“No és això, no és això”, em diran: “Estem parlant de lemes polítics”. I tindran raó els qui així m’amonesten. Però eixa precisió no necessàriament millora la cosa. Sobretot, perquè convindran amb mi que té el seu d’allò que, en plena efervescència de les propostes sobre la necessària revisió del discurs polític, hi haja qui reivindique l’’obediència estricta’. Clar que, segurament, els qui així proclamen la seua opció, pensen que l’afer queda salvat per la novetat que suposa que eixa ‘obediència estricta’ tinga el qualificatiu de valenciana. O siga, que es tracta de la ‘novetat’ que hi haja un grup polític en el Congrés que proclame el seu ideari en els termes gentilicis d’aquest país o comunitat o regió (és igual, naranjito o maulet, però que siga valencià!). I eixa novetat, com l’aigua del Jordà, tindria la virtut taumatúrgica de transformar la detestable, fèrria i mecànica submissió –característica exigència de tots els vells partits polítics que es resisteixen a maquillatges com el de les llistes obertes -, en un noble, valuós i encara acte de defensa de la terra. Sí, eixe seria el mirífic efecte de substituir diputats- florera, mera longa manus que prem el botó imposat des de Ferraz o Génova, per diputats-florera que premen el botó imposat des del carrer Sant Jacint.
Encara em respondrà algun lector –si a hores d’ara en queden- que això del patronímic no és fum de canyot. Que per a això estan els programes que demostren si el contracte que es proposa als votants d’aquesta terra és genuïnament valencià o no. Perdonen que li diga al suposat interlocutor que elucidar aquesta qüestió entra gairebé en la categoria de les disputes teològiques o del voluntarisme més ingenu. Voluntarisme com el que exhibeixen els qui donen per fet que Lizondo no era genuïnament valencià i que no ho són Bonig, Puig o Montiel. Que només ho són Morera i Pere Mayor. I Oltra i Blanco, segons. Segons els parega, clar, als vertaders dipositaris d’eixes essències, és a dir, ells mateixos. Clar que eixe relat teològic o, si ho prefereixen, versió del conte dels Reis d’Orient, es només comparable a la ingenuïtat que exhibeixen els qui pareixen creure en uns altres contes, aquests de fades, com els qui pretenen que les decisions que es prenen al carrer Sant Jacint, a diferència de les del carrer Albacete, són nostres, independents, pròpies, alienes per complet al que dicten els mercats de Frankfurt, Londres, Nova York o Dubai.
Obediència? Els diputats han d’estar vinculats al contracte que naix del vot dels seus electors, de les necessitats, interessos, expectatives que aquests tenen. I potser novament eixe lector recalcitrant argüirà que això és el programa del partit, tal com s’exposa en la campanya electoral. A la qual cosa jo respondré que llija més Roberto Michels i acudisca a les hemeroteques per a comprovar que eixos programes sucumbeixen una vegada i una altra als interessos de mantenir-se en el poder que guien els aparells dels partits, és a dir, a qui distribueix escons i poltrones en establir l’ordre de les llistes electorals. Així que m’és igual la tapa amb què es cobrisquen. Per mi, com si volen dur en processó l’esperó d’en Jaume, la manta del palleter, la dolçaina de la primera Muixeranga, el braç incorrupte de Blasco Ibáñez o les orelles i la cua del primer bou embolat.
