El més habitual en un procés electoral, del signe que siga, és que els candidats –i els aparells– de les distintes opcions que es presenten es vagen posant nerviosos a mesura que s’acosta el recompte de vots vespertí i la confirmació de l’èxit o el fracàs de les propostes i les cares que ofereixen a l’electorat. El que no és tan freqüent és que l’estat de nerviosisme s’instal·le entre el personal, amb vocació de permanència, una vegada analitzats i païts –indigestions i rots agres a part– els esmentats resultats; les lectures que se’n deriven solen ser ben interessades –curiosament tots guanyen sempre, no perd ningú mai– i se n’han fet moltes durant aquests dies. Passats ja uns quants, i vist tot des d’una certa perspectiva, toca fer palès el grandíssim fracàs dels grans partits estatals, fins ara pràcticament amos en solitari del panorama polític. El bipartidisme sembla tocat de mort, degut a demèrits propis, però amb tot no ha dit la seua última paraula; en aquesta àrdua tasca comptaran amb la inestimable ajuda dels mitjans afins, uns i altres, que miraran de treure’ls les castanyes del foc, com sempre. Ja ho estan fent.
El daltabaix ha estat important: entre PP i PSOE no han assolit ni el 50% dels vots emesos. La irrupció d’alternatives com “Podemos” ha deixat en evidència, una vegada més, els cuiners dels manipulats i servils instituts demoscòpics; no seré jo qui defensaré els de Pablo Iglesias, un personatge, per cert, que han fet gros els mitjans de la casta, com diu ell; ja ho faran tots sols perquè no estan muts, i independentment que tinguen o no un programa creïble i que les seues propostes siguen més o menys realistes, han recollit un important vot de protesta de l’esquerra que no s’hauria de despatxar amb desqualificacions gratuïtes. El que més ha cridat l’atenció és que PP i PSOE i els seus incondicionals, a l’uníson, s’hagen apressat a demonitzar-los, és clar amb arguments diferents. Estan nerviosets i s’ha pogut constatar al llarg de la setmana. I és que no hi ha cosa que unisca més en la vida, però sobretot en política, que un adversari comú. Lamentablement, això evita o limita la imprescindible autocrítica que, tant al PP com al PSOE –aquests sembla que ja han començat– els és més que necessària.
Pel que fa al panorama valencià, es constata l’enfonsament del partit governant i el pluralisme de la societat. Èxits indubtables com el de Compromís, dins d’una “Primavera Europea” –en la qual Equo em grinyola una miqueta, tot cal dir-ho– a més, el consoliden en l’espai progressista valencianista i el converteixen en un actor necessari per al futur immediat. Nervis entre alguns… A Catalunya, per altra banda, s’ha tornat a demostrar, una vegada més, que les forces partidàries de dur endavant la consulta per decidir el seu futur polític han arrasat i enforteixen –amb una ERC crescuda– una voluntat majoritària de viure en llibertat; negar-ho és falta de coratge per encarar la realitat. Fins i tot el Financial Times en el seu editorial de dimarts constatava que “electoralment, Catalunya ha deixat ja de ser Espanya”. Més nervis encara… I pel que fa al conjunt europeu, què dir-vos! L’ascens dels feixistes i ultradretans al cor del continent és una conseqüència del fracàs del projecte europeu tal i com l’han enfocat els grans partits i els grans Estats, per un costat, i per altre de la falta de respostes de la socialdemocràcia i el centre dreta civilitzat als problemes creixents del poble. Ací hauríem d’estar tots ben neguitosos, perquè o construïm una Europa social, de les persones i els pobles, justa i igualitària, o no hi haurà res a fer. De nosaltres depèn…
El nivell intel·lectual i polític d’alguns personatges hispànics, no només polítics en actiu, sinó tertulians i opinadors diversos, és el que és. Ací en teniu una breu però significativa mostra, amb uns succints comentaris:
Alfonso Rojo: “El triunfo de Podemos llevará al PSOE a la quema de Iglesias”. L’obsessió del “caverna party” espanyol pel passat és malaltissa: no van tenir prou a guanyar-nos la guerra, els agradaria fer-nos desaparèixer del mapa a tots els que no pensem com ells. Curiós aquest Rojo, de cognom inadequat, perquè és qui ha posat un interès inusitat a fer-li una campanya brillant al tal Iglesias. Ves a saber si no forma tot part d’una estratègia de conseqüències insospitades i imprevisibles. Bombers piròmans com ell són, precisament, els que no ens calen…
Miguel Arias Cañete: “Algunos españoles no han entendido los recortes”. La qüestió no és entendre’ls, és assumir-los, resignar-s’hi i no combatre’ls, sobretot perquè no afecten a tots per igual i perquè són indecents i miserables. Aquesta reflexió, a l’altura de la dita en campanya sobre la “superioritat intel·lectual” de l’home dels iogurts caducats, acaba de retratar l’individu en tota la seua misèria humana i moral. Prompte el veurem de comissari europeu, avalat per la digníssima socialdemocràcia europea…
Rita Barberà: “Hemos perdido muchos votos, pero no abandonaré el barco hasta que se hunda”. En primer lloc, accepta la derrota, això sí amb la boca xicoteta; després dóna per fet que el vaixell s’enfonsarà, la qual cosa diu molt del cas, i finalment obvia que si està a punt d’enfonsar-se és perquè gentola com ella, com Blasco, com Fabra –el de les ulleres de sol i l’altre–, Cotino, Costa i una llarga nòmina d’indesitjables van a dalt. El mal és que ens estan enfonsant a tots amb ells, i això sí que és intolerable…
José Manuel García Margallo: “Los abstencionistas catalanes están claramente en contra de la independencia”. Això vol dir, senyor ministre, que els abstencionistes espanyols, per exemple, n’estan a favor? Entre piròmans i endevins, estem ben servits! Interpretar tan lleugerament el pensament i el posicionament dels que han decidit no votar és temerari i absurd. Tan temerari i tan absurd, per cert, com el propi ministre. Com se’n deuen riure a Europa, cada vegada que representa, amb aquella dignitat de cavaller tronat, la “Marca España”!!
Salut i País, xiquets… i fins la setmana vinent!
