La sospita d’un moment de lucidesa extrema plana sobre tots dos. Per part de Nietzsche, el sentiment d’arravatada pietat cap a l’animal va associat a l’horror que li produeix la conducta de l’ésser humà, víctima d’un profund error «cartesià» que el fa creure’s el rei de la creació. I Béla Tarr aconsegueix mostrar a l’espectador aplicat les últimes conseqüències de tot error i de tot encert. Qui és capaç de resistir l’austeritat i la reiteració que donen forma a El Cavall de Torí, obté a tall de «recompensa» el pla més aterridor —és una apreciació subjectiva, naturalment— que ha oferit mai l’art cinematogràfic. És l’últim pla. Últim de la pel·lícula i de l’existència mateixa.
Nietzsche pensava, fins i tot, que ens creem o, millor, que ens inventem a nosaltres mateixos a través de la lògica, elevant les nostres percepcions i deduccions a la categoria de certeses. El problema de les certeses, a banda que no hi ha una que el temps no acabe fent miques, és que se suposa que són el que empara els nostres actes. Però la majoria dels nostres actes sorgeixen d’aspiracions que no sempre són legítimes; sorgeixen d’impulsos que no necessàriament estan avalats per la raó. Però només en primera instància, perquè no hi ha res que no acabe encaixant on un s’ho propose amb un poc de paciència —recordem l’acudit de l’elefant i la formiga—, o amb un martell i un escarpre si cal. A diferència d’altres animals sense escrúpols, nosaltres en tenim molts i necessitem escudar els nostres actes amb la lògica. Per això no ha deixat de ser violada des del mateix moment en què va entremetre’s en el nostre procés evolutiu.
Som experts a forçar les nostres deduccions i apartar els ulls d’allò que nosaltres mateixos fem quan es tracta de satisfer les nostres apetències, a insensibilitzar-nos davant del dany que causa la nostra naturalesa capritxosa. Ens neguem a veure tot el que desmenteix la nostra idea del món i del nostre paper en ell, de la nostra relació amb la resta d’éssers i de coses, aquest univers antropocèntric que hem anat construint al llarg dels segles en un llarg i treballós intent d’autojustificació. És una cosa que no és que ens porta a la bogeria, és que ens hi situa de ple, com bé va intuir amb horror Nietzsche.
La foto és de la primera meitat del segle XX, quan els pols encara no es consideraven explorats. Els que intentaven fer-ho acabaven congelats, menjant-se entre ells i contant mentides. Així que ens inventàrem coses com el trencaglaç nuclear, una andròmina que, amb aquest nom, no cal explicar de què va. Ja se sap: val més traça que força, saviesa popular. Però aquest artefacte només serveix per a endinsar-se en el pol nord i no molt. Encara sort que el gel és ja molt primet i dins de poc podrem creuar-lo amb vaixells normals, d’uns 300 o 400 metres d’eslora, carregats a vessar amb contenidors made in Asia.
En el pol sud hi ha molt a pillar, però no es veu una merda, fa molt de fred i avançar per allí és un fer la mà. Per això a alguns els està començant a semblar una bona idea que es calfe un poc l’ambient i es liqüen els casquets polars. En el moment que l’Antàrtida es torne més accessible, veuràs quantes raons «lògiques» apareixen per a justificar l’explotació dels seus recursos i com de ràpid se’n van a prendre pel ses tots els protocols internacionals i la xuminada aquesta del santuari global de la natura.
No hem aprés res dels pingüins, que es passegen per allí amb aire chaplinià des de fa milions d’anys, però tampoc hem aprés res dels extravagants i traïdorencs extraterrestres de Mars Attacks, que tots recordem com van acabar, encara que ningú no se’n recorda de la cançó.
Joan Dolç
Balanç d’existències
