Durant anys, parlar de tal dret a casa nostra era sinònim de suïcidi polític, de fer volar coloms o d’una radicalitat fregant l’extremisme més ‘esquerranista’, minoritari i marginal. Avui però, podem dir que el DaD ha arrelat amb molta força i amb tota normalitat en la vida cívica i política de valencians i valencianes. No hi ha cap reunió o acte polític de certa importància on no estiga present. És evident que el mèrit és col·lectiu i que la creixent dinàmica independentista a Catalunya ens ha ajudat a bastament.
Una vegada ha fet acte de presència i amb voluntat de permanència, estem observant com des de diversos espais ideològics s’està adoptant la tàctica de no oposar-se com feia sobretot la dreta fins fa poc, sinó de reduir el seu àmbit d’aplicació i la seva potencialitat. Així, estem comprovant com es vol reduir el DaD a una reivindicació més dins de la llarga llista de greuges que com a poble treballador tenim: drets laborals, socials, sanitaris, de sexe-gènere, ambientals, animalistes, lingüístics, i un llarg etc. Així el DaD apareix com a un dret més transversal a tots els altres.
Estant totalment d’acord en aquesta posició i assumint que el DaD és tot això, no podem reduir-lo a aquesta mera transversalitat perquè fer-ho eliminaria de facto tota la seva potencialitat transgressora, revolucionària o d’empoderament popular. El dret a decidir és tot això com també ho és el primigeni dret individual a decidir sobre la nostra vida i la forma de viure, sobre la interrupció voluntària de l’embaràs, l’eutanàsia activa, sobre el dret a elegir la nostra sexualitat o elegir el lloc de residència… però també, i sobretot, si partim del dret individual per a passar als drets col·lectius, és un estadi superior i globalitzador de decisió política, és el dret a decidir com a col·lectivitat nacional, com a poble en si i per a si.
Crida molt l’atenció comprovar el diferent rol que es juga des dels espais d’intervenció política, ideològica i mediàtica en front de determinats postulats. Si la dreta desvergonyida és l’encarregada de la negació total de tal dret, és la socialdemocràcia mediàtica i una certa esquerra política, social i sindical la que sembla encarregada de buidar de contingut, eliminant el tercer i determinant nivell del DaD.
Fins a quin punt són conscients unes i altres del significat del seu rol, ho desconec en el cas de determinada esquerra, i fins i tot estic disposat a acceptar que pot haver un cert desconeixement, incomprensió i també explicacions de tipus tàctics com el famós “ara no toca”. Sí és així temps al temps. Si no és així i el que hi ha són posicions clarament afavoridores del marc jurídic i polític actual, cal explicitar-lo.
Si al principi d’aquest escrit afirmava que el DaD ja era una realitat arrelada al País Valencià, cal que ara comencem a preguntar i explicitar què entenem pel DaD. No basta dir que s’està per tal dret de manera ambigua o genèrica perquè està demostrat que això comporta equívocs. Aquest tercer i definitiu estadi del DaD no solament no nega els anteriors, ans al contrari, com ja vaig apuntar en altre escrit, des del meu punt de vista, el valor conceptual i la capacitat de despertar consciències del Dret a Decidir (en la seua dimensió política/nacional) és molt superior precisament perquè la seua centralitat política no nega sinó que fa, que puga subsumir totes les altres i fer-les créixer de manera exponencial possibilitant un procés d’empoderament col·lectiu com a poble de ple dret que donarà ales a la resta de lluites individuals i col·lectives que es produeixin al seu si.
