Vint anys després de l’inici de l’era PPleistocènica que hem hagut de patir els valencians, la cua d’eixa època encara cou i ens fa riure amargament entre ionquis dels diners i continues desfilades per les sales de les audiències i tribunals, trufades d’alguna dimissió i/o renúncia sense remei que conformen un espectacle que a punt està de deixar sense feina a Castillo o Alemany.
El que no gens ens fa riure de debò i confiem que no acabe la cosa en plor o, si més no lamentacions, és l’espectacle – en este cas, Backstage,perquè es fa a l’altra banda d’on estem els electors – a què assistim sense fer-ho i sense peça teatral o pel·lícula que comentar o aplaudir. No sabem res.
No sabem ni si hi ha pacte, ni si hi haurà possible acord perquè els valencians, d’una vegada, tinguem un govern decent, sòlid, capaç, modern, progressista, solidari. Ens arriben notícies (ho diré així, tot i que no ho són) d’idees programàtiques , una llista de propòsits que no està gens malament, també s’ha de dir i aplaudir. Sabem tan sols d’una llista de declaració programàtica que només és una manifestació de principis. Tenim, encara a només uns dies de la formació del nou parlament, de les noves Corts Valencianes , un inici del QUÈ. Del que volen fer, del que volen teixir, del que… Però encara no tenim accés a res més. Ah, sí, una cosa més: un joc de cromos que en temps digitals ens sona a antic i passat. Les pedres ideològiques, que pesen massa, dic jo que serà això. O no?
Els votants, els electors que, com vaig dir ací mateix fa uns dies, volem que el Partit Popular no torne mai més a governar les institucions valencianes, no estem impacients per saber QUI serà la presidenta o el president del govern dels valencians. Ni tampoc que cada dia ens en facen cinc cèntims de què faran amb la sanitat, l’educació, les infraestructures, les ciutats, els plans generals, els llocs de treball que necessita molta gent de manera més que urgent.
No sóc, ni seré jo qui demane precipitació, ans al contrari. Confiem que no feu errors imperdonables. Ens en sobren dels que hem hagut de sofrir amb els que només comptaven euros, comissions i ego. Però com deia aquell, doneu senyals que esteu vius i no repetiu els esquemes i el silenci dels que us han precedit. No hi hauria possibilitat de refer-nos com cal.
El dia 11, primer round. No ens tapeu res del que fareu. Volem veure-ho bé. Hem pagat per una bona butaca amb vistes a tot.
Periodista
