Abans de començar hi ha una citació molt significativa de Bertolt Brecht: “Si tots diem no, la guerra serà el passat i la pau el futur”.
El pròleg és de David Fernàndez, periodista i exdiputat de la CUP amb el títol ‘Hasiera da amaia, amaia da hasiera’ (El final és el principi i vicerversa, i tot torna a començar), hi ha una citació de Joseba Sarrionaindia “Mentre no aprenguem a furetejar la foscor, no sabrem escriure amb claredat”, esmenta el seu ‘Diario privado de la guerra vasca’ i explica que és una crònica, centrada biogràficament en Arnaldo Otegi, sobre com es construeix la pau, que clou la llarga etapa de periodista català, de cronista de referència, implicat i curós, de la polièdrica i dolorosa realitat basca, després de dècades a la sempre difícil primera línia del foc creuat.
Reconeix David: “Rara avis excepcional, les cròniques honrades d’en Batista sobre el conflicte basc, enmig d’una guerra i en moments duríssims, eren aire net no contaminat, anaven sempre contra corrent. Ajudaven a comprendre un conflicte gravíssim, et feien qüestionar el teu parer i la teua mirada i fitaven lluny, sempre molt més lluny, per albirar un altre demà resolutiu. […] Tota una generació estem en deute amb Batista per haver-nos ajudat a pensar”.
Assenyala David que és un temps nou també per a Otegi, « perquè el proper abril –després de sis anys de ser hostatge d’Estat, com si fos una “fera ferotge » engabiada- podrà tornar a trepitjar el carrer, perquè podrà ser candidat a president i perquè –espero, desitjo, anhelo- el proper maig del 2016 podria esdevenir el proper lehendakari, com ficciona l’Antoni, d’una nova Euskal Herria”. Recorda, dolorosament, David, la ruptura de la teva, la trucada d’Antoni Batista. “La iniciativa catalana per la pau. I ell, si se’m permet dir-ho, aconseguint un gest que era gesta i símbol: que en Raimon vingués a cantar “Tots els colors del verd”. N’érem uns quants reclamant pau enmig d’un hivern cru. A penes 4.000 persones a Sant Jaume. Amb les veus feministes de les dones per la pau d’Ahotsak omplint-ho tot. Encenent espelmes enmig de la foscor. Intentant que no s’apagués la llum ni saltaren els ploms. I fracassant, cal dir-ho ».
David i Antoni recorden les presons d’Otegi, cartografien els dolors, donen fe dels mitjans de comunicació tancats, de dolors inenarrables, « he sentit Martxelo Otamendi, amb una dignitat impactant, batallant contra la impunitat de la tortura. I he creuat ponts. I ho he reaprès tot humilment. Gràcies a en Toni he conegut la família Lluch. M’escric sovint amb Roberto Manrique, víctima d’Hipercor. I aquests anys m’he anat fent amb Lévinas: la mirada de l’altre, la inviolabilitat ètica de l’altre, l’ètica humanista davant la crueltat de les violències. De totes les violències”.
Hui el País Bas és una pel·lícula inacabada encara: Toni fa periodisme de propaganda zero afirma David. I celebrem el nou temps que viu el País Basc, encara enmig d’un bloqueig mediocre de l’Estat i l’aposta irreversible de l’esquerra abertzale per la pau, sense esperar res d’un Estat que instrumentalitza el terrorisme, per al seu propi relat estatal d’opressió de les altres nacions distintes a l’espanyola.
En aquest llibre es conten les converses, els temps i trànsits, els dolors i les travesses, les convulsions i dificultats del procés de pau al País Basc. Un fragilíssim camí per la pau, apostant-hi quan més calia, que és quan ningú hi creia. O com diria Gerry Adams : «La negociació veritablement difícil sempre és amb els teus”. I sí, afirma David: va arribar el silenci de les armes, unilateral i irreversible, i enmig d’altres (Rafa, Sonia, Miren, Arkaitz), un nom imprescindible: Arnaldo Otegi, amb el convenciment de la força indestructible de la pau, lligant lluita per la independència i projecte revolucionari, com Ghandi, Martin Luther King, Nelson Mandela, Lula da Silva, Pepe Mujica. Perquè no hi ha socialisme que valga sense ètica revolucionària, sense l’exercici del dret a decidir i el compliment dels drets humans.
Batista ens narra la biografia familiar d’Otegi, el seu poble, els seus treballs, la seua bibliografia i les seues lectures, de literatura, d’història de religions, els manuscrits de Qumran o els Rotllos del Mar Mort, de filosofia, de Kant, Marx, Sartre, Russell i Wittgenstein, Roland Barthes ‘La retòrica antiga’, filosofia de la ciència, dret, de la seua entrada a ETA-poli-mili, les converses amb Txomin Iturbe, de les tortures a la caserna Intxaurrondo, on assassinaren ‘Lasa i Zabala’, que esdevingué film, com ‘La noche más oscura’, o a la Comandància de la Guàrdia Civil a Tres Cantos, Madrid, la volta a la vida en huit presons espanyoles, les cel·les de càstig, el diputat Otegi arriba al parlament basc i els enfrontaments dialèctics amb el conseller d’Interior del Govern Basc, Juan Mari Atutxa, que no el pot veure perquè és el cap polític de l’Ertzaintza (anomenats ‘zipayos’ en record de la policia india al servei de l’Imperi Britànic), l’amistat d’Otegi amb Jon Idigoras, Euskal Herritarrok, quan s’adonen ‘que l’estratègia de guerra prolongada de desgast’ no portarà a res de bo i que sense la pau la independència no serà possible: amb les armes no s’aconseguirà mai, només a través de les urnes i en pau pot tenir alguna possibilitat. Però necessita el nacionalisme moderat del PNB per articular una majoria parlamentària que aconseguisca amb la paraula allò que no han aconseguit ni aconseguiran amb les armes. Pacte de Lizarra del 1998, la complicitat amb Josu Urrutikoetxea (Txala, ‘vedellet’), el Martín McGuinness del Gerry Adams (el militar i el polític). El sabotatge permanent de l’Estat espanyol al procés de pau que s’enceta, Juan Mari Ollora i la seua ‘Una vía hacia la paz’, l’acord Lizarra-Garazi, Joseba Permanch; en aquest context Otegui fa autocrítica en un entrevista a ‘La Vanguardia’ i reconeix: “Hem comès errors, però cal trobar-hi una solució per tal que la sortida del conflicte siga duradora”.
Un fet que remarca Batista és que, en bona part, gràcies a la poderosa empatia i atractiu que transmet la figura d’Otegi, s’aconseguí la majoria independentista dels signants del Pacte de Lizarra i la gran pujada d’Euskal Herritarrok, de cent huitanta mil a dos-cents onze mil vots, més del dihuit per cent de l’electorat, quan no havien sobrepassat mai del dotze. Una de les claus és la voluntat de no excloure ningú del país pel qual lluita, integrant totes les idees, maneres de ser i tradicions personals i sentimentals perquè ningú se senta marginat. Tot els sentiments identitaris s’han de sentir còmodes en la nova Euskal Herria independent: els que només se senten bascos, els que només se senten espanyols, i els que se senten les dues coses.
En una reunió d’Otegi amb l’empresariat basc preocupats per l’estabilitat i la consolidació de la pau, els va dir que no predicava nacionalitzar la banca ni col·lectivitzar les seues fabriques sinó fer una recaptació de la hisenda foral proporcional als ingressos i beneficis; no eren visionaris antisistema, sinó una força política que volia governar. L’Arnaldo dóna molt de valor al contacte entre persones, siguen com siguen i pensen com pensen. Contestar amb elegància a la inelegància, sense perdre els estreps, ja és una victòria dialèctica.
El Govern del PP, per ordre d’Aznar i el ministre d’Interior, Mayor Oreja, detenen “tots els dirigents d’ETA favorables a la pau, començant pels dos baluards de l’alto el foc: Mikel Albisu (Antza), un intel·lectual de gruix –amic de dos dels millors escriptors bascos, Bernardo Artxaga i Joseba Sarrionaindia- que havia esdevingut responsable polític de l’organització quan Urrutikoetxea (Ternera) havia saltat a la legalitat, i Belén González, interlocutora d’ETA amb el Govern d’Aznar i companya d’Antton Etxebeste, el teòric de la pau que havia estat portaveu d’ETA a les converses d’Alger. Detenint-los deixaven ETA en mans dels radicals que volien tornar a la guerra. Van rematar l’operació decretant temps després ordre de cerca i captura per a ‘Ternera’, perquè hagués de fugir […] van començar a debilitar Otegui, primer deixant-lo en minoria davant els seus i a continuació buscant escletxes legals per minar-li la moral a còpia de detencions i de més presó”. Infiltracions, escoltes telefòniques, acusacions gratuïtes d’apologia del terrorisme, detencions, presons, vagues de fam… l’Estat espanyol és dels pocs estats del món, a diferència d’altres, que no deixa que els seus enemics puguen soterrar el seus en pau i llibertat. Al soterrament d’Olaia Kastresana parla de la lluita pel dret a l’autodeterminació, elogiant els seus perquè són els seus morts; “com pretenen que els condemne? Farà el possible per acabar amb la violència, però aquesta comesa s’ha d’aixecar des de dins, no des de les rengles de l’adversari, no amb les seues paraules, no amb els seus judicis morals, no des de la traïció als seus. Quan no hi haja violència, ja no caldrà condemnar-la; si s’acaba el mal, si en desapareixen els símptomes, si no hi ha delicte, no hi ha autor”.
Otegi pren consciència de la força de la pau, fan una vaga de fam al parlament basc, tot i que es burlen cruelment, respon dient: “Ens diuen terroristes i estem ací fent una vaga de fam, com Ghandi”, “No hi ha camí per a la pau, la pau és el camí”, citant el polític indi, estava oposant la desobediència civil a la lluita armada; cal lluita política i desmantellar les estructures militars. “Ell és això!, conclou Batista. La força de la pau és molt més poderosa que la força de les armes, com va fer Luther King, deslliurant els afroamericans de la segregació sense disparar un sol tret. El 21 de gener del 2000 ETA tornava a la càrrega amb un altre brutal atemptat, el del tinent coronel Pedro Antonio Blanco; un dia terrible per a Otegi, estava enfonsat, no l’havia derrotat la policia ni torturant-lo, l’havien derrotat els seus i per sorpresa. El mateix lehendakari Ibarretxe a les seues memòries afirma: “No tinc cap dubte de l’honestedat d’Otegi”. Ernest Lluch és assassinat, tot i que va alertar que el matarien, no li van posar escorta.
2001. Gràcies a un amic d’Otegi, Peio Rubio es reuneixen al seu ‘caseriu’ anomenat Txillarre, gent de l’esquerra independentista basca i del partit socialista d’Euskadi, Otegi i Pernando Barrena, Jesu Eguiguren i Rodolfo Ares en un “Prolegòmen per a un diàleg polític”, que continuaran a Ginebra i donaran fruits més avant.
11 de març del 2004, data del triple atemptat a Madrid, a les estacions de tren d’Atocha, Santa Eugenia i El Pozo, amb nombrosos morts i ferits. El Govern del PP, manipulant la informació que tenia sobre un possible atemptat de la jihad, per la participació de l’Estat espanyol en la guerra d’Iraq, acusa ETA de la massacre, Otegi ho desmenteix, sap que el PP voldrà venjar la derrota i el descrèdit, però sap que no ha tornat a perdre la batalla per la pau per al seu país. Va guanyar les eleccions el partit socialista de Zapatero, en el supòsit d’una eventual victòria del PP, probablement hauria prosperat la implicació d’ETA als atemptats de Madrid… El cas és que la detenció d’Otegi està signada a la taula de comandant de la Guàrdia Civil de Guipúscoa, a Itxaurrondo, Otegi se n’assabenta per Carod-Rovira, que té una Font molt ben informada pel MOSSAD israelià.
Míting d’Anoeta, 14 de novembre 2004, sobre la desmilitarització; una taula formada per ETA i el Govern de l’Estat negociaramb presos i lliurament d’armes; els altres, l’Esquerra Independentista amb l’Estar, l’autodeterminació, el dret a decidir; solucionar el conflicte per vies ‘exclusivament’ polítiques i democràtiques. Quan Zapatero guanya el Govern, a les eleccions del març del 2004, Otegi se li adreça per carta anunciant-li la seua disposició a dialogar políticament, amb l’aval realista que ETA fa huit mesos que no mata; Jesús Eguiguren i Otegi posen fil a l’agulla de la pau, els seus esforços i el risc que van assumir els fa mereixedors del premi Gernika per la Pau i la Reconciliació. Urrutikoetxea i Eguiguren se citen a l’hotel president Wilson de Ginebra, amb el llibre ‘Los últimos españoles sin patria (y sin libertad)’. La línia argumental és: el conflicte basc és polític, i per tant, han de dialogar polítics i no militars; en democràcia s’han de poder defensar totes les idees i s’ha de poder exercir el dret a l’autodeterminació; caldran, però, majories suficients per als grans canvis, com ara el model d’Estat; el poble sobirà (basc, català, valencià…) tindrà sempre l’última paraula en votacions referendàries. Zapatero qualifica a Otegi d’home de pau i el bisbe Uriarte, que va participar en les converses d’ETA i el Govern d’Aznar afirma: “L’Arnaldo és un home bo”.
ETA declara el alto el foc ‘permanent’ el 22 de març del 2006. El mateix dia que es fa efectiu l’alto el foc, Otegi ha d’anar a declarar a l’Audiència Nacional; ell creu en la pau per ella mateixa: se la creu políticament, però la sustenta en l’ètica: prou de matar i prou de morir. Reunions al Centre Arrupe de Loiola per “posar fi per sempre a una violència que havia castigat tot l’Estat espanyol i havia delmat especialment la societat basca, amb un percentatge altíssim de morts, torturats, presos i extorsionats en una població de poc més de dos milions d’habitants. No hi ha casa on no hi haja alguna part del problema”. Els socialistes bascos admeten la denominació d’Euskal Herria en una fórmula de mínims a partir de “vincles socials, lingüístics, històrics, econòmics i culturals”, que valdria també per a Catalunya, les Illes i el País Valencià. Pel que fa al dret a decidir, no s’arriba a cap acord perquè per aquí el PSOE no hi passa, tot i que admet que cal buscar fórmules per trobar-hi un ‘encaix constitucional’ a terminis, seguint la recepta que havien argumentat els professors Ernest Lluch i Miguel Herrero de Minón. Per explicar la relació entre el País Basc i Navarra, Batista explica que “els independentistes bascos reivindiquen Navarra com a part de l’Estat al qual aspiren, amb Iruña com a capital. Però resulta que Navarra és una comunitat autònoma diferent a la basca, governada per una dreta o Esquerra espanyolistes que no volen ni pensar en cap mena d’unió basca; és com si els catalans del Principat reivindicaren València com a cap i casal”. A Txillarre, socialistes i abertzales van arribar a un principi d’acord sobre una “entitat basco-navarresa” que ja es veurà com s’articula.
El 29 de desembre del 2006, atemptat de Barajas i la mort de Carlos Palate i Diego Armando Estacio, dos joves equatorians que vivien a València, engega a fer punyetes la treva de Lizarra, tot i que ETA diu que continua la treva després de l’atemptat. El 6 de juny del 2007 ETA trenca el alto el foc, acusen Otegi d’enaltiment del terrorisme en l’homenatge a Argala del 2003, la maquinària judicial reacciona contra Otegi. Tot s’hi val per treure del mig Otegi perquè li ha donat una oportunitat a la pau, “Give peace a chance”. Otegi declara que “la violència ens sobra i ens destorba”, cita a Einstein, “El costat humà”: la follia consisteix a fer sempre el mateix i esperar un resultat diferent”, és una bogeria que l’estiguen jutjant per reorganitzar ETA, quan el que ha fet és justament el contrari. I tanmateix la jutgessa Murillo el condemna a ell i a Rafael Díez Usabiaga a deu anys de presó, esperem que el tribunal d’Estrasburg els indemnitze com altres vegades. El 8 de gener del 2011 ETA declara l’alto el foc permanent i de caràcter general, que sotmet a la verificació de la comunitat internacional; el 8 de febrer es presenta Sortu (nàixer) explicitant que només actuarà per vies pacifiques i democràtiques, es desmarca de la violència i propugna un Estat basc dins de la UE, es tria de secretari general Otegi i Pernando Barrena en serà portaveu mentre Otegi siga a la presó.
El 20 d’octubre del 2011 ETA fa públic un comunicat en què anuncia el final definitiu de l’activitat armada, declaració d’Aiete. El diari Ara publica el 12 de novembre del 2012 la darrera entrevista d’Otegi a la presó de Logronyo; la seua condemna ha estat criticada per líders internacionals de gran renom, i cada vegada en són més els que demanen la seua llibertat immediata: José Mujica, Desmond Tutu, Pérez Esquivel, Angela Davis, Gerry Adams…
Preguntat -per Batista- si sorgira un grup que practicara la violència en nom de l’independentisme, quina posició prendries tu personalment i l’esquerra abertzale en conjunt? Respon: “No considero aquest escenari. En qualsevol cas, tant la meua posició com la del conjunt de l’esquerra independentista seria contundent en termes polítics: manifestem el nostre rebuig i oposició política a l’ús de la violència armada per a la consecució dels objectius plantejats en el procés d’alliberament nacional i social d’Euskal Herria”. Sobre la situació a Catalunya afirma que està a l’avantguarda en la lluita per recuperar la seua sobirania. No permeteu que ningú us ROBE el somriure, la il·lusió i l’ambició que van inundar els carrers l’11 de Setembre. I no ho oblideu: si voleu, podreu! Sobre si veu sinergies entre els processos similars a la UE d’Euskal Herria, Catalunya, Flandes i Escòcia? Respon que formen “una nova onada independentista al si de la UE i és una onada que no hem de deixar passar. Davant un Estat com l’espanyol, que fa segles que rebutja totes les nostres ofertes d’acord polític al voltant del respecte a la nostra identitat nacional i el nostre dret a decidir, i que a més a més ara només garanteix la nostra hipoteca econòmica, tan sols hi ha una alternativa: la plena sobirania. Endavant [sic], ‘aurrera’.
I un epíleg, Oslo, 2028, anticipant el futur, on li donen a Otegi el Premi Nobel de la Pau. En l’apartat dels agraïments esmenta que ha consultat ‘Demà, Euskal Herria’ d’Iñaki Iriondo i Ramón Sola i ‘El tiempo de las luces’ de Fernín Minarriz, a Isabel Martí, editora, per proposar-li escriure ‘Otegi, la força de la pau’ i a David Fernàndez pel pròleg. El divendres 29 de gener d’enguany es presenta aquest llibre a 3i4.
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir
