Josep Palomero, AVL, va parlar sobre la gestió del multilingüisme a la UE i els obstacles específics per a la promoció de les llengües regionals i minoritàries, que és la terminologia que fan servir els buròcrates de la UE. Ens va contar les reunions que havia tingut en el passat quan governava el partit socialista de Zapatero, i ell va anar a treballar amb el comissari Figel (eslovac), van constituir un grup de treball amb Miquel Strubell i Maite Puig, el març de 2007, sobre la Normativa Europea en plurilingüisme, fins llavors no es volia que es fomentaren les llengües minoritàries, però a partir ací, d’aquest document, la UE recomana l’ús de les llengües regionals i minoritàries, tot i que de manera restrictiva; es discurseja que des de la UE s’és favorable a l’aprenentatge, a la millora de la situació de les llengües regionals i minoritàries, però sovint s’incompleixen les resolucions acordades per impulsar les llengües minoritzades.
Va assenyalar Palomero com a iniciatives d’èxit, l’EDLUC, el Meratur (documentació, educació, legislació, lligams de cooperació entre parlants d’una mateixa llengua), Eurolang, (agència de notícies), Voluntaris per la llengua, parelles lingüístiques… Possibilitat de traduir la llengua minoritària els documents de la UE, ho va destacar com un èxit dels socialistes i es pot dirigir qualsevol ciutadà a la UE, a Brussel·les o Estrasburg, passant per Madrid fins arribar a València, seguint un galimaties laberíntic d’anada i tornada.
Per una banda, reconeixia que el català era la principal llengua europea minoritària no reconeguda i que era important aquest reconeixement en la lluita per la supervivència perquè ara teníem una oficialitat limitada a l’àmbit autonòmic i va assenyalar alguns dels països com Regne Unit i Holanda que tenen una protecció efectiva de les minories, el federalisme lingüístic de Bèlgica (alemany i francès, oficials) i el bilingüisme institucional (finès i suec, oficials), sense deixar d’assenyalar el país de referència de l’Estat espanyol, França, d’oficialitat única on les altres llengües (català, occità, basc, bretó) estan enllosades per la llosa jacobina del francès. No obstant això, per l’altra banda, Palomero, advertia que el Tractat Fundacional de la UE ‘no’ es podia modificar i en general a la UE el plantejament és el d’”un estat, una llengua”. Els estat no volen cedir competències per a reconèixer més llengües per estat i la UE està lligada, de peus i mans, per les clàusules del Tractat fundacional, per tant, a la ciutadania de llengües distintes a l’oficial de l’estat, se la considera “ciutadania de segona” (o de tercera!).
Per això, la conclusió lògica a l’anàlisi de Josep Palomero, davant aquesta reduccionista consigna de la UE i dels estats, espanyol i francès, que només cal reconèixer “una llengua per a cada estat”, als catalanoparlants no ens queda més remei que lluitar, a totes passades, per tenir un estat propi, com va veure i advertir el filòleg Joan Solà abans de morir, si no volem que la nostra llengua se’n vaja a fer punyetes, tot i que encara siga la més important i parlada a l’Estat espanyol i a la UE sense reconeixement oficial de ple dret i ens tracten com a ciutadania de segona, com si no tinguérem dret a tenir drets lingüístics.
Ferran Suay, ACPV, va assenyalar que el que anava a dir ho havia publicat en un article decàleg al mes de juliol a Vilaweb i en alguns articles més recents a La Veu del País Valencià sobre el supremacisme lingüístic a la toponímia i a d’altres àmbits com una manera de marcar el dret de conquesta i de submissió:
1) Cal fer del valencià la llengua d’ús normal a les administracions valencianes. Va al·ludir a un article d’Ignacio Blanco, candidat d’EUPV, preguntat per expressar-se per escrit en valencià a la Ciutat de la Justícia pel seu propi cap: “I tú de dónde eres”? En una mena d’estrangerització i sospita permanent al nostre país per fer servir la nostra llengua i la pròpia i històrica del País Valencià.
2) Cal transcendir l’àmbit de l’Educació sense caure en la trampa típica de circumscriure la llengua a l’àmbit escolar.
3) La transversalitat: el valencià ha de transcendir a totes les esferes de la Generalitat Valenciana. Coherència en política lingüística per a no marginar, reduir i ignorar la llengua a les administracions.
4) La toponímia en valencià dels noms propis era una qüestió de dignitat; es va preguntar Suay per què els nom dels pobles valencians porten dos noms i no només un, com els castellans. Nomenclatura dignificada i valenciana, evitant el bilingüisme idiota que envia un missatge dient als castellanoparlants “No cal que et contamines en la llengua de ‘joguet’ perquè li ho donarem tot a la llengua superior, seriosa i de veritat”.
5) Transcendir al sector privat en el sentit que les empreses privades estan lligades al sector públic mitjançant subvencions, per tant, se’ls pot demanar compromisos en qüestió de llengua perquè respecten els drets de la ciutadania valenciana.
6) La col·laboració amb la societat civil: l’AVL i les associacions que treballen pel valencià poden coordinar plegats els seus objectius i treball, el que és estrany és que fins ara l’anterior govern no col·laborara ni buscara el contacte amb la societat civil en defensa del valencià.
7) Desconflictivitzar la llengua: s’ha de poder fer servir una llengua o l’altra sense cap estigmatització.
8) Generar un ús no subordinat ni submís del valencià.
9) Els màxims representants del País Valencià han d’expressar-se, amb normalitat, en valencià i han d’actuar com a models i referents, cosa que anteriorment no passava.
10) Recuperar el prestigi social del valencià a tots els àmbits.
Aquest decàleg es pot sintetitzar en només dos:
1) Cal actuar en tot amb perspectiva lingüística perquè l’estat de salut de la nostra llengua és poc; i 2) Cal acabar amb el “fomentisme”, això no mou molí, calen accions de discriminació positiva i concretes per dignificar i estendre l’ús social del valencià.
Rafa Castelló, director del Servei de Política Lingüística de la Universitat de València. Va contar l’”anècdota” amb un taxista de Bétera que per parlar-li en valencià li va preguntar: “Vosté d’on ve?, seguint l’estrangerització dels valencianoparlants al nostre propi país. Va assenyalar les expectatives que s’obrien davant el nou govern i les noves formes de mirar la política lingüística.
1) Importància de les polítiques i polítics que valoren la llengua; no del tipus “fomentista” i folclòric, sinó des de la valoració real de la llengua, amb fets concrets.
2) Per desgràcia, tan el PSOE com el PP han fet una política lingüística semblant, amb diferències “de grau”, com ha analitzat Alsem Bodoque, des d’una perspectiva “idealitzadora”, la idealitzen en discursos, però en realitat la menyspreen (com fan els masclistes i els misògins amb les dones); aparent valoració discursiva sense cap lleialtat. Per això és important demanar una valoració de la llengua en els fets; demanar un compromís amb els fets, les accions concretes que, sovint, poden inclús generar conflictes que es poden veure i viure com un perjuí perquè alguns parlants de les llengües hegemòniques es resisteixen a perdre la superioritat i la supremacia.
3) Cal prendre mesures i mantenir-les amb fermesa; si s’aprova un reglament cal complir-lo. Perquè cal un esforç intens, extens i continuat en un entorn social que no és favorable perquè hi ha una hostilitat contra els grups minoritzats.
El sociòleg valencià, Rafa Castelló va assenyalar el model d’Andorra, d’ús públic en català i privat molt diferent; el model de Catalunya, política lingüística intensa, així i tot, cert retrocés en l’ús del català, però el fort compromís de l’administració atura el procés de substitució lingüística; com deia Lewis Carroll en “Alicia al país de les meravelles”, quan Alícia i el conill corren sense parar i no es mouen del lloc: per estar on estàvem necessitem córrer… Cal esforç, continuïtat i presència pública.
Cal una aposta per l’assertivitat a nivell municipal, autonòmic, estatal i de la UE.
Fa dos anys que RTVV està desapareguda; per què no incentivar les plantilles de l’administració i les empreses prioritzant el coneixement del valencià? Per què no exigir que exigisquen l’ús del valencià a les empreses privades de l’administració autonòmica o municipal?
Cal aplicar el principi d’igualtat, un marc lingüístic basat en la llibertat, com si la llengua fóra un producte de mercat, quan la llengua és un “bé comú”, no som mònades aïllades, no es pot fer una anàlisi individualista sinó sociològica, no es pot triar “llengües” en abstracte, cal moure’s en un determinat marge lingüístic, no ha existit mai la “lliure elecció” que proclamen els qui no volen promocionar el valencià. Els monolingües no poden triar res, estan obligats a parlar només una llengua; els valencianoparlants hem d’exigir igualtat de dret, els mateixos drets que els castellanoparlants sense permetre que ens reduïsquen les nostres possibilitats en una posició menor. Cal recordar que el català és la segona llengua més parlada a l’Estat espanyol, per tant, cal una discriminació positiva, un tracte desigual per a igualar els drets i no imposar cap tipus de discriminació cap a les llengües minoritzades, des del supremacisme estatal, que denuncia, entre d’altres, Juan Carlos Moreno Cabrera.
Anselm Bodoque, expert en ciències polítiques, que ha analitzat la precarietat del valencià a les administracions. Va assenyalar que les 3 polítiques públiques presents a tots els estats del món eren: hisenda, exèrcit i política lingüística, sempre lligada al poder (tenir estat propi o no tenir-ne). Tot i que tots diuen que estan a favor d’una llengua i normalment no solen dir que estan en contra, tret de casos excepcionals (com la diputada Punset), sovint les polítiques lingüístiques no són a favor sinó en contra: la nostra llengua està present en 5 comunitats autònomes diferents de l’Estat espanyol, però Múrcia ni s’esmenta, tot i que hi ha tres municipis a Múrcia que parlen en valencià i tenen un conveni amb l’AVL per a fer classes de valencià a l’educació permanent de les persones adultes; a Aragó hi ha un menor reconeixement lingüístic del català que al País Valencià, a les Illes i a Catalunya. Per què? Perquè no hi ha una política estatal per a les llengües distintes del castellà.
El pes demogràfic és molt important, si ets una illa lingüística, producte de la fragmentació i el secessionisme lingüístic, el que passa –immediatament- és que no comptes gens perquè et tinguen en compte. Per això fan tant de mal els grups secessionistes lingüístics perquè busquen fragmentar i reduir la força d’una llengua unida i coordinada per a minoritzar-la.
Són molt importants els moviments socials a favor de la llengua, de la normalització lingüística, per la recuperació de la llengua; els problemes lingüístics no cauen del cel ni es resolen “ipso facto”, cal que hi haja mobilitzacions, acumulació de recursos, etc., perquè la llengua s’incorpore a l’agenda política. Cal la força de la gent organitzada a favor de les polítiques lingüístiques per l’ús social, efectiu de la llengua; és important neutralitzar els que estan en contra i prioritzar els que estan a favor dels drets lingüístics efectivament reconeguts. Cal tenir en compte en les polítiques lingüístiques: la demografia, la política hegemònica, junt a les mobilitzacions i reclamacions de la societat cívica i els drets lingüístics “realment reconeguts” i aplicats efectivament.
Hem de remembrar que el PP és l’hereu de la franquista Alianza Popular, absolutament contrària al valencià. El 1993, quan arriba al govern de la Generalitat Valenciana canvia algunes coses identitàries; no obstant això, el decret de bilingüisme i de senyes d’identitat altera les dinàmiques anteriors, i, s’ha de reconèixer, que el nostre nivell és molt baix després de 40 anys de la mort del dictador que imposava polítiques de genocidi cultural i lingüístic contra el català.
Hem de parlar de comunitat lingüística; hem de frenar l’abandonament del valencià; han arribat, als darrers anys, 1’5 milions d’immigrants al País Valencià, no és tant que apuge l’abandonament del valencià sinó que molta gent, per la immigració, es socialitza en castellà. Segons Bodoque, cal abandonar qualsevol política lingüística lligada a la idea de ‘nació’, cal lligar-la als drets humans i combatre la desigualtat lingüística des dels principis il·lustrats i moderns de llibertat, igualtat i fraternitat. Qualsevol persona ha de tenir la llibertat de poder expressar-se en qualsevol de les dues llengües oficials del País Valencià. Totes les persones han de poder fer la seua vida plenament en la seua pròpia llengua, però és evident que els valencianoparlants no podem viure en valencià. El principi d’igualtat lingüística s’ha d’aplicar a tots els àmbits. Les llengües tenen sentit perquè afavoreixen la cohesió social, la fraternitat d’una comunitat lingüística comuna per tal de generar un sistema social més just.
Tres idees que s’haurien de seguir al País Valencià en polítiques lingüístiques:
1) Demostrar que la voluntat del nou Govern Valencià és sincera i compartida.
2) La LUEV es pot canviar però primer s’hauria de complir perquè més enllà de l’ensenyament no s’ha desenvolupat res ni tan sols en l’administració pública.
3) Per què tenen èxit unes polítiques i altres no? Les polítiques favorables al valencià s’haurien de fer sense complexes i sense clientelismes, com a reconeixement de drets de ciutadania valenciana.
Després de l’exposició, tot i que es feia tard, vaig aconseguir preguntar si era evident que a l’Estat espanyol i a la UE ens tracten com a ciutadania de segona, sense reconèixer-nos i vulnerant els nostres drets humans, socials i lingüístics -com a catalanoparlants- perquè no teníem un estat propi sinó un d’hostil que ens margina a valencians, catalans i balears, per què no construir estructures d’estat pròpies com aconsellava Joan Solà?
Per dissort, ningú dels components de la taula redona va dir res sobre aquesta qüestió política (de tenir o no estat propi) amb “l’excusa” que no era el tema objecte de debat o que encara que no teníem estat propi es podia avançar amb l’estat actual o amb la UE cap a un major reconeixement, cosa que em va decebre molt perquè és negar l’evidència de la tossuda realitat estatal i de la UE del tot contrària als nostres drets socials i lingüístics com a catalanoparlants. Ens menyspreen, ens minoritzen, neguen els nostres drets lingüístics i a sobre, hi ha temes tabús perquè els representants de les associacions “en defensa de la nostra llengua” diuen que això és un debat polític, no havíem anat a parlar de política lingüística? Tenir o no un estat propi, no forma part essencial de les polítiques lingüístiques? No entenc res.
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir
