On anem?

D’on venim? Què som? On anem?… La que passa per ser la tríade de qüestions primordials de la filosofia no va ser formulada tal com la coneixem avui fins que, quasi a punt de començar el segle XX, Paul Gauguin va titular així un dels seus quadres: D’où venons-nous? Que sommes-nous? Où allons-nous? Era quan la filosofia occidental, amb el cos de Déu encara calent en la morgue, es preguntava pel sentit de l’existència. I té gràcia que aquestes preguntes no tinguen el seu origen en la filosofia pròpiament dita, sinó en la rutina quotidiana d’uns nadius tahitians que tenien per costum preguntar això, en singular, a qualsevol foraster amb qui es trobaven, entre ells Gauguin, que llavors bambava per allí. En singular no sonen igual: «Shhh…! Eh tu! D’on véns? Qui ets? On creus que vas?».

Si el pintor francés s’hagués exiliat a l’Horta de València o a qualsevol altra zona rural de l’Espanya de l’època en comptes de la Polinèsia, la seua experiència no hauria estat molt diferent. Dit siga de passada, són les mateixes preguntes que et feien els porters de finca (quasi tots excombatents i confidents de la policia franquista), cada vegada que anaves a visitar la nóvia, o les que et fan ara els segurates d’urbanització de luxe quan t’has perdut. Pel que sembla, les famoses tres qüestions no amaguen molta mística.

L’ordre en què van ser enunciades no és casual. La curiositat pel nostre origen coincideix amb el desenvolupament de l’historicisme, i aquest amb el del colonialisme, que llavors estava en el seu zenit. D’ací que la primera de les preguntes fos «d’on venim». El xoc de cultures o, simplement, la necessitat de saber què significava i quin valor tenia tot el que estàvem rapinyant menava de manera prou lògica a la qüestió dels orígens. Construir la nostra base històrica es va convertir en una prioritat. Principalment, encara que no es digués, per a legitimar aquell saqueig global que faria que acabàrem un poc més que a galtades a partir, sobretot, de 1914.

A mesura que anàvem recollint —elaborant, més aviat— respostes sobre els nostres orígens, la pregunta següent, «què som?», va començar a prendre cos i és, en última instància, la causa que decidírem matar un Déu impàvid, que no era capaç ni de dir-nos l’hora. Arribàrem així a la conclusió que som els únics responsables dels nostres actes, sense més instàncies a què apel·lar. Una conclusió incòmoda, inquietant, que amb l’arribada de la Segona Guerra Mundial, Mauthausen, Dresden, els cinquanta milions de morts i la bomba atòmica, faria que la nostra autoestima se n’anara pel forat de la pica i Sartre segellara la segona de les tres qüestions declarant que l’ésser humà és «una passió inútil», que ací no hi ha més que continuar vivint i inventar-se cada dia. Qui tinga ganes.

Però se’ns va dir que això eren favades d’intel·lectual francés guerxo i roig. El que havia passat no era res que un bon pla Marshall, una injecció intensiva de capitalisme productiu i una dosi prudent d’aquell invent anomenat «estat del benestar» no pogueren arreglar. La política de reconstrucció que va seguir a la conflagració ens va tornar a convéncer que aquella passió inútil que érem realment anava a algun lloc. De moment, a pencar a la fàbrica cada dia. Nosaltres encara no, però els nostres néts viurien tots com un maharajà, de veres. Contra qualsevol pronòstic ens ho vam creure, i fins fa molt poc hem estat ingerint dosis massives d’aquesta fórmula al·lucinògena, la promesa d’un futur cada vegada millor basat en una productivitat sense límits.

Però la droga està perdent eficàcia a la carrera. El seu procés de degradació és vertiginós. Tot aquell que sobrepassa els cinquanta anys —i en són molts per aquesta part del planeta, on la piràmide de població està tan envellida—, quan torna la vista enrere sap que aquella situació mai no tornarà, que era tan conjuntural com qualsevol altra etapa de la història. Els que freguen els trenta ni tan sols són capaços d’imaginar un escenari semblant. Aquell capitalisme de producció i les seues falses esperances se’n va anar per a no tornar mai més. Encara que volgués, que no vol. I encara que pogués, que ja no pot per moltes raons que són accessibles a la intuïció, si no a la informació, d’una majoria cada vegada més nombrosa. El que tenim davant i de cara és prou incert i tenebrós. Així les coses, la resposta a l’última de les tres grans qüestions es dibuixa cada vegada més nítida en l’horitzó: On anem?… segons tots els indicis, a la merda. Som «una passió inútil» que se’n va a porgar fum… Excel·lent, que diria aquest gran filòsof positivista que és Mr. Burns.

Ens captiven els dilemes existencials, els trencaclosques escolàstics. És un plaer de què costa prescindir. Entretenen tant com consolen. Creiem que són inherents a la condició humana i no ens adonem del seu caràcter històric. Tal vegada ja va sent hora que, en compte de seguir preguntant-nos d’on venim, qui som i on anem, com un gos que intenta mossegar-se obsessivament la cua mentre el seu amo el mira i es descollona, recuperem el prosaisme inicial d’aquestes famoses tres qüestions i les reformulem en aquestes altres, menys atractives però necessitades d’una resposta més urgent: On collons ens han portat? Què volem ser? On volem anar?