Joan Fuster ja ho comentava o advertia de nou, allà pels anys 80, en un dels seus “pamflets” polítics: “L’espanyolisme no és una simple confecció de la dreta: és una confecció espanyola.” Fuster no era, ni molt menys, la primera vegada que assajava sobre el nacionalisme espanyol. Fet i fet, de començament dels 60, a més d’altres reflexions i apunts escampats arreu, ara podem recuperar uns textos, escrits el 1963, i que s’ofereixen, tot d’una, publicats per primera vegada. Dos textos del dietari de Joan Fuster que l’editor Joan Ballester i Canals (1913-1980), a través d’Edicions d’Aportació Catalana, havia previst de publicar conjuntament i dels quals la censura espanyola del moment denegà l’autorització (això era ja el 1964). A dins del llibre, com una mena d’apèndix documental —una bona idea, la de mostrar aquestes pàgines, per conèixer la reacció que en l’altre bàndol suscitava Fuster—, es pot trobar també els informes de la censura i les al·legacions fetes per l’editor. Situem-nos. En aquells primers anys de la dècada dels 60, si m’ho permeteu, si Fuster era aleshores el principal referent intel·lectual, especialment, d’uns joves universitaris que despertaven i engegaven de nou el sentit crític de la realitat, Ballester Canals era el model d’activista; el de l’impulsor d’empreses que constituia un exemple de dignitat, de fer i de no aturar-se mai. Un home que va contribuir a la defensa de la catalanitat i va impulsar com pocs la unitat dels Països Catalans.
Moltes vegades, la seua llibreria de Barcelona, Públia, i la seua persona havien estat victimes dels escamots de l’extrema dreta. Entre d’altres, i haurien de ser ben recordats, Públia va sofrir dos atemptats el 1976, signats per un grup d’extrema dreta anomenat GAS. Ballester va ser l’autor d’un gran nombre de papers que la censura li va impedir de publicar (jo mateix en tinc alguna còpia d’algun llibret, que encara a hores d’ara paga la pena llegir, i tant!), i com a editor no va poder tampoc portar a terme la seua tasca com li haguera agradat perquè l’administració franquista li va negar el numero de registre. Tot el que editava en forma clandestina ho feia sota l’aparença de cartes que enviava per correu. Tot i això, va apanyar-se-les, en part, com estem comprovant, per poder editar els quaderns d’Edicions d’Aportacio Catalana, a més de ser un dels mes destacats promotors de l’anomenat Diccionari Alcover-Moll. Era allò que ara se’n diu un agitador cultural.
Per tant, la màquina inquisitorial sols va consentir la publicació de “Maragall burgès”, no abans parant-se en expurgar-lo de manera vergonyosa, com una mena d’escarni, i que acabaria dins del volum Causar-se d’esperar (1964), un dels apunts més formidables sobre el gènere assagístic que mai s’hagen escrit, com molt bé apunta i recorda en el pròleg Vicent Pitarch; cosa que jo també em reafirme.
L’edició d’aquest llibre, Dues visions, ha anat a càrrec de l’historiador i sociòleg de Reus, Xavier Ferré Trill, que ja havia treballat en anteriors llibres la figura de Fuster i el seu entorn, fins i tot, de part de la seua correspondència, i el pensament polític contemporani; o sobre la història social de la cultura i els moviments de construcció nacional —molt centrada a partir del fenomen valencià. La introducció que fa el mateix curador és un compendi d’aquests coneixements que hem susdit. Ell, i les universitats, com hem apuntat, han cregut adient ara d’oferir la totalitat del text programat en primera instància com a volum individualitzat, format per dos escrits fusterians: “Maragall burgès” i “Per una anàlisi del nacionalisme”. Aquest darrer, que ha restat inèdit fins ara, serà a la base d’aquest escrit, i del que diré ara.
Abans, però, dir que a banda d’aquestes temàtiques, o cavil·lacions assagístiques, subjectes, com en molts altres escrits de Fuster, a un prototipus d’estudi historiogràfic, com s’apunta encertadament en la mateixa presentació de l’edició, “el lector trobarà el to de revulsiu —incitador, motivador—, i d’escèptic constructiu —amb plantejament de dubtes i incitacions— amb què Fuster sempre orientava els seus posicionaments davant els fets socials que maldava per comprendre amb una actitud crítica, allunyada del tòpic convencional”. I no em cansaré de repetir que malgrat que la figura de Fuster està íntimament lligada al llibre Nosaltres, els valencians (1962) —que té, per tant, més de mig segle— la seua producció investigadora i editorial abasta diferents facetes i camps de coneixement: la lingüística, la literatura, la sociologia i la història de la cultura, la filosofia i, per què no dir-ho ara, el turisme. No dic res nou, però.
En aquest sentit, i obrim un parèntesi, personalment, aconsellaria ara una petita antologia d’articles o textos assagístics fusterians (inclosos alguns fragments dels papers o dietaris que va escriure), però ben triada, ben diversa (temàticament parlant) i ben personal, del gandià Vicent Terol (publicada per Onada edicions el 2012), idònia, per exemple, per a un alumnat com els dels instituts… O persones que volen introduir-se i fer-se una idea general dels escrits i les “curiositats” de l’assaigsta suecà. I és que Fuster, per primera vegada, o rellegint-lo, és un bon i placenter acompanyant per a la lectura i per a pensar, també en les coses d’ara.
És obvi també que sense la presència, per exemple, del nacionalisme català i basc, l’evolució postfranquista de l’Estat espanyol hauria estat tota una altra. Cosa que ha permès també que en els últims anys hagen aparegut més estudis sobre el nacionalisme espanyol. Un “canvi”, però, que coincideix amb una reacció centrípeta que perdura i que considera que s’ha de reforçar, per dalt i per baix, a l’esquerra i a la dreta, el projecte “comú” espanyol: tot allò de l’homegeneïtzació regional, tendent a anul·lar les petites “asimetries” acceptades i generades durant els primers anys de l’anomenat “règim actual”. O és que: ¿com explicar, i vaig acabant, els moviments de Podemos, i, especialment, Ciudadanos —aquest darrer construït a l’empara de grups de pressió o lobbies, no cal dir de quin costat—, i altres neoformacions i corpuscles apropats disposades a organitzar les seus minories directores i selectes perquè es facen càrrec de l’educació política de les masses, i recuperar, cadascú amb un discurs distint, allò del “patriotisme espanyol” —dit també, segons qui, “patriotisme popular”—, és a dir, reforçar la identitat/lleialtat de la major part dels ciutadans d’una Espanya-nació (malgrat els “càntics” benaurats de l’esquerra, ja que parlàvem de Maragall, que venen des dels ficticis ministeris de la plurinacionalitat)?
Avui, aquests dies, en efecte, de nou ens trobem en gran part davant una reacció de renacionalització del discurs polític, ple de tacticisme, en gran mesura propi de la intel·lectualitat cultural i política de principi de segle XX. És a dir, nacionalitzar la política per tal de vertebrar Espanya. Així ho indica, si més no, la “històrica” i progressiva polarització (ara, si voleu, més pluripolarització, sols un poquet més) de la vida política (espanyola) entre dues o tres opcions estatals, i les seues versions “reformistes”, centrals i perifèriques, que lluiten aferrissadament per presentar-se com les més “patriòtiques espanyoles”; és a dir, tot allò de la gens rupturista “unidad”, però que són els “autèntics progressistes”, així com la continuada demonització dels nacionalismes “exacerbados”, particularment del català (i, curiosament, no tant del basc). Algú s’atreveix a dir que aquesta dinàmica canviarà en els pròxims anys per part dels “nacionalistes espanyols”? ¿Algú es creu que el nacionalisme espanyol vulga presentar-se també, com passa en alguna versió actual, com obertament partidari del desenvolupament de la societat civil al marge de l’estat?
