Els postissos, per ser sintètics, no serveixen tan sols per a suplir mancances sobrevingudes, com les que acompanyen la vellesa o les causades per un accident, ni tampoc els fem servir exclusivament per necessitat. Fins i tot l’espècimen més sa i ben constituït se sent més «sencer» amb uns quants afegits. Estem insatisfets amb el nostre cos perquè no abasta per a calmar les nostres ambicions, que sempre el sobrepassen. I quan vam inventar Déu, el que vam fer va ser posar-nos una enorme pròtesi en l’ànima. El crucifix, i els amulets en general, són pròtesis simbòliques amb què invoquem poders que la natura ens va negar i la ciència encara és incapaç de proporcionar-nos. Encara hi ha qui els usa, però ara tenen més acceptació els gadgets electrònics.
En aquest context, la medicina, la ciència protèsica per excel·lència, acapara totes les esperances. Ara comença a prometre’ns un mínim de cent anys de vida, que ja és fer-li una bona botifarra a la mesquina naturalesa, que segons èpoques ha arribat a concedir-nos molt menys de la meitat de mitjana. Però no és suficient. L’objectiu és la immortalitat. Juren, amb esbalaïdora precisió, que arribarà al voltant de 2045. Aleshores, això d’envellir s’haurà acabat, perquè ara resulta que això és una malaltia que té cura (no ho diu la pitonissa Lola, ho diuen els de Singularity University, una filial de la NASA). Els d’èpoques anteriors mai no sabran que allò de «recorda home que ets pols…» era mentida, però els qui es quedaran a les portes de la nova era —o la fi de totes— no podran evitar posar cara de desgraciats.
Altres assenyalen camins diferents o complementaris. Perquè una cosa és no fer-se mai vell i una altra que no t’atropelle mai una moto. Recentment s’ha aconseguit imprimir orelles de xiquet de bolquers amb una impressora 3D, i les forces armades nord-americanes tenen previst recautxutar soldats amb aquesta tècnica d’ací no res. Però això de llevar-se i posar-se trossos és només el principi. Segons alguns, la vertadera immortalitat exigeix abandonar el nostre cos putrescible i substituir-lo per una pròtesi total, habitar eternament clonats en uns discs durs de grafé. Encara que, al pas que anem, és probable que capiguem tots en una targeta microSD. Esperem que siga de les bones, perquè tornar d’un viatge com aquest es farà complicat.
Que cada aspirant a la vida eterna somnie amb allò que més li agrade, tot i que la incògnita més gran és què pot fer amb la immortalitat una criatura que a penes se’n surt administrant unes poques desenes d’anys de vida. Per no esmentar el fet que tots aquests futuribles empren implícitament un concepte unitari d’humanitat que està molt lluny de ser real. Serà també eterna la fam a Somàlia? Seguiran celebrant-se les festes patronals? Seguirà fent Woody Allen una pel·lícula tots els anys? Tindrem, per fi, accés al TTIP?…
El cert és que, en general, sempre ens han fet feliços les coses que ens distancien de la naturalesa. La naturalesa, diguen el que diguen els poetes bucòlics, sempre ens ha horroritzat. La naturalesa a pèl, s’entén; no val mirar com plou a través de la finestra. Mai no ens va tractar bé. Ens feu extremadament limitats, i el que ningú podia preveure era que, gràcies a aquesta cosa que ningú s’esperava anomenada consciència, ens n’adonaríem. La naturalesa té una molesta tendència a fotre’ns a la mica que badem. Maneres de fer-ho no li’n falten. Així, fugint d’enormes plantígrads, tornados, terratrémols i epidèmies, hem acabat convencent-nos que per a ser específicament humans hem de deixar de ser-ho. O això sembla.
Joan Dolç
