Si finalment l’accepten serà perquè haurà deixat de ser qui era, perquè ja no serà rar, diferent, excepte en algun detall que no supose cap risc per al corral i ajude a preservar el mite de la diversitat. Fins i tot per a ser diferent cal ser igual, d’una determinada manera. La raresa que capgira la percepció que tenim de nosaltres mateixos i ens mostra allò que hi ha de rar en el nostre interior ha de ser destruïda. Només s’accepta aquella que serveix per a confirmar la nostra normalitat. Ens fa por que Procust, o aquell que té ara el seu llit homologador, ens demostre que, u per u, ningú no s’ajusta a les especificacions esperades, que davant de la norma tots som anòmals d’alguna manera.
L’educació, les creences, els costums, els valors… Hi ha una ferramenta molt variada per a generar individus pastats: l’escola, l’administració, les forces d’ordre, l’acció coordinada dels altres al llarg del nostre camí cap a la dissolució en l’ànima del galliner, un sistema subtil de premis i recompenses que van encarrilant el comportament de tots i cadascú… La religió i totes les seues variants, la repetició incessant de mantres: el glugluteig insistent que emeten els titots, l’habilitat de dir la mateixa cosa que l’altre en un simulacre perpetu de conversació, que el rar hauria de començar a assajar com més aviat millor si vol sobreviure tot deixant de ser-ho. «Glugluglú?», «Gluglugú».
El rar ja experimenta el poder socialitzador de la tribu des de ben xicotet. En el col·legi és ell l’objecte de les burles, del menyspreu, del mobbing, de la crueltat planera i sense compliments tan pròpia dels esbirros. Un acaçament que dura tota la vida, a no ser que aconseguisca la seua finalitat igualadora, que no necessàriament igualitària. Es parla d’empatitzar, de comprendre, de donar i rebre, però la gent més ostentosament sociable sol fer el contrari. Entenen la socialització com un enrasament, tracten d’eliminar qualsevol diferencial entre individus, no com un dóna-me’n que te’n donaré, no a còpia de mutus transvasaments i renúncies, sinó unilateralment: el rar ha de desposseir-se de tot el que el fa com és, per a integrar-se en un grup de parells que creix exponencialment, en un procés que suposadament els portarà a la supremacia davant d’altres grups homogenis i, sobretot, davant de tots els rars del món.
Procust no era més que el prototip imaginat per una societat que estava encara descobrint-se. És un mite primitiu. Procust està entre nosaltres i en nosaltres mateixos, i actua d’una manera més subtil que no en la llegenda. No cal la violència expressa perquè tu mateix et fiques en la forma. El millor càstig és el desdeny, és fer com que no existeixes fins que cregues que has deixat d’existir. En La família, d’Ettore Scola, l’oncle Nicola fingeix que no veu ni sent el seu nebot, un samaruc, si fa no fa, de la mateixa edat que el de la foto. Els altres adults li segueixen la veta i el joc s’allarga. Fins que el pobre canelobre, convençut de la seua invisibilitat, esclafeix a plorar i comença a córrer darrere dels altres, amb un botó de collons, perquè reconeguen la seua presència.
Si aquest xiquet estigués en aquest corral durant un parell de dies, o potser hores, sense que cap d’aquests animals li fes cas, la por que sent ara esdevindria un neguit insuportable, i en comptes d’amagar-se, de tractar de passar desapercebut, tractaria d’agradar, de fer el titot millor que els mateixos titots, perquè es fixaren en ell i certificaren la seua existència. Segurament preferiria que el corregueren a picotades al fet que continuaren ignorant-lo.
Joan Dolç
