La denominació del territori dels valencians s’ha debatut en la història moderna en dos termes antagònics difícilment reconciliables: comunitat i país. Podríem considerar –i si així fóra, congratular-nos-en– que la disquisició i tria consegüent del substantiu oficial (comunitat) obeïx estrictament a matisos semàntics i terminològics, i que podem estar ben satisfets del nom que ens han assignat i amb això aparcar definitivament el tema, que prou problemes tenim ja. Ben lluny d’això, ara que bufen nous vents i que s’ha obert un nou escenari per a la consciència i sensibilitat identitàries, és necessari recordar el deliberat control ideològic que motiva i justifica el nom de comunitat, i que hauríem de ser capaços de rebatre, almenys des d’una perspectiva valencianista i de progrés.
Anem, però, a pams, i tractem de comparar primer els trets semàntics de les dos paraules en qüestió per tal de valorar-ne el grau d’idoneïtat:
Comunitat deriva de l’adjectiu comú/na, significa “qualitat de comú” i el seu ús està restringit al conjunt d’individus que s’agrupen al voltant d’un determinat fet accidental, d’una activitat o d’una creença que compartixen: comunitat de regants, de frares, de veïns, de parlants… Cal destacar, doncs, que és un terme aplicat exclusivament a persones, a éssers humans. El poble valencià, com és sabut, va més enllà dels individus que l’habiten, i es definix com un subjecte que atresora una trajectòria històrica, una llengua, un patrimoni artístic i cultural, una legislació, un relleu físic i geogràfic i tot un llarg etcètera que guarnim amb l’adjectiu propi. Tot açò, per tant, ultrapassa el significat i usos de la paraula comunitat.
País, per la seua banda, arreplega una significació ben suggerent a partir de la definició que en reflectixen els diccionaris: “territori (…) que constituïx una unitat geogràfica, política o històrica” (DNV) amb sinònims com ara contrada o terra, termes que inclouen un sentit més ampli que no la mera agrupació d’individus. Prejudicis i complexos a banda, per tant, qualsevol valencià més o menys arrelat i més o menys subordinat a la seua identificació com a espanyol és –o hauria de ser– conscient que el nostre poble forma una unitat geogràfica, política i històrica –a més de lingüística i cultural– . Esta evidència, bàsicament, és la que situa país com un terme manifestament més adequat que Comunitat.
Després estan els motius ideològics, tan transcendentals i molt a tindre en compte, i és que tant l’establiment del nom com l’establiment dels símbols mai haurien sigut motiu de controvèrsia permanent si no s’hagueren decidit des d’una perspectiva tan marcadament ideològica per part dels bàndols guanyadors en els nostres conflictes successius. El nom del nostre poble se’l van traure de la mànega els polítics que tenien –i tenen– Madrid com a centre de decisions, i que ni tan sols respectaren que l’any 1983 hi havia un estatut valencià consensuat per les forces polítiques de casa nostra on quedava ben clara la denominació de País Valencià per al nostre territori. Un nom, d’altra banda, plenament natural, amb segles de tradició i usat indistintament per tots els sectors de la societat. “La imbecilidad de Comunidad Valenciana me la inventé yo”. Aquelles il·lustres declaracions del pare de la denominació que ens ocupa, Emilio Attard, tenen encara hui una vigència que esborrona. Els valencians hem hagut d’assumir una improvisada imbecil·litat política per “justo derecho de conquista”…
I ara què? Hem de seguir dient-nos com ells volen? Hem de seguir sent un poble a imatge del que la dreta espanyolista (conceptes malauradament indissociables) representa i potencia? Han estat massa temps servint-se del poble també en l’àmbit identitari, i urgix tornar a nivells de dignitat, sense concessions amables de cara a aquells que mai les han tingut. Un poble amb autoestima no pot cedir als complexos dels altres. Tal com digué recentment Joan Francesc Mira, “saben que el nom, ací, sí que faria la cosa, i com que no volen la cosa, tampoc no volen el nom”. Ells mai voldran la ‘cosa’, mai voldran un país amb les màximes quotes d’autogovern, de vocació europeista, amb una cultura i llengua pròpies que puguen arreplegar el distintiu de nacionals. Per això ells es refugien en la imbecil·litat, en el nom vacu i neutre de comunitat, tan submís i insignificant davant la grandesa i universalitat d’Espanya. Ser-ne còmplices depén de la consciència de cada u, però els nostres governants, llevat que siguen del bàndol de la imbecil·licitat, haurien de donar l’exemple pedagògic escaient i no recular. Ens hi juguem molt més que una simple decisió terminològica.
