Pablo Iglesias era per a tothom fins fa tot just un any el fundador del Partit Socialista Obrer Espanyol. A hores d’ara la primera persona que li ve al cap a qualsevol ciutadà quan sent el nom de Pablo Iglesias és el del líder de Podem.
Amb una imatge ben estudiada a mig camí entre Ernesto ‘Che’ Guevara i un defensor de la selva de l’Amazones, aquest jove professor de Ciències Polítiques a la Universitat Complutense de Madrid ha sabut construir-se una imatge de fermesa sense caure en l’agressivitat, dotant-la d’una argumentació discursiva senzilla i alhora deliberadament ambigua però eficaç, mostrant en els seus diàlegs un excel·lent domini de les pauses, especialment en els seus mítings, que li permeten gestionar l’emotivitat del públic i arrencar els aplaudiments que reforcen l’èxit de les seues intervencions.
Pablo Iglesias i els líders de Podemos han sabut interpretar millor que els seus adversaris les regles de l’espectacle polític en les seues circumstàncies actuals, en desplegar tota una seducció escènica, il·lusòria però camuflada de suposada renovació de les estructures polítiques. Una cosa que ja advertia l’analista polític nord-americà i professor de la Universitat de Wisconsin, Murray Edelman, en el seu llibre La construcció de l’espectacle polític.
Per a aquest professor la política no és el contrast d’opcions plurals objectivament exposades i racionalment debatudes que l’idealisme democràtic li suposa, sinó l’espectacle, en part fantasiós i en part ambigu, que els individus i grups amb més recursos simbòlics construeixen per suscitar el drama que emotivament millor puga satisfer les pors i les esperances majoritàries dels ciutadans.
D’aquesta manera, la comunicació política es transforma deliberadament en comunicació dramatúrgica. I la majoria dels components que confereixen ‘rellevància’, ‘urgència’, o ‘utilitat social’ a una proposta o la definició d’un problema, no són més que el resultat d’unes lleis de l’escenificació que al món contemporani s’adapten sobretot a les pautes dels mitjans de comunicació de masses.
Per tant, als ciutadans cal captar-los psicològicament mitjançant apel·lacions molt més elementals i directes: la dramatització, la simplificació, la personalització, la comunicació dramatúrgica, en definitiva, en què resulta fonamental la construcció d’enemics a qui atribuir tots els mals i la promesa de solucions absolutes i immediates.
Moltes de les crítiques i dels exemples concrets que apareixien en l’esmentat llibre són, en efecte, traslladables a la retòrica electoralista dels partits de la “casta”, PP i PSOE, en la terminologia utilitzada per Podemos, sobretot pel que fa a la seua incapacitat de transformació real de les estructures socials existents o a les promeses maximalistes incompletes.
Però el que resulta més cridaner de la seua anàlisi és que moltes de les seues descripcions semblen explicar de manera clara la retòrica exhibida de Podemos i tota la fascinació popular sorgida al voltant d’aquest grup emergent, anticipant també la possible decepció que les seues propostes comportarien en cas de produir-se el seu triomf electoral.
En aquest escenari, la lluita política passa a ser una competència per l’establiment de nous símbols amb major capacitat d’atracció i de significació momentània que les dels seus adversaris, Podemos apareix davant la societat espanyola com un actor polític revestit d’una aparença radicalment ‘diferent’ en un moment d’especial desconcert, gràcies a l’exhibició d’un nou llenguatge que comporta una nova terminologia i unes noves icones, des del canvi d’estructura lingüística per a la denominació del partit (Podemos) a la nova nomenclatura per nomenar els seus enemics (“casta”, “màfia”).
Una altra de les tàctiques a què recurrentment es refereix Edelman en el seu llibre és l’ambigüitat: “L’ambigüitat evita ofendre aquells a qui una promesa clara podria resultar inacceptable, alhora que anima a tothom a llegir d’acord a les seues pròpies preferències l’expressió lingüística que s’emet“. La creixent i calculada ambigüitat (fins i tot caient en contradicions) del missatge de Podemos en molts aspectes clau del seu programa (en el pagament del deute, “no som de dretes, ni d’esquerres”, en el Dret a decidir sí, però no, en la indefinició del seu model de relació amb alguns poders fàctics com ara la monarquia o l’Església, o en el model de finançament de les comunitats autònomes, etc…), fa créixer la possibilitat d’un suport social més transversal, en un entorn en el qual Pablo Iglesias sap que aspira ja a assolir el poder, i no només a cridar l’atenció com passava fa tan sols uns mesos.
Tot això s’hi va poder veure:
-En les seues constants al·lusions al so del rellotge “tic-tac, tic-tac, tic-tac, …” que marca les hores que li queden a la casta i a la màfia governant fins que ells arriben al poder.
-En el seu auto-proclamat paper de “justiciers “o de “salvadors” del poble davant una classe política esdevinguda “casta” que té segrestada la democràcia espanyola (com si ells foren els únics i com si fins fa tan sols uns mesos que ells van aparèixer, no hi hagueren hagut moviments ciutadans o polítics en aquest país que s’hi oposaren i lluitaren contra l’status-quo dominant).
-En la utilització de la terminologia “País Valencià” (per part d’Errejón) i alhora “Comunitat Valenciana” (per Pablo Iglesias), en les parts del seu discurs en què parlaven del malbaratament i la corrupció existents a València, però sense fer un sol esment a l’espoli fiscal sistèmic que patim els valencians per part d’Espanya (Espanya, recordem-ho, és l’unic projecte polític de Podemos…)
-La utilització a la fi de l’acte d’un tema musical per als valencians tan simbòlic com “Al Vent” de Raimon, però “l’oblit” de realitzar els seus discursos, encara que n’haguera segut en una xicoteta part, en valencià per part dels seus dos principals líders, Iglesias i Errejón, (la valenciana Àngela Ballester sí ho va fer integrament en valencià), al contrari del que va fer Iglesias en la seua recent visita a Grècia en un acte de Syriza. El grec és la llengua nacional dels grecs, però potser Pablo Iglesias considere que el valencià no ho és dels valencians, mostrant-hi eixa visió supremacista del castellà que es té des de Madrid (recorde, Espanya és l’unic projecte polític de Podemos…).
-Fa uns anys es va fer molt famosa “la niña de Rajoy”, recordeu? Doncs bé, “la niña de Pablo Iglesias” va aparèixer en el seu discurs. Però aquesta vegada la xiqueta no era virtual con la de Rajoy, sinó ben real, de qui Iglesias va llegir aparentment “emocionat” un missatge que li hauria lliurat a l’entrada al pavelló, i en el qual li mostrava tota la seua esperança en el canvi que ha de protagonitzar Podemos. La xiqueta va eixir a l’escenari junt a Pablo iglesias a la fi de l’acte.
