la de Compromís al País Valencià, que proposa donar participació activa als electors en qualsevol moment d’una legislatura, estan tenint tan bona acollida, perquè mesures com aquesta ens poden implicar més a tots i ens poden allunyar de la famosa desafecció –que és més als polítics que a la política, crec jo– envers el món de la gestió de la cosa pública.

Si el poble no se sent representat, si les escletxes del sistema i la inoperància d’una classe política ancorada en maneres de fer antigues i caduques quan no poc ètiques l’allunyen cada vegada més dels seus càrrecs electes, si no el deixen expressar-se lliurement sobre un aspecte tan transcendental com quin futur vol i de quina manera el vol, no ens estranyem després del que puga passar. La paciència té un límit, i aquest ve marcat per la consolidació d’una idea, la il·lusió per un projecte, la dignitat d’un poble. Cal anar a votar, cal exigir aquest dret, cal resoldre la qüestió a les urnes. Perquè no pots obligar a ningú a viure baix el mateix trespol que tu si no vol, perquè en tot cas cal donar-li sentit –i creure’s profundament– el concepte democràcia i tot el significat que té.

Salut i país, germans… i fins la setmana que ve!