Monjalés, pintor i comunista, per Vicent Àlvarez

A les darreries dels anys cinquanta descobrírem moltes coses, una de seriosa pel que fa als artistes que intentaven trencar els canons academicistes i que també no ocultaven el seu compromís social, aleshores, la figura de Monjalés ens era familiar, ja que freqüentava la zona del voltant de la Universitat i, malgrat que era una mica més gran, coincidíem en actes o als bars. Prompte ens assabentaríem que era “comunista”, i no tardaríem en contemplar obres seues en alguna exposició quedant-ne una mica enlluernats.

Aquest artista formà part del grup Parpalló, del qual també van estar membres Andreu Alfaro, Joaquim Michavila, i Doro Balaguer, entre altres, al 1967 durant la manifestació del Primer de maig la policia intentà agafar-lo, la qual cosa provocà una brega en què altre pintor, Castejón, participà. Al final aquest darrer fou detingut i Monjalés aconseguí fugir, exiliant-se finalment a Bogotá.

Ara hem recuperat Monjalés, amb una exposició antològica de la seua obra distribuïda en dos locals diferents, així al Museu del Carme trobem part de la seua primera obra, amb paisatges de la seua terra, la Vall d’Albaida, una sèrie amb un blau molt característic basat en un oli del Bosco, i altres obres del seu pas cap a l’abstracte. A la Fundació Chirivella Soriano, en el marc de la seua sala, en un palau gòtic esplèndid, tenim una mostra de la resta de la producció, dins la qual hi ha un espai dedicat a les seues obres de clar significat polític, es tracta de mostrar la foscor del franquisme, la repressió, la lluita, la denuncia, o el cas de l’ assassinat de Grimau, i un llenç titulat “Samaniego Street”, en referència al carrer on hi era l’antiga comissaria central de la brigada políticosocial fins que es traslladà a Ferran el Catòlic.

Personalment la part que més m’ha interessat és la de la Fundació Chirivella Soriano, no sols per la part més política o social, sinó pel seu conjunt, en poder apreciar amb detall una evolució que va des del realisme no acadèmic fins a la ceràmica, des de continguts durs, trencadors, compromesos explícitament, fins a unes darreres pintures plenes d’ironia amb una barreja de realisme i abstracció.

Com vegeu hem recuperat, doncs, físicament un gran artista, el qual allà a Colòmbia no va renunciar a la seua condició de valencià, atent als nostres temes i problemes. Les generacions joves poden trobar en aquesta mena d’art molts elements a tindre presents, així com referències a un passat de lluita, de compromís, a molts nivells, i en aquest cas d’una lluita a traves de l’ art, dels valors estètics i tanmateix ètics.