Paradoxalment, com més votem sembla que tinguem menys ganes votar, no us passa?
Si optes per triar els partits de sempre, t’hauràs de tapar el nas… i les orelles. Però serà en va. Al teu cervell ressonaran Bárcenas, EROs d’Andalusia, Millets, Pujols, subvencionadors d’ocupes i la resta de manllevadors il·lustres dels nostres impostos.
Et diran que hi ha partits nous, sí. Però, per a mi, és com triar entre la merda i la tifa:
Per una banda, tenim els neocons. Són eximmobiliaris i exadvocats de la banca que, com que s’avorrien d’ençà de la caiguda del negoci, van muntar un partidet internacionalista, d’aquí el seu autoodi a tot el que faci tuf a català.
No tenen cap rubor en vendre la moto als mateixos que han arruïnat via desnonaments dient-los que són neocons en la part econòmica, però socialdemòcrates en la part social. Quin tip de riure! L’única societat a la qual ajuden és a la S.A. que tenen muntada via fundacions opaques.
Per l’altra banda tenim els neomenxevics. Aquests són dissidència controlada nua i crua. Populisme nu i cru, també. Molt de soroll, molta violència verbal, però al capdavall actuen a favor dels seus amiguets i de la casta contra qui diuen combatre. D’aquí els seus continus canvis d’idees. Diuen una cosa, els de dalt els renyen i l’endemà diuen la contrària.
El seu afany és purament perpetuar-se en les institucions. Tot simple impostura. Ara un sidralet en una església, ara retirem un bust que igualment s’havia de canviar, ara ens disfressem com en Ruiz Mateos en un desnonament… Això sí. Els hotelers de cinc estrelles de Barcelona més feliços que mai gràcies al vet que han establert a la competència.
A sobre, com que no tenen cap estudi ni experiència, tenen la barra de dir que això de governar és molt difícil, que els manters simplement volen viure i mil bajanades més. Els botiguers que paguen impostos no volen viure, també? Pur menxevisme. Tot per als amiguets i, els altres, que es fotin, que ja estan prou grassos. Parlant de grassos, ells, quan viatgen a Veneçuela, tornen amb un porquet guardiola ben gras. Em sap greu per qui va creure en ells aquell 15M.
I, finalment, tenim els neobolxevics. Sóc pesat, ja ho sé, però, ves per on, aquests també viatgen a Veneçuela. I també en tornen, per desgràcia nostra i ventura seva.
Aquests són els emparadors de la violència. Els alliçonadors. Els que s’escolten quan parlen. També són dels homes que parlen en femení. Si viatgessin una mica, sabrien que el masclisme involuntari del llenguatge -de resultes de coincidir amb el neutre- es resol simplement suposant que la persona genèrica serà una dona. Això ho trobes en el 99% dels textos anglosaxons moderns. Per exemple, “Muntarem una empresa i fitxarem una MBA com a directora”. Els neobolxevics dirien: “No muntarem cap empresa, perquè són caca, i jo, que em dic Manel, faré de directora d’un taller autogestionat”. En el primer cas tens l’elegància i deferència de suposar, lingüísticament, que la persona en el càrrec serà una dona. En el segon cas, comets una aberració lingüística, només emulable a quan els bolxevics aprenien esperanto perquè quedava més internacional que parlar la llengua vernacla.
Heus aquí el panorama. Reprenent el fil inicial, tornen a tocar eleccions i, personalment, ja tinc decidit votar en blanc. Si no votes, mai se sap si és per mandra, perquè et creus millor que la resta de votants (“al mode de Pedro Ruiz” -discutible, però respectable-) o perquè no creus en el sistema.
Votant en blanc deixaré palès que cap dels aquí esmentats em representa.
