Deixant per a una ocasió més propícia el cinema, m’agradaria centrar-me en aquests dos personatges de tarannà radicalment diferent que van ser la britànica, més coneguda com la dama de ferro, i aquest longeu intel·lectual que ens ha deixat escrites pàgines tan brillants, el pensament del qual continua ben viu perquè s’oposà en vida, precisament, a tot allò que representava l’altra. La primera dona –tota una fita, en això res a dir– en arribar a primera ministra al seu país i a Europa, va ser també la primera en fer bandera de l’estat petit i del neoliberalisme més recalcitrant –sí, el que ara recorre tot el continent com una plaga bíblica–, en perfecta alineació amb el seu amic nord-americà –no parlaré de la gran amistat que la unia al sanguinari Pinochet perquè me n’aniria per altres veredes– Reagan. Sense dubte, de nivell polític en tenia un cabàs, però d’ací a recordar-la positivament ni parlar-ne: pregunteu-los als miners, als sindicats i als obrers britànics i veureu…
Uns quantes declaracions gens gratuïtes il·lustren el seu pensament. Analitzem-ne un parell: no existeix la societat, només homes i dones i famílies i també Sí, el remei és dur, però el malalt el necessita per sobreviure. Tant el primer com el segon estan curulls d’un dogmatisme ancorat en el passat; amb el primer, com si romanguérem encara a l’època victoriana, com si el poble no tinguera res a dir –som molts més que les elits, però estem pitjor organitzats i se n’aprofiten– obviava a consciència les transformacions i conquestes socials aconseguides amb gran esforç pels nostres ancestres en tant que col·lectivitat, mentre que amb el segon certificava, amb un cinisme fora mida, que la supervivència del sistema és allò important i no les persones que en pateixen les desigualtats. L’aplicació dels remeis fa, justament, que els de sempre continuen movent els fils…
Com que no hi ha elecció? Ens hem de conformar amb aquest estat immutable de coses? José Luis Sampedro no ho va fer mai, va reaccionar contra la injustícia d’un sistema podrit i a favor de la reacció de la joventut –recordem que va fer el pròleg de l’Indigneu-vos! del també finat Hessel– i, molt lúcidament, ens donà pautes a través de dos pensaments seus perquè en reflexionàrem, que em vénen ara molt bé per a contraposar-los als dos anteriors: ens governen a través de la por i hi ha dos tipus d’economistes: els que treballen per fer més rics als rics i els que treballem per fer menys pobres als pobres. La por és poderosa, deia, perquè ens paralitza i ens fa més vulnerables, i en una època com aquesta funciona més que mai; només es pot retallar, ens diuen, i ens ho empassem sense preguntar-nos res més, com xais. L’estat del benestar agonitza i nosaltres, patint pel futbol.
Sort ha tingut la societat que menystenia la Thatcher de ments com la d’un Sampedro que va saber fer reaccionar a tants, que els va fer veure que els mercats no poden ni deuen substituir els valors humans, que va exercir un mestratge entre tants i tants ciutadans que no es resisteixen –que no ens resistim– a creure que està tot dit i fet. La mort és tan complida que de ningú se n’oblida, diuen; el que és una evidència, però, és que alguns se’n van massa prompte, com el mateix Sampedro, i això ho dic tot i els seus noranta-sis anys acabats de fer. Referents morals com ell, persones que valen tant la pena de sentir i de llegir no havien d’estar sotmesos a la caiguda del pàmpol de la vida perquè ens deixen massa orfes a tots… In memoriam, mestre!
Salut i País, germans!
PS: Ah, se m’oblidava… Dissabte vinent no hi haurà article; dilluns començaré a gaudir d’una setmana per Itàlia amb tres excel·lents companys i més d’una cinquantena d’adolescents àvids d’aventures i que no es cansen mai, així que no disposaré del temps ni de la pausa necessaris per a la ploma. En tornar, més!
